“Som aquí per tornar a ser éssers humans, per posar-nos roba bonica, ballar i gaudir de coses que no existeixen a la nostra realitat”. L'aquí en qüestió és el programa Rehabilitation Through the Arts (RTA), una iniciativa que ofereix tallers artístics en disciplines com el teatre, la música, la dansa, l'escriptura, la poesia i les arts visuals, a centenars de presos d'una desena de centres penitenciaris de l'estat de Nova York. D'aquesta manera es dona una certa sortida als interns, i eines per reconnectar amb les seves emocions més amagades i per transformar les seves vides.
Història de redempció i segones oportunitats
“Som aquí per tornar a ser éssers humans”, escoltarem, mentre Las vidas de Sing Sing, film que avui ha arribat a les sales de cinema, ja ens ha presentat al grup protagonista d'aquesta història de redempció i segones oportunitats, situada, com el títol indica, a la presó que va acollir, en el seu moment, el mafiós Lucky Luciano o el matrimoni format per Ethel i Julius Rosenberg, els primers civils executats per espionatge a la història dels Estats Units. Els encarregats de fer avançar la narració són interns molt menys mediàtics, com a mínim fins ara, no és poca cosa aparèixer en una pel·lícula destinada a acumular un grapat de nominacions als pròxims Oscars. Perquè una de les gràcies del film que ens ocupa és que són antics reclusos que van participar en l'RTA els que s'interpreten a si mateixos, compartint protagonisme amb dos actors professionals: un és Colman Domingo, conegut per sèries com Fear the Walking Dead o Euphoria i nominat a l'Oscar l'any passat per Rustin, i que repetirà enguany, si no hi ha sorpreses de darrera hora. L'altre és Paul Raci, també aspirant a l'estatueta de Hollywood fa uns anys per la seva feina a Sound of Metal.
Las vidas de Sing Sing centra la seva acció en el dia a dia dels presos que s'han adscrit a la branca teatral del programa RTA, i, en concret, d'un dels seus fundadors, John Divine G. Whitfield (el personatge de Colman Domingo), líder de la desena de companys que formen part de la companyia escènica. El nostre home acostuma a protagonitzar les adaptacions shakespearianes que duen a terme, El somni d'una nit d'estiu o El Rey Lear, i de tant en tant fins i tot escriu algunes peces originals. Ara, en el moment en el qual comença la pel·lícula, té clar que és el Hamlet perfecte per a la propera representació. Fins i tot quan, plantejant quin muntatge serà el següent, apareix la boja idea de fer una comèdia (“ja vivim prou drames aquí dins”) que ha de barrejar el príncep de Dinamarca amb viatges en el temps, gladiadors, cowboys, pirates o, fins i tot, amb Freddy Krueger. L'obra, per cert, es va representar en realitat l'any 2005, sota el títol Breakin' the Mummy's Code, i servia com a leitmotiv d'un article signat per John H. Richardson per la revista Esquire, que serveix de base del llargmetratge que ens ocupa.
Las vidas de Sing Sing navega entre assajos, petites discussions i exercicis escènics, i subratlla els fils de llum entre tantes ombres de la vida entre reixes, un oasi enmig de la violència i la foscor
Las vidas de Sing Sing navega entre assajos, petites discussions i exercicis escènics, i subratlla els fils de llum entre tantes ombres de la vida entre reixes, un oasi enmig de la violència i la foscor. Però no tot és amable en la quotidianitat dels protagonistes: quan sona una alarma, Divine G. es llença a terra, braços oberts, demanant al Cel que cap guàrdia el prengui per una amenaça. O quan toca un registre aleatori de la cel·la, no hi ha cap cura envers els objectes personals dels presos. Així funcionen les coses, una presó no és cap festa. En tot cas, el film no jutja mai els personatges, dels quals en sabem ben poc, ni de les seves activitats il·legals ni de les raons per les seves condemnes. És molt més rellevant fer-nos testimonis de les seves transformacions íntimes, de les seves reconnexions amb qui eren abans de delinquir. Igual que aconseguia i aconsegueix el programa RTA amb els presos reals, Las vidas de Sing Sing ofereix un respir als seus personatges, tal com feia aquell ocellet amb Burt Lancaster a la meravellosa El hombre de Alcatraz (1962).
Commovedora sense efectismes, navegant amb habilitat per les aigües difuses entre la realitat i la ficció, Las vidas de Sing Sing reafirma el poder sanador i catàrtic de l'art, fins i tot per les ànimes més desnonades
A banda, el film guanya profunditat emocional quan penetra en la personalitat i les circumstàncies de Whitfield i en el poderós vincle que crea amb un recentment arribat a la formació teatral: Clarence Divine Eye Maclin. És el Maclin real qui, en un magnífic exercici d'autoficció, interpreta una versió més jove de si mateix, oferint cruesa i vulnerabilitat, i plantant-li cara de manera sorprenent a un actor tan consolidat com és Colman Domingo. L'excel·lent feina de Maclin, com el d'altres ex-presos reconvertits en estrelles de cinema, augmenta les dosis d'autenticitat de la proposta, i no fa més que reafirmar l'eficàcia redemptora de Rehabilitation Through the Arts. I, de la mateixa manera, demostra la cura i la sensibilitat que el director i guionista Greg Kwedar (amb experiència com a docent de reclusos) regala al seu repartiment.
Un altre dels encerts de la posada en escena proposada per Kwedar, amb incomptables primers plans i enganxant la càmera als personatges, té a veure amb un singular compromís amb la veritat que aconsegueix que l'espectador empatitzi amb els somnis i les esperances d'aquests actors empresonats. Commovedora sense efectismes, navegant amb habilitat per les aigües difuses entre la realitat i la ficció, Las vidas de Sing Sing reafirma el poder sanador i catàrtic de l'art, fins i tot per les ànimes més desnonades.