Vampirs. Éssers folklòrics que han aconseguit sobreviure en ple segle XXI. Per localitzar-los no cal trencar-se les banyes: tots en tenim d'identificats i alguns els coneixem personalment. Per desgràcia, però, ens toca combatre'ls sense estaques ni alls mentre es dediquen a xuclar la sang –i els calers– dels humans que els envolten.
Els vampirs que ens ocupen en aquesta ocasió, però, són els mitològics, aquells qui van néixer gràcies a la mística de Vlad III –o Vlad l’Empalador–, un príncep romanès que va viure entre els anys 1428 i 1476 i que es dedicava, literalment i tal com el seu nom indica, a matar els contrincants inserint al seu cul una estaca poc afilada, cosa que, al contrari del que pugui semblar, empitjora el càstig. Jo també m’alegro d’haver nascut a la nostra època, sí.
El cas és que Vlad l’Empalador va inspirar l’escriptor irlandès Bram Stoker, qui, mentre es dedicava a alcoholitzar-se i a fornicar amb prostitutes –passatemps habitual entre els burgesos de l’Europa del segle XIX–, va escriure la novel·la de terror Dràcula; un fenomen que, anys després de la mort de Stoker a causa de la sífilis, generaria una munió inacabable de folklore vampíric reflectit en llibres, pintures, pel·lícules i, més recentment, en sèries. Gairebé totes aquestes obres –un total de 312–, les podem trobar a partir d’aquest dijous i fins al 31 de gener del 2021 al CaixaForum de Barcelona, on té lloc l’exposició ‘Vampirs, l’evolució del mite’.
Mike Kelley, Extracurricular Activity Projective Reconstruction #4 (Vampire Boss), 2004-2005
La mostra, coorganitzada per la Fundació La Caixa i la Cinémathèque Française, proposa una mirada ineterdisciplinària centrada en els vampirs cinematogràfics. O dit d’una altra manera: a banda de muntatges audiovisuals, escenes de pel·lícules i vestuari dels films en qüestió –un recurs potser massa habitual i carregós en aquest tipus d’exposicions–, ‘Vampirs’ també ens il·lumina (o ens ennegreix, ja que el disseny de l’espai és collonut) gràcies a col·leccions de dibuixos, cartells, còmics o objectes diversos.
Per als amants del cinema, material de Nosferatu, de Werner Herzog; del teatre, el guió de Stoker per a la primera adaptació de Dràcula sobre l’escenari, de l’humor, art contemporani vinculat a la qüestió i fet per encàrrec. Podríem seguir però per això ja existeix el web oficial de l’exposició.
El disseny de sala és molt encertat, amb tons vermells per motius evidents
De vampirs, tal com ha explicat el comissari Matthieu Orléan, n’hi ha de diversos tipus: terrorífics, seductors, elegants o sàdics, entre d’altres. Tots ells els podem trobar a la mostra –la primera dedicada a la qüestió vampírica–, on són classificats pel seu vessant històric, poètic, polític, eròtic i pop.
El millor, segons l’humil criteri de qui escriu, l’obra de Claire Tabouret, un autoretrat com a vampira (2019), o la de Pen Dalton (1976), qui converteix Margaret Thatcher en un monstre, si és que això no resulta redundant. El pitjor, a risc de semblar un boomer de només 25 anys, probablement el cartell de la pel·lícula Crepúsculo, aquella on Robert Pattinson intenta mossegar i seduir amb més pena que glòria Kristen Stewart. Sempre a favor dels vampirs, però potser no calia arribar tan lluny.
Perdoneu per l'spoiler: Claire Tabouret, Self-Portrait as a Vampire, 2019
En definitiva, el CaixaForum ens regala una exposició interessant i visual –molt ‘Instagramejable’– que permetrà que els freaks del gènere, independentment de l’edat, trobin un espai dedicat a les seves dèries personals.
Irònicament, el gran enemic de l’exposició, ara per ara, és la Covid-19, un virus que també ha nascut de la mà d’una criatura d’ullals afilats. Si el Govern no diu el contrari, els vampirs esperen visita al CaixaForum.