Quan les generacions que encara han de néixer mirin enrere i vulguin saber què va passar l'octubre de l'any 2017, trobaran centenars de vídeos a l'hemeroteca on el presentador del programa de màxima audiència de Catalunya en aquells dies era Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974). Publicat abans del confinament, Un dels nostres (Pòrtic, 2020) gira precisament al voltant d'aquest fet: el d'haver tingut la responsabilitat d'informar els ciutadans de Catalunya durant els dies més importants de la història recent del país. En el llibre, a mig camí entre l'assaig polític i les memòries personals, Cruanyes reflexiona sobre el pes de les identitats en l'era actual i explica en primera persona com s'ha viscut a TV3 l'agitada actualitat política viscuda en els darrers anys a Catalunya. Després que el passat dijous participés a l'Àgora ElNacional i es reunís en un nou col·loqui exclusiu amb els subscriptors d'ElNacional.cat, hem parlat una estona amb ell sobre el llibre, el país, TV3 i la identitat dels catalans.
Has estat -i ets- el presentador del Telenotícies Vespre durant els anys més candents del Procés. D’on neix la motivació per escriure aquest llibre?
El motiu per escriure aquest llibre va venir després de l’octubre del 2017, un cop les coses ja s’havien calmat. Tenia ganes d’explicar no només com ho havíem viscut a TV3, sinó també d’aportar el meu punt de vista al debat nacional i latent que vam viure durant aquella tardor.
Un dels nostres és un títol suggeridor però gens equidistant.
Com a presentador del TN no em toca parlar de política, d’estratègies o d’accions a fer, però a part de presentador del TN he estat també corresponsal i, a més, sóc llicenciat en ciències polítiques, per això vaig tenir ganes de posar damunt la taula un tema tan important com pot ser la identitat nacional. Ja vaig escriure un llibre sobre el Front Nacional després de la corresponsalia a París, però crec que el creixement de l’extrema dreta en països que aparentment gaudeixen de bona salut democràtica, com ara França, Itàlia o els Estats Units, ens obliga a parar atenció i seguir reflexionant sobre el concepte d’identitat.
I els catalans, qui som? O qui volem ser?
La pregunta és qui políticament ens deixen ser, potser. El debat sobre l’independentisme s’ha sustentat damunt uns fonaments que no eren identitaris, sinó amb valors com ‘república’, ‘democràcia’ o ‘drets socials’; el discurs sobre la identitat l’han utilitzat les dretes i en el 99% dels casos ha estat territori de l’unionisme.
Dius que l’existència d’una identitat és necessària, però que la seva exaltació és perillosa.
És que moltes vegades s’ha utilitzat la identitat pròpia per enaltir discursos que són eminentment racistes o xenòfobs. A Catalunya -de moment- ens hem escapat bastant d’aquesta tendència generalitzada i que ha provocat que a Espanya partits d’extrema dreta com VOX hagin acabat diluint aquesta necessitat d’identitat per tal de maquillar discursos i propostes que només contenen dosis d’oportunisme i populisme. El catalanisme se n’ha salvat, però cap societat està prou vacunada per no caure en la trampa de la identitat. La identitat s'usa com una cortina de fum per amagar les febleses davant els reptes que tenim, alguns d’ells complexíssims, com hem vist aquests dies amb la pandèmia. El coronavirus ha obligat a repensar l’economia productiva, l’educació dels nostres fills, la gestió de la sanitat pública o la presencialitat laboral. Reptes, tots ells, que cal afrontar-los en positiu, cosa que mai no fa l’extrema dreta de discurs identitari: els reptes requereixen solucions, no culpables.
La identitat és molt més que una bandera o un himne, doncs.
La identitat col·lectiva d’una societat és la suma d’identitats individuals dels seus ciutadans, per a mi. Europa és un camp d’identitats sobreposades les unes a les altres, i fins i tot als països més jacobins com França s’acumulen dues o tres identitats en algunes zones del país, per bé que en el seu cas la que té més força és la francesa. El cas català, fora de l’estat espanyol, és concebut com el d’una identitat nacional i cultural ofegada dins un estat que la maltracta, i molts estats europeus saben que el cas català podria desencadenar un efecte domino a algunes de les nacions sense estat que poblen Europa.
Toni Cruanyes en la seva primera connexió com a corresponsal de TV3, l'any 2001 a Londres
Com ens veuen des de fora?
