AC/DC ha fitxat el cantant de Guns N' Roses, Axl Rose, per actuar en la gira de presentació de Rock or Burst en el lloc de Brian Johnson. Diuen que el cantant del grup australià corre el perill de quedar-se sord si no deixa els escenaris una temporada. Els AC/DC servirien per explicar la tendència natural que tots tenim a intentar allargar les èpoques que ens han fet massa feliços. De vegades allarguem els bons moments fins al punt de fer el ridícul. Però arriscar-se a fer el ridícul sempre és millor que rendir-se abans d’hora. La poesia necessita una mica de desgast i de putrefacció. La novetat és per defecte una horterada. En general, la gent insisteix poc –i per això vivim una època tan frívola–. A mi no em fa res lluir algunes cicatrius i nyanyos.

Un que sí que va marxar massa de pressa va ser Bon Scott, el primer cantant d’AC/DC, que va morir mentre dormia una borratxera ofegant-se tranquil·lament en el seu vòmit. Guns N' Roses també va desaparèixer abans del que es preveia, però la seva retirada no té una excusa èpica. Appetite for destruction va caure com un meteorit en el panorama babau i ensucrat dels anys vuitanta. Axl Rose i Slash ho tenien tot per heretar la poltrona de Mick Jagger i Keith Richards. Els Guns N' Roses haurien pogut esdevenir els nous Rolling Stones, però els va fallar la qualitat humana. Venien d’una societat que ja era massa inconsistent i regalada, i la mateixa víscera salvatge que els havia encimbellat va destruir-los de seguida. Tot i que diuen que ara tornen, m'estranyaria molt que fessin res.

Com Nirvana, Guns N' Roses van cremar en l'últim foc de Sant Joan de la cultura occidental. A través seu es podria explicar com l'hegemonia dels Estats Units va començar a trontollar quan els roquers americans van fer seu el pessimisme de les bandes europees. AC/DC són fruit d’una idea de la llibertat més forta –i més condicionada per la guerra freda–. Resisteixen perquè no apareixen successors prou sòlids, i perquè connecten amb una melancolia molt profunda, disfressada de rebel·lia adolescent, en la qual s’ha anat asfixiant el nostre món des de la Segona Guerra Mundial. Quan Salinger va crear Holden Caulfield –el protagonista de The Catcher in the Rye–, el guitarrista de la gorra i l’uniforme d’internat estava a punt de néixer. Si Salinger veiés que Angus Young encara es disfressa d’escolar trapella passats els 60 anys, potser diria que n’estem fent un gra massa amb Normandia.

Una de les aportacions que va fer la Segona Guerra Mundial va ser inspirar la idea que una persona pot quedar psicològicament traumatitzada i fins i tot emmalaltir a causa d’una situació d’estrès emocional insuperable. Aquesta idea, nascuda del patiment dels soldats i dels civils que van tastar els camps de concentració, ha tingut un llarg recorregut, des de 1950. Els cantants i els grups de rock s'han alimentat del dolor provocat per les guerres mundials tant o més que els psiquiatres. A mesura que el concepte trauma va agafar profunditat, va deixar d'associar-se per defecte a una ferida física. Llavors no només vam anar tornant-nos més sensibles a la violència; la relació entre el cos i l'ànima es va transformar. Una cosa que sorprèn és comprovar com a mesura que els Estats reconeixien i catalogaven les patologies provocades per la guerra i la repressió, els udols dels cantants es feien més aguts i sorollosos.

A còpia d'escoltar cançons i de prendre pastilles hem arribat a un punt en el qual tothom se sent amb dret d'estar traumatitzat, sigui perquè no té feina, sigui perquè l'ha deixat la nòvia o perquè no li ha tocat la loteria, justament quan ho necessitava. Posem un èmfasi tremendo en la salut emocional i en les desgràcies personals i després, curiosament, ens resistim a analitzar el debat polític en termes de psicologia i de memòria. Des de fa més de cinquanta anys, els cantants de rock es droguen, se suïciden i busquen tres peus al gat amplificant tant com poden les petites frustracions quotidianes. Els psiquiatres i els psicòlegs han inventat un fotimer de tractaments i malalties mentals que el 1940 no existien. Tot i així encara és l’hora que trobi un llibre que analitzi els efectes emocionals de la guerra civil i del franquisme en el discurs polític espanyol, i en la cultura.

Deu ser que algunes coses encara cal que les diguem cantant. Dirty deeds done dirt cheap.