L'agost de 1391 un gran pogrom va acabar amb el call de Barcelona. Bona part dels seus habitants van ser assassinats o obligats a convertir-se. El 1401, finalment, es va prohibir l'establiment a Barcelona de la comunitat jueva. Però els jueus van acabar tornant. Ara l'historiador Manu Valentín ha tret a la llum la història dels jueus que es van instal·lar a la capital catalana a partir de 1881. Ho fa amb el llibre Voces caídas del cielo. Historia del exilio judío en Barcelona (1881-1954), que publica Comanegra i que coedita l'Ajuntament de Barcelona.
Un grup de jueus sortint del Bar Griego, proper al Paral·lel, on solia trobar-se aquesta colònia de Barcelona. Aquesta foto forma part d'un article firmat pel periodista Javier Sánchez-Ocaña, publicat el 16 de febrer de 1935 a la revista Estampa.
L'aparició d'una nova comunitat
Manu Valentín documenta que el 1877 tan sols hi havia 26 jueus a Barcelona. Però la comunitat va anar creixent, amb l'arribada de jueus asquenazites i sefardites en diverses onades. Els diferents confplictes armats portarien a l'arribada (i a la marxa) de diferents membres del col·lectius jueus. N'hi haurà que arribaran fugint de les matances produïdes a l'imperi otomà durant la Primera Guerra Mundial; alguns arribaran a Catalunya després de la revolució russa; molts d'altres s'hi establiran per la pujada al poder del nazisme... La seva presència s'institucionalitzarà el 1919, quan s'aproven els estatuts de la nova Comunitat Israeliana de Barcelona. És a partir d'aleshores quan comencen a actuar com a una comunitat: a reunir-se sovint, a defensar col·lectivament els seus interessos, a practicar en grup la seva religió...
El rabí Nissim Gambach, 1935. Font: Biblioteca Digital Hispánica - BNE.
El sefarditisme
A partir del segle XIX, Valentín documenta que a Espanya s'hi expandeix un sentiment pro sefardita. Alguns intel·lectuals comencen a reivindicar l'herència hispana dels jueus sefardites i fins i tot va haver-hi algun intent del govern espanyol per rebre immigració jueva ("retorn", ho anomenaven). No tothom, malgrat tot, compartia aquest projecte. A l'època hi havia premsa que tractava als jueus de "raza abyecta y enervada" i que considerava que "El jueu entra sempre com a enemic a un país, i amb el propòsit de fer mal a tot aquell que exerceixi la seva professió". La presència de grups de fugitius empobrits va generar el rebuig d'alguns sectors socials i una forta xenofòbia (comparable a la que generen actualment els MENA). De fet, el 1919 es van retornar alguns jueus sense mitjans econòmics a l'imperi otomà amb el vaixell Manuel Campo. Molts no van arribar mai a les seves llars: el vaixell va topar amb una mina i bona part del passatge es va morir. Cal destacar, malgrat tot, que el tracte ambigu que van rebre els jueus va ser excepcional: no va existir cap moviment de simpatia similar, ni respecte als moriscos, ni respecte als gitanos catalans que van emigrar a França.
Ronya Abraham amb dues de les seves germanes. Font: arxiu de la família Abraham.
El nazisme a casa nostra
Però al llibre també es posa en evidència la persecució que van rebre els jueus a Catalunya. De forma sistemàtica, els simpatitzants del partit nazi van hostilitzar els jueus antifeixistes. Contínuament els amenaçaven i els agredien. Però puntualment els jueus fins i tot van rebre agressions de grups anarquistes, també profundament antisemites. Els nazis fins i tot van provocar dos incendis a la productora Ibérica Films, gestionada per jueus i per l'antifeixista Marià Rubió i Tudurí. De fet, als anys 1930 hi va haver-hi una onada de suïcidis entre els refugiats jueus, pressionats per la crisi econòmica i atemorits per l'amenaça de ser repatriats.
