N'hi ha hagut prou amb tan sols dues votacions internes al Partit Demòcrata Català, en un termini de quinze dies, perquè els seus militants hagin demostrat que si a alguna cosa no volen assemblar-se quant al funcionament és a la vella Convergència. El cop de dit com a fórmula de designació de càrrecs ha entrat en crisi profunda en l'organització i a partir d'ara els que manen hauran de dedicar-se a fer-ho el millor que sàpiguen -de feina no els en faltarà- i deixar que la militància triï els candidats. La primera vegada va passar en el congrés fundacional, on el debat dels noms del nou partit va desencadenar una fúria interna que va arrasar tota la feina feta prèviament. Encara que el debat va girar sobre el nom del partit, el que van fer patent els militants és que eren ells els que proposaven i decidien i no pas la direcció. Es podrien trobar alguns exemples més d'aquell cap de setmana -incompatibilitats, per exemple- i tots aprofundirien en la mateixa direcció.

Aquest dissabte s'ha vist una vegada més en l'elecció de president del consell nacional. El conseller de Cultura, Santi Vila, va acceptar, així ho ha explicat àmpliament el seu equip, l'encàrrec del president Puigdemont de competir contra la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa. Una intervenció, també de fa quinze dies al Fòrum, de Conesa, crítica amb el dirigisme de la vella CDC en la fundació del nou partit, es va voler utilitzar de manera injusta per l'aparell en contra d'ella. Vila va saltar així a l'arena amb suports significatius, alguns de visibles i altres a l'ombra. Conesa semblava condemnada a perdre i així es veia des de la seu del carrer Còrsega. Però la seva posició d'outsider la va beneficiar en la votació final. Ser oficialista i de la mà de l'establishment no és un bon negoci, almenys, al nou PDC.

Superada aquesta fase inicial d'elecció de càrrecs, entre els quals també hi ha els de la presidència Mas/Munté i de coordinació Pascal/Bonvehí, el principal objectiu del nou partit, si vol ressorgir de la trentena de diputats que li donen les enquestes, serà reconnectar amb l'electorat perdut en la inèrcia d'una política de govern que moltes vegades el seu votant no reconeix. Serà interessant veure com el PDC s'obre pas al mig d'un electorat català que sembla haver decidit girar a l'esquerra i on la CUP té en les decisions, com a únic soci parlamentari possible, un paper tant decisiu com desorbitat tenint en compte els seus deu diputats. Sobretot, perquè a partir d'ara pot ser que assistim a un accelerament de la política catalana amb l'horitzó de la qüestió de confiança i els famosos 18 mesos dels quals va parlar Puigdemont en la seva investidura i que vencen abans del pròxim estiu.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat