El títol de l’obra de Guadalupe Sáez Tinc un bosc al cervell, ja apunta cap a un territori espès, dens, laberíntic, ple d’ombres i difícil de travessar: un espai mental ple de ramificacions, de camins que es bifurquen, on els pensaments s’entrellacen, on la por arrela i on és fàcil perdre’s. En aquest univers inquietant s’hi endinsa Rosa Boladeras (Terrassa, 1972) sota la direcció d’Alícia Gorina, assumint el repte d’un text que oscil·la entre el thriller i la poesia. A través d’una multiplicitat de personatges, l’actriu transita per la pèrdua i la culpa, i per tot allò que costa de dir.
Per situar al lector, i d'una forma molt resumida, Tinc un bosc al cervell explica la història d'una dona que es despista un moment amb el mòbil i perd el seu fill de set anys en un castell inflable dins un centre comercial, durant la vigília de Nadal. La proposta de Guadalupe Sáez es construeix sobre l’absència: Creus que és possible oblidar? Creus que hem d'oblidar segons què? Com gestiones el dolor, com repares aquest dolor? A l'escenari, ni rastre físic del castell inflable ni dels espais que evoca el text; tot passa pel filtre de la paraula i la imaginació, activada sobretot per la interpretació de Rosa Boladeras. L’actriu inicia el trajecte com a cap d’un departament dedicat a persones desaparegudes, en una càpsula de vidre que transmet claustrofòbia i reté l'angoixa, el dolor i la por d'una mare que ha perdut el seu fill entre la multitud. És per això que els espectadors segueixen l'obra amb auriculars durant bona part de la funció, cosa que permet sentir les respiracions de l'actriu, fins i tot els batecs del seu cor i entrar dins del "bosc" d'una manera molt més íntima. Més enllà de la posada en escena, Sáez crea un univers de pors molt universals, la por de perdre algú, la impossibilitat d'oblidar-te'n, la incapacitat de girar full, la culpa intrínseca d'aquesta pèrdua i posa de manifest el desequilibri social que hi ha entre la maternitat i la paternitat.
Boladeras sosté el conjunt amb una interpretació sòlida i dúctil: transita del dolor contingut a moments de desinhibició, i construeix personatges amb una precisió que combina veu, cos i matís, culminant en un monòleg final que concentra bona part de la càrrega emocional de la peça. Al seu costat, tres intèrprets joves (en realitat en són sis, perquè els menors no poden treballar tants dies seguits) aporten una energia inesperada. Rosa Boladeras és immensa, té un currículum infinit, amb registres còmics (com oblidar la Sònia Polanco de 7 de notícies i 7 de nit o l'Hermínia a Temps de Silenci) i registres més dramàtics com aquesta interpretació o l'anterior Tallar-se un peu amb una motoserra, també a la Sala Beckett. Actualment, la podem veure a la sèrie diària Com si fos ahir de 3Cat, on coincideix amb les seves dues filles, la Sara Diego (30 anys) i la Carlota Keiko (17 anys). Boladeras no només és actriu, sinó que també es dedica a la política municipal, actualment exerceix de regidora de cultura a l'Ajuntament de Terrassa tot i que hi ha renunciat al càrrec "per un tema de conflicte d'interessos", però abans, acabarà el mandat. En aquesta entrevista parlem sobre el viatge interpretatiu que proposa aquesta obra i sobre els límits emocionals que travessa.
Interpretes una dona que transmet l'angoixa, la por, el pànic i el dolor d'un dol que queda obert, que no pot tancar. Què és el que més t'ha impactat d'aquesta mare?
No hi vull ni pensar, però crec que és important visibilitzar-ho. Les dades (dels nens desapareguts al món) són molt bèsties. I crec que és un dels dolors més grans que existeixen. I no sé com es pot gestionar, ho desconec, és dur i crec que deu necessitar un procés llarg. A mi em provoca una absoluta admiració i tendresa per totes les persones i totes les famílies que pateixen o han patit una situació semblant. Hi ha un moment de l'obra que faig una mena de reconeixement a aquestes persones que no sabem on són. I això és una de les coses que més m'ha impactat, de tenir el privilegi, el plaer i la sort de poder fer de canal de tot plegat. I també com de dur és enfrontar-te a les institucions, a la justícia, a la policia, d'haver de justificar per què va passar, com va passar, si vaig mirar el mòbil un segon o no. Hi ha hagut una manca de recursos, en aquest sentit, en acompanyament a les famílies, perquè són coses que, dintre de la societat, no es tracten amb suficients recursos.
