Acabi com acabi la renúncia de Josep Borrell a recollir l'acta d'eurodiputat i mantenir-se com a ministre d'Afers Exteriors, acord al qual ha arribat amb el president Pedro Sánchez, no deixa de ser una autèntica presa de pèl. Almenys, per tres motius: flota en l'ambient la idea que Borrell va fer només de ganxo electoral del PSOE a Espanya, en uns comicis, com els europeus, que sempre són molt personalistes i el ministre podia desenvolupar a fons el seu perfil marcadament antiindependentista. En segon lloc, responsabilitzar Pablo Iglesias de la seva decisió atesa la insistència de Podemos a conforma un govern de coalició/cooperació i el retard previsible en la formació de nou govern sona més a pretext que a excusa. Finalment, Borrell, en acceptar encapçalar la candidatura del PSOE a les europees, ara ho sabem, va agafar bitllet d'anada i tornada: se li va prometre un càrrec a Brussel·les, ja fos en el Parlament o en la Comissió Europea. El primer no ha sortit i el segon no deu ser segur, almenys, ara com ara.

Tot la resta segurament és palla. Que la cartera d'Exteriors seria assumida per algun ministre ja que el govern està en funcions i no hi pot haver nous nomenaments és una cosa sabuda des del minut zero. Per allà no cola. Si no no estaríem parlant d'una notícia rellevant i tothom hauria donat per descomptat que Borrell no aniria a Brussel·les ja que la investidura de Sánchez no s'havia produït. La certesa estava justament en el contrari. També és probable que, unit a tot això, el president en funcions, que és un magnífic jugador a curt termini, hagi volgut traslladar a Podemos que no li importa una investidura llarga si el pols és entre ministres de la formació morada sí o ministros de la formació morada no. I li enviï a Iglesias un missatge: estic preparat per a tot, també per a unes noves eleccions.

Borrell es queda i amb ell també es queda una mala gestió en el Ministeri d'Exteriors que ha desatès la seva cartera, important en qualsevol govern, per exercir exclusivament de ministre parapet de les demandes independentistes a l'estranger. Per a això, el que menys ha utilitzat és la diplomàcia i ha protagonitzat incidents amb diversos mitjans de comunicació internacional arran de les demandes del Govern, del referèndum, del judici en el Tribunal Suprem o dels presos polítics. Tampoc no ha gestionat amb mà esquerra la posició d'alguns cònsols de legacions estrangeres a Catalunya a qui no ha dubtat a fer dimitir, fins i tot alts càrrecs del seu ministeri a l'estranger, com el cònsol a Edimburg que va cessar fulminantment fa unes quantes setmanes per dir que una Escòcia independent entraria a la UE.

El més curiós és que Pedro Sánchez li agraeix el seu sentit d'estat per la seva decisió. Realment, l'Estat està molt malament.