És possible escriure cançons que generin bon rotllo en un context com l'actual? La resposta és sí. I no només és possible, per als The Tyets, el duet d'Oriol de Ramon (1998) i Xavier Coca (1998), és una obligació.
El novembre passat, el duo maresmenc va presentar El Pipeig (Luup Records), un àlbum parit en ple confinament que els confirma com una de les veus més transcendents del panorama musical català. Trap, reggaeton, urban? Com deia Oscar Wilde –i s'han encarregat de recordar centenars d'usuaris de Tinder sense imaginació a les seves bios– definir-se és limitar-se, de manera que ells no es posen etiquetes.
Però no tot és de color rosa. La crisi de la pandèmia ha explotat a la cara dels dos joves quan semblaven predestinats a menjar-se del món, enèsim exemple d'una realitat que viuen milers de postadolescent del país. Rendir-se és una opció però plantar cara sona millor: en aquesta entrevista, els The Tyets parlen de la seva música però també busquen culpables.
Xavier Coca, esquerra, i Oriol de Ramon, dreta / Jaume Quílez
Com explicaríeu quin tipus de música feu a la meva mare, que no té ni idea de qui sou?
XC: Diria que és un mestissatge d’inputs jazzeros, de música festiva, de funk, de pop, de rock, de trap i de reggaeton. Tot el que hem mamat tota la vida, amb tocs de música urbana.
OdR: La solució fàcil és dir que fem trap, però hi ha molt més al darrere.
Heu passat d’estudiar publicitat i negocis internacionals a ser uns referents de la música urbana a Catalunya. Com ha anat, això?
OdR: Vam iniciar el projecte quan començàvem la carrera. La música sempre ens ha acompanyat, però la veritat és que el nostre pla era entrar en qualsevol empresa. Ara ja hem vist que podem apostar per això i anem a full.
XC: Hem muntat l’estudi, que s’obrirà d’aquí poc. És el negoci ideal que teníem al nostre cap. A força d’invertir tots els diners que hem guanyat amb The Tyets, hem pogut semiconstruir-ho. És el nostre futur.
Se us podria acusar de no de ser de carrer, de barri, com els trapers originals no?
OdR: No tenim gaires haters que critiquin el nostre missatge. L’únic que ens han recriminat és que a les nostres lletres no hi ha missatge polític.
I per què no n'hi ha?
XC: Creiem que les opinions polítiques les hem de fer en l’àmbit personal. Individualment divergim en molts aspectes, així que com a grup preferim desmarcar-nos de coses que puguin generar controvèrsia. No va amb nosaltres.
OdR: A Mostassa vaig intentar fer una mena de trap amb lletres reivindicatives i em va sortir un trunyo. Va ser llavors quan vaig decidir que no volia escriure sobre realitats més properes. Però seria interessant plantejar-s’ho.
Creiem que les opinions polítiques les hem de fer en l’àmbit personal
No crec que als vostres oients els deixés d’interpel·lar la música que feu, si us hi poséssiu.
OdR: Som una societat molt acostumada a la música reivindicativa, tot i que ara es comença a perdre aquest fil.
XC: Hi ha l’argument que diu que la música en català ha de ser sempre reivindicativa, però no és així. També pots fer música en català per parlar sobre com t’agrada estar amb els col·legues en una hamaca.
Parlem del nou àlbum. Heu pretés barrejar molts estils.
XC: El disc és eclèctic, una mostra del què som nosaltres i dels nostres estats d’ànim. Mama tinc pipí és de l’estil Se queda, però també hi ha temes del rollo traper americà.
OdR: Txarango al Canet Rock és el tema més de festa major que hem fet. El Pipeig busca fer una mica de tot i temptejar diversos terrenys.
Cançons alegres precisament en un moment de poques alegries. Estava calculat?