En alguna ocasió has explicat que ets adoptada i ja d’adulta has decidit buscar els teus orígens i has trobat la teva família biològica. En aquesta obra la protagonista és una mare que perd la seva criatura i conviu amb l’acceptació, la pèrdua i la culpa. Aquest personatge t’ha connectat o t’ha fet pensar amb la teva mare biològica?
No, t'haig de dir que no. Amb el tema dels nens no, perquè no té res a veure amb la meva història. Però sí que connecto amb el tema de la memòria. És una cosa que li preocupa a la documentalista, que és: “Creus que és possible oblidar? Creus que hem d'oblidar segons què? Com gestiones el dolor, com repares aquest dolor?"
Com ens costa a les dones no sentir-nos culpables!
Creus que la protagonista pateix més per la pèrdua o per la culpa?
Va molt junt. Ui, la culpa, és que la culpa, tela, eh? Les dones amb la culpa, mare meva, com ens costa quan ens donen veu, dir les coses. Com ens costa no sentir-nos culpables. T’acabes fent tota la teva justificació: “Si jo no hagués fet...” I quan en realitat dius: "Hòstia no, aquí t'han estat trinxant, aquí hi ha una institució molt bèstia que t'està "matxacant", una societat que t'està destrossant" i tu encara estàs allà intentant tirar endavant alguna cosa sense sentint-te culpable.
L’obra reflecteix molt bé el desequilibri entre la implicació de les mares i els pares a l'hora de criar els fills. Tu interpretes molts personatges, però principalment el d’una dona que s’esforça molt per l’educació del seu fill i, tot i això, la jutja una societat sencera. Creus que es jutja igual als pares i a les mares a l’hora d’educar els fills?
No, no. Malauradament, encara estem molt desequilibrats. A poc a poc, no podem desistir. Forma part de tota la lluita feminista que des de fa molts anys és una resistència constant, és molt cansat perquè és molt més fàcil arribar a un moment de dir: “Tiro la tovallola”. Però no, s'ha de continuar batallant amb tot plegat, perquè hem de donar exemple als nostres fills. És l'única manera que els nostres fills i filles podran trencar el patró, marcar els límits, posar els punts sobre les is, no deixar-se entabanar per manipulacions. No podem desistir perquè hi ha molt patiment, hi ha molta violència encara amb moltes parelles, amb moltes exparelles. Si ens unim les dones, som més de la meitat. I entre nosaltres i els homes que també tenen aquesta consciència, jo crec que això ho hem de tirar endavant.
Quan a tu t'han devastat l'ànima d'una manera tan forta com pot ser aquest tipus de pèrdua, al final o et mors o a poc a poc l'herba torna a créixer
Hi ha dades que reflecteixen que els adolescents d’ara senten que el feminisme ha anat massa lluny. Al teu fill, pel que expliques, l'has educat en el feminisme?
Sí, sí, sí. A casa, tot som dones. I ha pujat amb la meva mare, amb mi i les meves altres dues filles. Llavors això ho ha tingut a flor de pell, però a part, ha tingut molt aquesta consciència, sempre ha treballat com a voluntari en l'educació en el lleure, i sí, jo crec que els joves d'avui han hagut de buscar molt el seu nou camí i han anat a xerrades i han parlat de noves masculinitats.
És una obra que requereix molta concentració perquè interpretes molts personatges i molt intensos. Deus acabar rebentada.
Sí, acabo rebentada. Interpretar sempre és rebentar-se, com diria la Sarah Kane a Blasted. O sigui, fent una comèdia o un drama, emocionalment tu t'has d'implicar. Diuen que aquesta professió, després dels astronautes, és la que més concentració requereix, perquè realment has d'estar tan, tan tan absolutament ara i aquí. Has d'estar amb el teu personatge, però també has de tenir un cert control de l'espai dels companys i del recorregut.
Aquest espectacle té un element original que són els auriculars a través dels quals els espectadors escolten tot el que passa dalt de l’escenari. Et distreuen les llumetes que fan?
Gens!
Faig una mena de rotets que m'ajuden a entrar dintre d'aquesta fantasia. És una experiència auditiva, una mena d’ASMR
I com és aquesta experiència?
