Si la nit electoral del 28 d'abril algú hagués apostat perquè els comicis s'haurien de tornar a repetir gairebé set mesos després, hauria estat titllat de moltes coses. Però, sobretot, de ser un infiltrat del trifachito que pretenia a aquelles hores donar moral a unes formacions polítiques que havien perdut la partida davant l'esquerra. Com s'havien de repetir unes eleccions en les quals Pedro Sánchez, amb els resultats a la mà, s'assegurava quatre anys de govern i amb un peatge tan senzill a pagar com un govern que semblés de coalició? A menys de 24 hores perquè es conegui el desenllaç, l'inquilí de la Moncloa sembla decidit a continuar jugant a la ruleta russa i llançar els daus de nou, confiant en la seva bona sort. No només en la seva xamba, és clar, sinó en haver desfet aquella imatge de president dependent dels independentistes amb què va guanyar la moció de censura.

Ara fins i tot fa bandera del contrari. I, en el que serà el seu últim document abans de la decisió final, i com una picada d'ullet a PP i Ciutadans, titula el moment actual de la següent manera: "Per un govern progressista l'estabilitat del qual no depengui de les forces independentistes catalanes". Pot dependre l'estabilitat dels independentistes bascos, dels nacionalistes bascos, de Podemos, dels vots del PP, dels de Ciutadans o, fins i tot, qui sap, de Vox, ja que ni en parla en les 46 línies que té el comunicat. Però no dels independentistes catalans que sí que valien, en canvi, per treure Mariano Rajoy de la Moncloa. El president espanyol en funcions ha canviat clarament el frame: de parar al feixisme a parar els independentistes. Ara Sánchez ha decidit compartir solidàriament el tros que li correspongui de la bandera espanyola de la plaça Colón de Madrid i que el protegeixi en aquella part de les Espanyes que sempre fa bandera contra tot el que tingui a veure amb la identitat catalana.

La incapacitat de Sánchez per tancar un acord polític és paral·lela a la mediocritat de la classe política espanyola i, encara que sembli estrany, la mediocritat ha acabat convertint-se en una forma d'èxit. Allò que en terra de cecs el borni és rei. Vist des de Catalunya, l'independentisme ha tornat a posar potes enlaire la política espanyola. Per covardia, fonamentalment, més que per pressió i força dels independentistes. Si aquest dimarts s'acaben confirmant les eleccions, l'agenda catalana tornarà a situar-se al primer pla de la vida política espanyola en plena campanya electoral. Judici al president Torra, sentència del Suprem als presos polítics catalans, nova petició d'extradició dels membres del Govern en l'exili i de dirigents polítics... Un còctel que Sánchez segur que pensa que pot ser la seva plataforma de creixement a Espanya però que depèn de com vagi la partida pot comportar un desbordament de la situació a Catalunya. La partida està a punt de començar. O això sembla.