OdR: El vam començar a mig confinament i no sabíem què vindria després. És un disc plantejat en un món utòpic on parlem de la nostra vida d’abans. De fet, ara fer pipeig —relacions socials, treure el nas— és impensable.
XC: Pobres il·lusos, ens pensàvem que tot tornaria a la normalitat. Però tot i així estem contents.
Vosaltres sou un dels pioners del reggaeton en català. Us agrada aquesta etiqueta?
OdR: Potser els primers van ser Crimen Pasional, que feien reggaeton més bacano. Això nostre és més suau, més pop. Però sí, crec que hem sigut pioners del so urbà i dolç.
The Tyets, Jaume Quílez
L’autotune està estigmatitzat?
XC: És una qüestió generacional. Per la gent gran és una arma del diable. Per la jove, una eina que existeix per ser utilitzada. En certs llocs està estigmatitzat, sobretot en un sector musical més elitista.
OdR: Últimament s’ha fet més popular, també pels joves. Potser abans sí que s’atribuïa a qui no sabia cantar. Ara el raonament és que si s’ha fet amb autotune, és perquè l’estil ho requereix. S’està adoptant com una eina més i s'ha normalitzat com el reverb o el delay.
I l’ús del català en determinats gèneres musicals?
OdR: A Catalunya és més fàcil destacar cantant en català. En castellà pots arribar a més públic, però costa més fer-se un lloc al mercat espanyol. Aquí tothom s’estima el que es fa a la terra.
XC: Hi ha una part de la societat a qui li fa vergonya cantar en català, gent que pensa que el català només és per fer cançons de Manel, coses tranquil·les o havaneres. No és així, en català pots sonar guai.
Hi ha una part de la societat a qui li fa vergonya cantar en català
Tot i així, també utilitzeu el castellà recurrentment. Per què?
XC: Jo parlo en castellà amb part de la meva família. És una llengua natural, intrínseca, per què no utilitzar-la? Com més llengües utilitzis, més rica serà la música que fas.
OdR: Al final, quan cantem en un idioma concret és perquè el beat ho demana. A vegades demana El Virolai i altres una lletra en anglès.
Segur que us han dit que cantar en català us tancarà portes.
XC: Sí, en som conscients. Per exemple, quan truques a la porta de les marques perquè et vesteixin. Et diuen, “no, massa català, no interessa”.
OdR: Te’n tanca, però també te n’obre. Tenim la sort que al mercat català hi ha moviment.
I no us plantegeu canviar.
XC: No, que va! El català s’ha de normalitzar. Farem cançons en anglès i castellà, però també en català i mixtes.
OdR: Manel omple sales a Madrid. La música, sigui amb l’idioma que sigui, sempre et pot transmetre coses.
Hi ha manca de crítica, a Catalunya?
XC: Si tens una mica de carisma com a persona, se’t deixa de valorar com a artista i se’t col·loca a on se t’ha de col·locar. No pel teu talent com a artista, sinó com a persona que desprèn carisma. Segurament el nivell és més baix que el nacional, el francès, l’anglès o l’alemany; però també és veritat que hi ha gent molt bona.
OdR: El fet que una cançó sigui en català esborra un punt de crítica. Si escoltes una cançó en castellà o en anglès i no t’agrada, passes. Si és en català, potser t’escolten pel simple fet de ser-ho.
El fet que una cançó sigui en català esborra un punt de crítica
Infantilisme.
OdR: Sí, “els hi hem de donar suport perquè canten en català”. Bé, s’ha de donar suport a qui canta en català però ho fa bé.
Sovint expliqueu que sou conscients de l’altaveu que teniu i que per això vigileu a l’hora d’escriure segons què. La PAWN Gang em va dir justament el contrari, que no era la seva responsabilitat. Què en penseu?
XC: És la seva realitat. Nosaltres no estem envoltats de drogues i tatuatges.