És un codi que no és nou, que ja s'ha fet servir, però no és habitual. És singular, i és una experiència nova per moltíssima gent. I, clar, et permet jugar amb moltes coses, amb la teva respiració, amb els teus murmuris, fins i tot amb un rotet, si vols. Per exemple, és una ximpleria, però al principi de la funció, que hi ha un moment que representa que la documentalista es connecta, té una mena d'essència de mèdium. Sempre havia sentit a dir que les mèdiums feien molts rots. D'una manera molt discreta, perquè és una cosa molt meva, faig una mena de rotets que m'ajuden a entrar dintre d'aquesta fantasia. És una passada tant per l'intèrpret com pel públic, perquè és una experiència auditiva, una mena d’ASMR. És com si de cop i volta haguéssim aterrat a Mart i tinguéssim un públic amb tot de cascos de color verd. Com a intèrpret és una experiència gustosa.
D’alguna manera, els auriculars t'ajuden a endinsar-te en aquest bosc i en aquest cervell del títol. Com interpretes aquest bosc?
El bosc que explica la Guadalupe Sáez, la meravellosa autora contemporània, és tenebrós, asfixiant, fosc, aquesta sensació d'espessor, de sentir-te desemparat, perdut, un forat molt gran, que jo entenia que això és la sensació que a ella li donava, però hi ha una altra sensació al final de l'obra, l'últim raig de sol és verd. D'alguna manera, quan a tu t'han devastat l'ànima d'una manera tan forta com pot ser aquest tipus de pèrdua, al final o et mors o a poc a poc l'herba torna a créixer. Si aconsegueixes superar aquest incendi, a poc a poc ha de tornar a néixer el verd.
A més a més d'actuar al teatre ho compagines amb la sèrie diària Com si fos ahir on coincideixes amb les teves dues filles. Com és això de treballar amb família?
Jo no soc la directora de TV3, jo no soc la productora ni soc la directora del programa Com si fos ahir. El tema és que si estàs dirigint una institució pública o estàs en un espai de poder i poses a la teva família, aleshores tens un conflicte d'interessos i és una cosa greu. La meva filla gran, la Sara, va entrar quan tenia 21 anys, ara en té 30, el seu personatge va entrar, va sortir, ha anat fent les seves coses. Al principi, les meves filles deien: “No vull dir que soc filla de la Rosa, perquè jo vull fer el meu propi camí”. La Sara no porta el meu cognom, per tant, ella ha anat fent les seves coses. La Carlota igual, no porta el meu cognom, precisament, per això, perquè també hi ha un pes. De cop i volta a la Carlota li va arribar el càsting a la seva escola de teatre, se'l va preparar amb la Sara, que no sabia ni per què era, perquè fa mil càstings i ha anat així; i cadascuna té una trama diferent i és xulo trobar-te-les i potser ens continuarem trobant o potser no.
A l'obra, que és un gran drama, estàs magnífica, però sempre t'he relacionat més amb el vessant còmic. Amb què et sents més còmoda?
A mi m'agrada tot. M'agrada el cinema, m'agrada la televisió, m'agrada el teatre, m'agrada la comèdia, m'agrada el drama, m'agrada tot alhora i de totes les maneres. Jo vaig començar molt dramàtica. Primer, fent teatre de carrer, una de les èpoques més divertides de la meva vida i quines aventures amb els meus amics de Terrassa i Sabadell, i després ens vam ajuntar amb uns de Girona, fèiem bolos i era molt divertit. Una època preciosa. Posteriorment, vaig anar a l'Institut del Teatre i llavors vaig començar fent drames al Teatre Nacional, i va haver-hi un moment que vaig fer una obra que es deia Olors amb la gran Rosa Maria Sardà. Hi havia una escena en què m'havia d'entrebancar, perquè representa que anava beguda, i va haver-hi un director que em va dir: "Saps que tu tens molta vis còmica, ho saps"? I dic: "Ah, sí?, no ho sé, sempre m'ha tocat fer la més desgraciada". No sé com va ser, van agafar-me per fer una comèdia. Després va venir el Carles Capdevila i el Toni Soler. El Carles Capdevila era el que feia el càsting pel programa del Toni Soler. El meravellós Carles Capdevila. Aquí va començar una època més còmica. I, de tant en tant, també alguna tragèdia. Vull dir que, no ho sé, va com va, vingui el que sigui, estem contents!