A vegades em perdo al Sónar. Vull dir, que vaig amb la intenció d'anar a veure una sessió o un concert molt concret, però em perdo. Em perdo perquè em canso i marxo, perquè em trobo algun amic o amiga que em diu que va a veure a no-sé-qui que mola molt i m'hi apunto. I, aleshores, tots els plans que m'havia marcat, tota la ruta que m'havia traçat, se'n van en orris. I si havia dit que avui marxaria a les dues, perquè ja estic destrossat de dos dies de festivals, em perdo i acabo marxant a les sis, en aquell moment en què, com ens deia The Blessed Madonna, el Sónar de nit torna a convertir-se en Sónar de dia. Ahir, clar, em vaig perdre.
I ara que parlàvem de The Blessed Madonna: senyors i senyores del Sónar, qui va ser que va tenir la idea de fer coincidir el final de la sessió de la nostra senyora tota poderosa de l'electrònica (quin espectacle ens va regalar), al Sónar de dia, amb l'inici de la sessió del gran mentider de l'IDM, Aphex Twin, al Sónar de nit. A vegades passa que em perdo i clar, ahir, entre que volia veure una i volia veure l'altre, em vaig perdre la cloenda d'una i l'arrancada de l'altra. A vegades em perdo coses al Sónar.
Una bogeria
Aphex Twin és un marcià. Un paio que porta tres dècades fent el que no fa ningú més. La seva electrònica intel·ligentment minimalista tornava al Sónar després de 12 anys d'absència. Ho va fer amb un espectacle grandiós elaborat especialment per a celebrar el 30 aniversari del festival de música avançada de Barcelona. Tancat dins d'una gàbia, Richard David James va traçar una sessió que, amplificada pels efectes frenopàtics de les llums estroboscòpiques i els làsers que il·luminaven el pavelló de la Fira de la Gran Via, va anar de menys a més, partint del vessant més ambiental de la seva proposat per acabar perforant-nos els timpans i trepanant-nos el cervell a cop dels ritmes més feréstecs de l'industrial i el drum'n'bass. Una bogeria no apta per a orelles delicades i no avesades a la matèria.
I aleshores em vaig perdre. Perquè al Sónar, sempre em perdo. I sé, o crec, que vaig veure Fever Ray, el projecte en solitari de Karin Dreijer Andersson de The Knife. I em vaig deixar anar amb el house dels nord-irlandesos Bicep i vaig admirar una mica més del que ja admirava Peggy Gou, la DJ estrella del moment. I em vaig tornar a perdre, tot i que per sort he trobat el camí per tornar a casa.