Em vaig veure fent-me la pregunteta l'altre dia, feta un cabdell al sofà verd de casa mentre veia Las de la última fila, l'última agulla punxant de Daniel Sánchez Arévalo: se'm va quedar enrocada al cerebel com un peixet a la xarxa, contradictòria i terrorífica, taquicàrdica, massa dura per ser veritat, però amb la dosi de realitat suficient per no prendre-s'ho de conya. Quantes vegades he sentit allò de "cal aprofitar cada moment" després d'un enterrament, o d'un accident, o d'una massacre inesperada, i aquesta bona voluntat d'esprémer la vida s'ha acabat quedant al tinter. Quantes frases de penediment han albergat els llits dels morts. És un sense sentit: sembla que la sinceritat —amb els altres i amb un mateix— només és acceptable si ens està passant una cosa dolenta o els nostres segons estan comptats. I per això la pregunteta clavada, el maleït interrogant en les meves entranyes: Aniria millor el món, si tots passéssim per un càncer? Aprendríem a viure si la bestiola ens devorés per dins i ja tot ens fos una mica igual?

Ho vaig veure fugaçment en la sèrie de Sánchez Arévalo amb les seves cinc protagonistes vivint de pressa. Paies normals, amb les seves vides corrents i els seus problemes, les seves manies, les seves ratllades mentals, paies qualsevol que només s'atreveixen a afrontar els seus comptes pendents quan saben que una d'elles ha de passar per diverses sessions de quimioteràpia i la cosa pot acabar malament. No ho van pensar abans, i si ho van pensar, la seva angoixa sempre va ser insuficient per fer un pas endavant. Però arriba el diagnòstic i en només cinc dies la possibilitat de superar els seus drames és proporcional a la mera possibilitat de morir-se: va haver d'arribar el càncer perquè comprenguessin que no hi ha res que valgui més la pena que ser una mica feliç, intentar-ho com a mínim, encara que això signifiqui canviar de marxa i trepitjar l'accelerador; encara que després les conseqüències de la vida sempre siguin imprevisibles i res no sigui tant de color de rosa. El que em fa ràbia és que si no hagués arribat aquesta paraula maleïda, potser, i segurament, no haurien agafat embranzida.

Deia Tyler Durden a El club de la lucha que únicament quan es perd tot som lliures per actuar. És una pena que ens ho hàgim pres al peu de la lletra i que la societat no es vegi capaç d'agafar les regnes del seu camí perquè sí, sense motiu aparent. És absurd que necessitem passar la responsabilitat a tercers per fer el que realment volem fer, i per això caiem en la romantització de qualsevol malaltia com excusa per afrontar les coses i curar ferides emocionals obertes, d'aquestes profundament vulnerables de cronificar-se i arrelar fins i tot en l'ànima: el dolor del qual mai no s'ha dit, la conversa que no hem tingut, les gràcies que no hem donat, les coses que se'ns han nuat als dits i no sabem com deixar anar. Cada vegada ens costa més escoltar-nos de veritat i tirar-nos a la piscina única i exclusivament perquè és el que ens surt de la figa. Aquí ve la nostra condemna per ser uns discapacitats emocionals, éssers socialitzats en la covardia: i que injust creure que necessitem tornar a néixer per aprendre a viure.

Construir i alimentar banalitats ens fa ser una societat més propensa a la ignorància i a la inconsciència, inoculant-nos en el subconscient la desconsoladora idea que només patint un puto càncer es pot valorar la vida

És clar que tampoc no ajuden massa les frases ensucrades que no diuen res, ni els llaços roses exposats en aparadors alguns dies internacionals per entendrir cors i vendre una mica més. Lluny de reconfortar-nos, més lluny encara de preparar-nos per al món, construir i alimentar banalitats ens fa ser una societat més propensa a la ignorància i a la inconsciència, inoculant-nos en el subconscient la desconsoladora idea que només patint un puto càncer es pot valorar la vida. La resposta a la pregunteta és fàcil i és evident. Però sí que hauríem de reflexionar sobre per què hi ha certes coses que ens atrevim a fer només quan creiem o sentim que el nostre pas pel món està en escac. De veritat, és que quin sentit té atrevir-se a desafiar el temps només quan pensem que ja l'hem perdut?