Quan era corresponsal l’auge de l’independentisme era molt menor que el d’ara, però el que em va quedar clar és que només interessa allò que és conflictiu. És a dir, excepte la tardor de 2017, Catalunya sempre havia venut una idea harmoniosa i gens desesperant de la seva realitat, malgrat els anhels per independitzar-se d’Espanya.
Sense conflicte no hi ha portades?
L’anàlisi és així de simple i fred: no es parla de nosaltres perquè no som un conflicte. A més, el nostre és un conflicte que no interessa perquè posa en dubte l’statu quo de diversos països europeus.
No tot és culpa dels altres, però, dius. Què s’ha fet malament des de Catalunya?
Tenim el que ens mereixem, penso. Catalunya va ser portada arreu del món l’endemà de l’1 d’octubre, però quan deu dies després es va fer la declaració suspesa d’independència, el focus mediàtic internacional va tornar a mirar cap a un altre cantó. Vam deixar de ser un conflicte per tornar a ser un afer intern de l’estat espanyol. El missatge que donem al món ha estat sempre contradictori: el “Sí” guanya en un referèndum però això no desemboca en la creació d’un nou estat, i dos anys després tornem a ser portada arreu per culpa de la sentència als presos polítics, però de nou la reacció política des de Catalunya és nul·la i tèbia.
Com va ser l’edició del Telenotícies durant aquelles setmanes de 2017?
Edito el TN conjuntament amb el Manel Sarrau. Sóc molt responsable de què surt al TN i de com surt, per tant m’identifico totalment amb la nostra forma d’informar. Això no impedeix que m’hagi sentit incòmode en molts moments, fins i tot abandonat, com va passar aleshores; hi havia més de 10.000 Policies Nacionals o Guàrdies Civils a Catalunya i des del 20 de setembre el clima va ser molt tens, per tant nosaltres, com a servei públic que som, teníem la responsabilitat d’informar sobre què passava, quines manifestacions estaven convocades, etc. El problema va ser que en alguns moments la comunicació entre Interior i nosaltres va ser més caòtica, com per exemple el 3 d’octubre.
Què va passar?
Doncs que la nostra feina era explicar que estaven convocades desenes de manifestacions arreu del país, és clar, però també explicar com eren; si s’hi podia anar amb canalla, si els piolins estaven al vaixell o estaven desplegats als carrers, etc. La responsabilitat dels periodistes, i més dels del TN, és molt elevada en moments així: en el moment que expliques una cosa ja estàs generant un estat d’ànim concret. Després, el moment en el qual Carles Puigdemont va proclamar la independència durant 8 segons va ser un altre gran moment de confusió; vam estar fent un directe de gairebé 10 hores, la informació que ens arribava era creuada, les fonts no eren clares i tot va ser molt reviscolat.
La famosa trucada d'alts càrrecs europeus que va frenar-ho tot, en teoria. En aquell moment vas tenir la sensació que s’estava fent un pas enrere?
Vaig tenir la sensació que alguna cosa no quadrava, i per tant, que nosaltres també estàvem venent una cosa sense quadrar als nostres espectadors. Després, crec, vam entendre que les decisions que s’havien pres al Parlament eren amb absoluta bona fe, però van ser moments de molta tensió. Com explicar als espectadors una informació que no et saben explicar ni els seus protagonistes?
T’imaginaves que tres setmanes més tard hauries de parlar del President de la Generalitat com a exiliat?
De tot el que va passar aquell octubre, sens dubte la qüestió dels actuals presos polítics i exiliats és la ferida que més cou. Recordo la incredulitat amb la qual explicàvem que els membres del govern del nostre país havien hagut de marxar fora de Catalunya, però el que és pitjor és la normalitat amb la qual hem acabat assimilant que hi ha tantes persones pacífiques tancades a la presó o obligades a viure a milers de quilòmetres de casa seva.
Al llibre expliques que, de fet, ja ho teníeu tot preparat per si intervenien TV3.
Durant aquelles setmanes, a la majoria de reunions deixàvem els telèfons fora de la sala per por que tinguéssim els telèfons punxats. Jo mai vaig sentir-me espiat, però alguns dels meus companys sí. La situació era molt tensa, per això diversos professionals de la casa ens vam conjurar, aliens a la direcció, i vam decidir que, si ens intervenien, seguiríem l’emissió informativa a través de les xarxes socials o com fos.
Per què el 155 no va aplicar-se a TV3?
