Rashid Khalidi (Nova York, 1948) és una de les veus que ressonen amb més força en l’acadèmia nord-americana quan es parla del conflicte entre Israel i Palestina. Aquest autor i historiador és el titular de la Càtedra Edward Said d'Estudis Àrabs de la Universitat de Columbia, a més d’amic personal de Barack Obama. Va participar com a assessor de la delegació palestina a la Conferència de Pau de Madrid (1991), prèvia als famosos ‘Acords d’Oslo’, un intent per trobar una solució permanent al conflicte que ara titlla de desastre per als interessos palestins. Khalidi acaba de publicar Palestina (Capitán Swing), una panoràmica des del bàndol palestí d’un segle d’enfrontaments que resumeix amb el concepte de “guerra colonial”. L’Institut Europeu de la Mediterrània l’ha convidat a Barcelona coincidint amb el 75è aniversari de la Nakba, l’expulsió de més de 700.000 palestins del seu lloc d’origen arran de la creació de l’Estat d’Israel el 1948.
Recentment es va commemorar el 75è aniversari de la Nakba. Amb quin sentiment el va viure?
És interessant perquè, després de 75 anys, potser per primera vegada hi ha hagut cert reconeixement per part de les Nacions Unides del mal que es va fer als palestins el 1948. Crec que hi ha una creixent comprensió que això ha d’estar connectat d’alguna manera a la creació de l’Estat d’Israel. Perquè als Estats Units i a molts altres llocs, sobretot a Europa, la creació d’Israel sempre ha estat celebrada. Però la Nakba mai s’ha commemorat. Als mitjans americans i també als espanyols hi ha hagut ara una cobertura generosa del tema. I crec que representa el començament d’un reconeixement d’una narrativa palestina.
Què ha canviat? Per què aquest reconeixement comença a existir?
Els palestins no han estat gaire bons a l’hora d’explicar la seva història. Potser durant els anys del PLO van tenir cert èxit, però des de la seva desaparició, la narrativa palestina tenia molt poc impacte. Ara han canviat dues coses: la gent jove està més informada i no depèn dels mitjans de comunicació de masses. Hi ha nous mitjans i les xarxes socials. I hi ha imatges accessibles a tot arreu que no haguessin passat mai la censura dels mitjans de masses. Les processons de funerals atacades per policies i pegant a la gent de dol no les haguessis vist. O potser molt petites i al costat del patiment dels israelians. Sempre hi havia d’haver, “equilibri”, entre cometes, de manera que l’ocupant i l’ocupat estaven al mateix lloc. La batalla narrativa sempre l’ha guanyat el sionisme, però això esta canviant.
Israel ha treballat sistemàticament per dividir els palestins. I els palestins, desafortunadament, estan dividits
Defensa al llibre, però, que la guerra contra els palestins va començar molt abans de la Nakba i la fundació d’Israel.
Intento combatre un error molt comú, que és pensar que aquesta va ser només una guerra d’Israel contra Palestina. Aquesta és una part principal, però no l’única. Va ser l’exèrcit britànic que el 1936 va destruir el moviment nacional palestí: 100.000 soldats, la RAF, tortures, assassinat de presoners... Al llibre argumento que decisions internacionals com la declaració de Balfour i el suport a Israel, primer d’Anglaterra i després els EUA, demostren que això és una guerra contra els palestins no només aplicada pels israelians.
Seria possible que Israel dugués a terme una altra Nakba avui?
Hi ha ministres al govern d’Israel que que deixen entreveure que estan contemplant-ne una altre. Si ho intenten i com els palestins hi respondran és impossible de dir. No crec que els palestins marxin, encara que se’ls intenti forçar. Però a Israel hi ha partits ‘eliminacionistes’, el país s’ha mogut significativament cap a la dreta. I en certa manera una altra gran expulsió és el desenllaç lògic per a certs sectors del pensament sionista.
Al llibre reculls una cita d’Edward Saïd que diu que per a Israel “el millor palestí és el que està mort”. Encara funciona aquesta lògica avui, doncs?
Això és un projecte de colonització que té com a objectiu substituir una població per una altra matant, subjugant, etc. En el cas del sionisme, no ha estat genocida o exterminador, tot i que hi ha hagut massacres, però sí que sempre ha intentat crear una transformació demogràfica i convertir un país de majoria àrab a un de majoria jueva. I això només ho pots fer de dues maneres: matant-los o fent-los fora. Però crec que el que realment hi ha en la imaginació dels israelians és que un dia els palestins desapareguin, que se’ls pugui fer desaparèixer.
Israel s’ha mogut significativament cap a la dreta
És Israel un estat que pot actuar amb impunitat?
