Els ossos de Federico García Lorca continuen podrint-se en una cuneta, arrelant-se a la terra molla, allà on els confins són més a prop del mar. Les flors s'amunteguen en aquest tros de camí inexacte que un 18 d'agost del 1936 va ser testimoni de l'afusellament. Ningú no sap a quina hora exacta van sortir del canó els "dos trets al cul per maricón" que el van matar. El que sí que sabem és que 86 anys després, un home surt a escena i aconsegueix una contradicció estranya: que s'oblidi la mort del poeta mentre el seu buit es pateix més que mai. El que fa Juan Diego Botto a Una noche sin luna és cavar un sot amb dents i ungles entre Víznar i Alfacar fins a trobar el cos del poeta i rescatar-lo, renarrar-ho, posseir-lo, reviure'l. El resultat són cent vint minuts d'ectoplasma i de fregar-se fort els ulls contra una incredulitat que s'evapora en un nanosegon en el metavers per convertir-se en una certesa eterna: ja serà per sempre impossible mirar a Juan Diego sense pensar en els ulls de Federico.
Ja van dos anys des que l'actor, dirigit per Sergio Peris-Mencheta, sacseja la ignorància dels endormiscats i assenyala la vilesa d'unes institucions entossudides a tirar un vel al passat. És la sort d'un projecte que no caduca. És la desgràcia d'una història que no millora. La radiografia de l'Espanya que va ser i és. És una obra de teatre que hipnotitza perquè, sobretot al principi, no se sap si és realitat o ficció. No se sap si el que parla és Botto o és Lorca. Aquest fil vermell que uneix ambdós homes es reforça amb cada frase pronunciada dos d'un escenari que només l'acull a ell, però també a diversos personatges, tots reencarnats per Juan Diego, sense els que no poden explicar-se la vida i la mort de Federico —els camperols curts de mires del poble; l'espècimen molt de dretes amb el qual discuteix a veu alçada, aturant la funció; els agents de la Guàrdia Civil que li censuren la seva feina a La Barraca; o fins i tot Rafael Rodríguez Rapún, el seu gran amor— i que van apareixent de sobte i amb sols un canvi de veu, sense grans floritures, gairebé com per art de màgia. Un rere l'altre, aquesta mateixa successió de relats fugaços i escassos versos van filant la identitat de Federico i fan que t'enamoris d'ell a l'instant, que no puguis suportar veure'l morir.
Un dels encerts més grans de l'obra és que Botto treu el costat més trempat d'un Lorca humà i simpàtic, dispers i allunyat de l'academisme, que dubta de si mateix i acaricia el carrer per conviure entre la gentada. És un paio normal. La grandiloqüència de l'obra resideix precisament en la similitud, en aquest quasi calc simètric de dues persones que, menys perquè habiten cossos diferents, semblen gairebé idèntiques. La consciència política. El compromís amb la classe treballadora. La lluita pels drets dels col·lectius oprimits. Gairebé és com si l'escriptor del Romancero Gitano fos assassinat perquè Juan Diego pogués interpretar-lo algun dia. Tot sembla una sèrie de catastròfiques disgràcies que culminen en un espectacle bàrbar que té un epitafi trencador: que si no recordem, estem morts. La importància de rescatar la memòria col·lectiva de les fosses i reivindicar les víctimes del franquisme és la gran moral d'aquesta gran nit sense lluna. L'actor argentí homenatja Federico García Lorca amb tremend valor i valentia, però també amb humanitat i desmitificació, perquè el seu màxim desig no és que el públic el plori, si no que recordi activament tots els oblidats del feixisme que Federico simbolitza i els faci justícia.
No és una obra politicosocial, ni literària, tampoc un relat vivencial, ni un biopic a l'ús, ni un monòleg dramàtic o una tragicomèdia, però és totes elles
Espanta, clar, el terrorífic paral·lelisme que es crea, conscientment, entre la censura dels anys 30 i una actualitat minada de titellaires condemnats, amb rapers a la presó i la llibertat d'expressió arrossegant-se moribunda per entre els patis de butaques. Sobretot, amb centenars de milers de cossos que no poden descansar tranquils. Amb famílies trencades. No hi ha paraules exactes per explicar com de perdurable és el que expliquen Juan Diego Botto i companyia al TNC, ja amb totes les entrades esgotades. No és una obra politicosocial, ni literària, tampoc un relat vivencial, ni un biopic a l'ús, ni un monòleg dramàtic o una tragicomèdia, però és totes elles. Tampoc no n'hi ha per explicar l'animal escènic que és Juan Diego ni com de brutalment bé ho fa. És impossible definir la grandiositat de la seva obra sense quedar curta, perquè no té ni una mísera fissura en la seva existència, excepte perquè tant de bo mai no hagués fet falta fer-la.