Unes declaracions recents del ministre d'Afers Exteriors, Alfonso Dastis, sobre les cel·les que ocupen els membres del Govern i la que ocuparà el president Carles Puigdemont si és extradit a Espanya per les autoritats belgues, no han ocupat el relleu que es mereixen malgrat que demostrin com de mesquina pot ser, de vegades, la condició humana. Deia Dastis que la cel·la "reuneix totes les comoditats de què, ja no només els presos, sinó moltes persones voldrien gaudir". El fet que les declaracions les fes al costat del seu homòleg saudita, on les presons deuen deixar bastant a desitjar, no justifica ni de bon tros la lleugeresa amb què parla. La pèrdua de llibertat és el pitjor que li pot passar a un ésser humà, i només en pot ser privat en ocasions molt excepcionals. El cas que ens ocupa és un abús jurídic per la presó preventiva, ja que no es donen cap dels supòsits. Ni l'Audiència Nacional és competent, ni les mesures de presó preventiva sense fiança són ajustades a dret.

Que Dastis parli així, no obstant, no és casual. Obeeix a tota una estratègia de l'Estat per provar de disminuir en la comunitat internacional l'enorme mal que s'està produint a les institucions catalanes i a les persones que les ocupaven, que n'han estat desallotjades en una interpretació clarament arbitrària de la Constitució. Un altre qualificadíssim dirigent del PP, el coordinador general Fernando Martínez-Maíllo, de visita a Catalunya també ha recorregut al menyspreu i al sarcasme en referir-se al president Puigdemont, després que alguns diaris hagin situat a la portada dels seus mitjans una fotografia dels membres del Govern exiliats a Brussel·les sopant amb un polític flamenc que els havia convidat. Segons Maíllo, Puigdemont "se'n va de tiberis per Brussel·les quan té els companys a la presó".

És probable que Maíllo sigui dels que desitgi no només veure'ls a la presó o a l'exili sinó, a més, en la indigència econòmica més absoluta. De fet, el seu partit es comporta així quan el govern del Partit Popular demana fiances estrafolàries per despeses que no s'han realitzat. Allò d'obtenir la victòria a dreta llei sembla que forma part de temps passats i ara només se cerca arrasar i aniquilar l'adversari. Fer-lo desaparèixer del mapa i enriure-se'n perquè no tenen diners per pagar les milionàries fiances. Que la realitat desaparegui d'una manera sobtada. I, després, les coses són diferents i res no succeeix com han somiat. Ja sé que a Maíllo no li interessa gens ni mica com viuen Puigdemont i els quatre consellers que resideixen a Brussel·les. Si ho sabés, desaria per decència els comentaris i miraria de fer política. Una professió que és molt noble encara que ell ho desconegui.