Javier Lambán, aquest peculiar president d'Aragó i socialista que no sap parlar sense esmentar els catalans i que si depengués d'ell faltarien presons per tancar els independentistes, ha assenyalat aquest dissabte a la sortida del comitè federal del PSOE que ni un sol president autonòmic acceptarà "que es premiï econòmicament els que han estat molt més deslleials amb l'Estat". Curiosa manera d'abordar els conflictes polítics la de Lambán, que situa els diners i la lleialtat en el centre del problema tenint, com tenen tots ells, les de perdre... i per golejada.
L'origen del conflicte català va ser justament aquest: la deslleialtat de l'Estat amb Catalunya i la ruptura dels acords de la Transició. El que va passar és que de seguida va mutar en l'estat propi i la independència, ja que es va comprovar que no hi havia cap recorregut possible després de tants anys d'estirar el carro espanyol i assumir amb una lleialtat masoquista els incompliments permanents de l'Estat i la progressiva pèrdua de musculatura econòmica de Catalunya davant del permanent ofec financer al qual la sotmetia l'Estat. Entre deu i quinze mil milions de dèficit fiscal anual deixen poc marge a Lambán per parlar de deslleialtats i de premis econòmics, per molt pocavergonya que un sigui.
No és l'únic baró socialista en aquesta posició tan habitual d'entendre els privilegis que han tingut davant de Catalunya com una cosa normal. Al PSOE plou sobre mullat, ja que això ja ho van fer temps enrere els denominats tres tenors ―Ibarra, Chaves i Bono― i dels quals avui el tal Lambán i el manxec Emiliano García-Page només són continuadors. I mentre marquen perfil propi, van situant obstacles en el trajecte de Pedro Sánchez, de qui encara s'ha de veure quin és el seu moviment i si realment vol treure de boxes la taula de diàleg entre els dos governs.
Massa vegades la política és molt previsible. Tant que molts cops no s'ha de perdre ni un minut especulant amb actituds d'estadista, quan només ha demostrat ser un permanent triler.