Ciutadans va guanyar les eleccions del passat 21–D en unes condicions que difícilment es tornaran a repetir. Tot l'unionisme convocat en massa i com en cap de les conteses electorals precedents li va lliurar el vot per desplaçar l'independentisme de les institucions de Catalunya. Al PSC van quedar els indestructibles, que no són pocs a Catalunya, i al PP d'Albiol gairebé ningú. Tan pocs que ni han pogut fer grup parlamentari.
Malgrat la seva condició de primer partit —ni que sigui per aquesta carambola excepcional— el grup de Rivera i Arrimadas ni tan sols no va presentar cap candidat a la investidura en els cinc mesos que van transcórrer des de les eleccions fins a la designació de Quim Torra com a president. És cert que els números no li haguessin sortit però, amb el temps, s'ha comprovat que aquesta no era l'única raó de la seva inhibició. El lloc de Ciutadans realment no està en el govern de les institucions sinó en l'activisme contra totes elles. No van acudir a entrevistar-se amb el president de la Generalitat, agiten impunement els seus seguidors perquè assaltin balcons dels ajuntaments, donen cobertura a actes violents contra l'independentisme.
Necessiten la confrontació per fer-se presents en la vida pública catalana. Confrontació civil, confrontació lingüística o confrontació educativa. Aquest és el seu modus vivendi. Fora d'aquest hàbitat s'ofeguen i són irrellevants.
La denúncia que han presentat contra el president del Parlament, Roger Torrent, i altres tres membres de la Mesa —Josep Costa i Eusebi Campdepadrós de Junts per Catalunya i Adriana Delgado d'Esquerra Republicana— davant de la Fiscalia del TSJC per la tramitació d'una proposta de la CUP que reafirmava la declaració independentista del 9 de novembre de 2015 va en aquesta direcció. Impedir l'acció política del Parlament i judicialitzar la vida pública catalana.
Passar de ser el partit del no al no-partit. Això és, ara com ara, Ciutadans.