OdR: Ells han creat un relat, un imaginari al voltant del seu grup. Agafen tot allò que és d’Atlanta i ho relacionen amb el que hi ha al seu barri de Barcelona. Fan la bola més grossa, la qüestió és dir la tonteria més gran que et surti per la boca.
Vosaltres teniu filtres, doncs.
OdR: No diria mai res que no pogués ensenyar a la meva mare per vergonya. Aquest és el nostre filtre.
XC: El filtre que ens hem autoimposat són els nostres pares. Hi ha coses que no pots dir, tot i que a vegades les camuflem amb el nostre slang.
No diria mai res que no pogués ensenyar a la meva mare per vergonya
Un altre tema: el futur dels joves pinta negre, no?
OdR: Portem gairebé 2 anys dedicant el dia a dia a la música i estem ben posicionats dins de la indústria, però tot i així no podríem viure d’això. No ens podríem pagar un lloguer, per exemple. Estem treballant 24 hores al dia pel grup, però subsistim perquè vivim amb els papes. Aquesta és la realitat de la precarietat d’aquest món.
Estem treballant 24 hores al dia pel grup, però subsistim perquè vivim amb els papes
Qui en té la culpa?
XC: Hi ha una incompetència general, des del govern espanyol fins al català. També en la cultura espanyola, ibèrica, que no ajuda a fer les coses de la millor manera. És un cúmul de coses. S’ha tractat la cultura com un sector de segona i ens han portat a aquesta situació nefasta. Els joves que acaben de graduar-se no troben feina, no veuen oportunitats. En el nostre cas, aquest any havíem d’explotar i ens hem menjat la crisi. S’ha gestionat tot molt malament.
Jaume Quílez
Contra això que hi podem fer?
OdR: Els joves han de ser valents per començar coses noves, però a la vegada ha d’haver-hi molta gent que treballi en empreses. Ser treballador o emprenedor no té res de dolent, però cadascú ha de tenir les eines i les capacitats per arribar on vol arribar. No sempre és així: hi ha molts joves que no poden estudiar una carrera universitària perquè el seu background no els ho ha permès.
XC: La solució és canviar tots els governs. Que els dirigents observin el panorama! No soc polític i no diré què s’ha de fer o no, però haurien d’observar la realitat perquè la gent pateixi el mínim possible.
Hi ha una generació tap que no deixa avançar als joves.
XC: Sí, i podria dir noms. La indústria musical a Catalunya està molt cremada. Hi ha organismes públics —o que se suposa que són públics— que sempre agafen la mateixa gent de la mateixa empresa i del mateix senyor.
OdR: La indústria està desfasada. Hi ha molta discogràfica feta a l’antiga. Gent gran portant coses de joves.
XC: Se m’està escalfant la llengua.
Digues noms, home.
XC: No els diré, però analitza de quina discogràfica són les persones han fet la cançó de l'estiu de TV3 en els últims 5 anys*. Al disc de la Marató quants artistes hi ha de la mateixa discogràfica?
*2020, Suu (Halley Records); 2019, Lil Dami (Halley Records); 2018, Koers (Halley Records); 2017, Guillamino (Bank Robber); 2016, La Soul Machine (RGB Suports).
OdR: Però en aquest cas el problema és de l’organisme públic, eh, no de la discogràfica, que al final col·loca els seus artistes perquè és la seva feina. A la nostra ciutat, d’un cartell de 10 artistes, 7 són de la mateixa discogràfica. Tio, que mirin què tenen a Mataró o al Maresme.
XC: Hi ha favoritismes i un organisme públic no hauria de funcionar així.
Analitza de quina discogràfica són les persones han fet la cançó de l'estiu de TV3 en els últims 5 anys
El què esteu dient es pot aplicar a molts sectors d’aquest país.
XC: Que la gent analitzi les coses, que es faci preguntes.
OdR: Els organismes públics haurien de redistribuir la riquesa. Aquests favoritismes són la xacra del país. Així és com es podreix el sistema.