Voluntaris del Grup Jueu Thälmann a Tardienta, a l'agost de 1936. Font: Warwick Research Archive. Autor desconegut.
Els jueus amb la República
Valentín dedica molta atenció a la presència de jueus antifeixistes a Barcelona. N'hi havia, d'ideologia anarquista, que van col·laborar amb la vigilància dels alemanys nazis,organitzada per la CNT. D'altres van tenir una participació decisiva en els preparatius de l'Olimpíada Popular. I molts voluntaris jueus van passar per Barcelona de camí al front per lluitar en favor de la República. Per contra, Valentín resalta els elements antisemites del franquisme, que va destruir la sinagoga i el centre comunitari jueu de Barcelona. No es permetria la reabertura de la sinagoga fins el 1946. L'autor recorda, entre altres coses que el 1941 el franquisme va ordenar als governadors civils vigilar els jueus, tant nacionals com estrangers, i que amb això va crear un gran arxiu dedicat a la repressió. Alguns jueus, sense militància política coneguda, van acabar als camps de concentració franquistes.
El Grup Thälmann esperant a sortir cap al front de l'Aragó, 24 de juliol de 1936. Font: Diario Español. Autor: Mikhail Kolstov.
Microhistòries
Un dels principals atractius d'aquest llibre és que aborda la biografia de determinats personatges que ajuda a fer un perfil de la història global. Un d'ells és Enrique Talarewitz, un dels homes forts del F.C. Martinenc als anys 1920. Com a jueu i maçó, Talarewitz va acollir amb entusiasme la República, però com a industrial va veure molt malament les col·lectivitzacions anarquistes de la guerra civil. A la fi, va fugir a França, on moriria. Els seus fills, per reconciliar-se amb el franquisme, van fer donatius per a la División Azul. Pel contrari la família Frouchtman va tenir un caràcter molt més conservador. De fet, Raimundo Frouchtman va ser secretari general de la Falange barcelonina, ja abans de la guerra. Va poder fugir de Barcelona durant la guerra i més tard seria nomenat regidor de l'Ajuntament. Alguns membres de la família renunciarien a la fe jueva el 1940. I també retrata la comunitat dels jueus sefardites que es van instal·lar com a venedors ambulants als encants del mercat de Sant Antoni. Però Valentín posa de manifest històries molt més truculentes, com la del grup de jueus que va organitzar una xarxa de tràfic de blanques als anys 1930 amb noies jueves de l'Europa Oriental; fornia prostitutes al famós bordell Madame Petit...
Recuperar un passat poc conegut.
Manu Valentín pretén amb aquest llibre reconstruir la història de la comunitat jueva de Barcelona, la primera de l'Estat espanyol després de l'expulsió de 1492. Però, alhora, vol recuperar la vida d'alguns membres d'aquest grup. Per a això recorre a arxius privats, a entrevistes i, sobretot, a l'hemeroteca. De fet, abusa de les reproduccions de fragments de diaris, i les informacions a vegades es presenten poc ordenades (es combinen fotografies que il·lustren magníficament el tema amb d'altres que no tenen relació estreta amb ell). I, malgrat tot, Valentín aconsegueix el seu objectiu de posar sobre la taula una comunitat desconeguda. S'ha escrit molt sobre els jueus catalans a l'Edat Mitjana, però es desconeix molt la història de la reconstrucció de la comunitat jueva a finals del XIX i principis del XX. I pocs recorden l'antisemitisme del règim franquista (alguns fins i tot ho neguen amb vehemència), que aquest llibre permet tornar a posar de relleu. Els bens de la Comunitat Israeliana de Barcelona van ser traslladats el 1939 a Salamanca. Encara avui continuen a aquest arxiu nacional. La restitució queda pendent. I no només la material.
Foto de portada: Refugiats jueus a l'estació de França. La JDC va organitzar un transport especial des de Barcelona a Cadis, on els refugiats van prendre un vaixell cap al nord de l'Àfrica. Font: American Jewish Joint Distribution Committee (JDC) Archives. Autor desconegut.