En el moment de l’aplicació del 155, els mateixos professionals de TV3 i fins i tot el seu director vam moure’ns per tal d’explicar a la resta de companys periodistes -alguns de mitjans espanyols però sobretot d’internacionals- quina era la nostra feina. Això va fer que molts col·legues de la professió ajudessin a fer comprendre que la nostra feina era purament periodística, i que de retruc el PSOE, que havia de votar que sí al 155 per quedar bé amb el PP, exigís que no es toqués TV3. Mesos després Pedro Sánchez va confessar, però, que es penedia de no haver intervingut TV3.
És cert que durant uns dies hi va haver una càmera enfocant l’entrada al plató per gravar la hipotètica aparició de la Guàrdia Civil?
És cert, sí. De fet, teníem el cable connectat amb el directe del 3/24 per si es donava la situació. Si haguessin entrat a buscar urnes, a detenir-nos o a tancar-nos, s’hagués vist en rigorós directe.
L’escena és més pròpia d’una pel·lícula retratant un cop d’estat, realment. TV3 és una estructura d’estat?
Sí, per això viu permanentment en perill. Així ho exposo al llibre, si més no. Evidentment, per la part que em toca, sóc conscient que al TN hi ha algunes coses millorables, però me’n sento molt orgullós i Un dels nostres és, també, un al·legat en defensa pròpia i un homenatge als meus companys d’equip.
Què li diries als que pensen que TV3 només informa per a una part dels catalans?
Que és fals. Personalment crec que és imprescindible que el català sigui la llengua de la Corporació, ja que ja hi ha altres ràdios i televisions en castellà. Amb aquest esperit van néixer TV3 i Catalunya Ràdio fa més de tres dècades, de fet. Sí que és veritat que el mercat audiovisual actual s’ha segmentat molt en els últims anys i la situació ha canviat.
Què ha canviat en els últims 30 anys?
Tenim l’estructura d’una època passada, uns pressupostos actuals i una competència ferotge que té un peu posat al futur, per això no hem de deixar de treballar encara més i millor. Abans l’oferta audiovisual era molt reduïda, i ara en canvi és amplíssima: més de vint canals, alguns de pagament i, a més, plataformes digitals per internet. Fa trenta anys TV3 podia comprar els drets de grans sèries com Dallas, jugant-li de tu a tu a TVE, i en canvi ara això és impensable, ja que és territori de Netflix o HBO.
Per no parlar dels drets esportius...
El Barça en català aconseguia que molts castellanoparlants veiessin TV3, sentissin el partit en català i riguessin amb els acudits del “Jordi Culer”, per tant TV3 feia una tasca socialment aglutinadora molt interessant. Atraure l’audiència del públic castellanoparlant és una feina complicadíssima i que, em temo, a TV3 no hem sabut fer. La dinàmica política del país tampoc hi ha ajudat, sobretot pel relat venut des de fora i el fals clima de confrontació que des de Madrid diuen que es viu a casa nostra. Els mitjans de comunicació públics estem obligats a oferir continguts generalistes per a tothom, sigui quina sigui la seva llengua vehicular, però cada dia ens és més difícil i en el nostre cas ens trobem amb la dificultat de fer un doble paper: d’una banda, de resistència, ja que una llengua i una cultura com la catalana necessita que els mitjans del país la protegeixin i li donin ales; de l’altra, d’autonegació, ja que pel sol fet de comunicar en català sabem que ja hi ha un nombre important de la societat catalana que no ens mira o, directament, no ens té ni sintonitzats.
Com lluitar contra això?
Jo no diria que Catalunya està socialment dividida, ni tan sols crec que ho estigui políticament parlant, però sí que és evident que hi ha fractura en el consum cultural i lingüístic dels mitjans d’informació. EL 80% de la gent que consumeix informació en català -sigui TV3 o qualsevol altre mitjà, com ElNacional.cat mateix- vota partits sobiranistes. I passa a l’inrevés: el 80% de qui ho consumeix en castellà vota partits no sobiranistes.
Per tancar el cercle i tornar al que comentaves abans, doncs, en el nostre cas la llengua marca la identitat?
No només és la llengua, que també. La identitat catalana al sXXI és diversa, com la de tots els països moderns i que miren al futur, però aquesta diversitat i aquesta pluralitat que existeix en la nostra societat a TV3 encara costa que es vegi. A més, per desgràcia, hi ha el tema de la lluita per l’audiència: per ser líders hem de renunciar a replantejaments estructurals i atreviments que potser ens permetrien tenir menys espectadors però de perfil molt més divers. I no només parlo de llengua, sinó també d’ètnia o de religió. Al final, cal no oblidar que TV3 és més que una televisió i, per fer front a tots els atacs que rep, necessita ser líder per justificar-se.