Sí, actua amb pràcticament impunitat total. Quan Rússia ocupa parts d’Ucraïna, les Nacions Unides la sancionen. En canvi, quan les Nacions Unides aproven resolucions contra Israel els articles citats no permeten cap tipus de sanció. En un cas, l’ocupació violenta provoca sancions massives i en l’altre només una petita estirada d’orelles. S’ha demanat que els líders russos siguin jutjats per crims de guerra. L’exèrcit israelià va matar més de mil persones a Palestina el 2014, la majoria d’ells civils. Però no veig el ministre de defensa israelià o el comandant de les seves forces aèries davant d’un tribunal pels mateixos càrrecs. Això és impunitat!
Escoltant-lo, tinc la sensació que no creu que aquesta situació hagi de canviar a curt termini.
Sí que canviarà a curt termini, però em temo que cap a pitjor. Pot millorar? Sí, eventualment. Llegeixo a israelians intel·ligents en tots els mitjans. I alguns d’ells diuen ‘aquest és un camí estèril’, ‘no podem continuar així’, l’estratègia de bombardejos o assassinats dirigits no porta enlloc. Israel va cap a un camí sense sortida i tard o d’hora se n’adonaran. I els palestins estan en la mateixa situació. I, sobretot, està començant a haver-hi canvis en els països que permeten la impunitat israeliana, que l’armen, que refusen aplicar sancions, fins i tot quan destrueixen instal·lacions que vosaltres els europeus heu pagat amb els vostres impostos. Israel és un país ric i molt avançat, però depèn però és completament dependent d’Occident. Per tant hi ha capacitat d’influir en això, d’utilitzar-ho. I aquest és un argument per a l’optimisme.
Al llibre, defensa que tant la via diplomàtica com l’armada han fracassat com a estratègies del bàndol palestí per aconseguir millores. Quina altra via hi ha?
Deixa’m dir que sempre que hi hagi una ocupació sistemàticament violenta hi haurà resistència. No és concebible que hi hagi un conflicte colonial en què la població autòctona no resisteixi. El CNA sud-africà [el moviment polític liderat per Nelson Mandela contra l’apartheid] utilitzava mitjans de lluita pacífica, però també feien saltar coses pels aires. És impensable que amb el grau de violència utilitzat per qualsevol règim colonial – i aquest n’és un – que no hi haurà resposta. Però com argumento al llibre aquest no és el millor camí.
Israel detesta una resistència no violenta. És molt fàcil per ells categoritzar tots els palestins com a “terroristes”
Quin és, doncs?
Israel detesta una resistència no violenta. És molt fàcil per ells categoritzar tots els palestins com a “terroristes”. Els palestins són terroristes i els pilots, els generals o els polítics israelians que maten vint dones o nens en un atac només estan actuant en defensa de la seguretat de l’Estat Israel. Repeteixo la novaparla del Departament d’Estat americà, és clar. Israel prefereix la violència perquè domina aquesta narrativa. Quan els palestins fan marxes o boicots, els israelians només poden fer una cosa, usar la violència. Era el mateix que feien els britànics amb Ghandi. Els poders colonials estan indefensos davant la no-violència, perquè és impossible de parar.
Ha funcionat aquesta via per als palestins?
Si tornes a la segona intifada, les primeres manifestacions eren no violentes. L’exèrcit israelià va disparar milers de bales, fins que els palestins van respondre també disparant. I això va donar l’oportunitat als israelians per portar els helicòpters i reocupar Cisjordània. Estudiar això et fa veure com de difícil és actuar davant la resistència pacífica. Simplement quedar-se a la terra i rebutjar marxar-ne és la raó principal per la qual la causa palestina és viva encara avui. El sionisme ha fracassat en aquest objectiu i no perquè no fossin suficientment dèspotes o intel·ligents. Però la majoria de la població és encara avui àrab. I aquesta és una forma de resistència.
Els palestins no han estat gaire bons a l’hora d’explicar la seva història
Vostè atorga també molta importància al combat comunicatiu i l’opinió pública.
El sionisme és un moviment fascinant. És un projecte nacional, colonial, econòmic, militar, cultural... I també un projecte de relacions públiques. Ha triomfat brillantment en totes aquestes esferes però sobretot en el que jo anomeno propaganda. “Una terra sense un poble per un poble sense terra”, “fer que el desert floreixi”, “l’única democràcia a l’Orient mitjà”. Aquests són eslògans completament falsos i han estat defensats per gran quantitat de gent a tot arreu del món durant generacions. “Fer que el desert floreixi”; la presidenta de la comissió europea va repetir, la setmana passada, aquesta mentida racista i orientalista, que és una de les pedres angulars del discurs sionista des de fa cinc generacions. Hauria de ser forçada a retractar-se al Parlament Europeu.
Al llibre també considera clau l’existència d’una unitat nacional palestina. Què caldria per a què existís?
Els dos principals obstacles són Hamas i Fatah [els dos principals partits polítics palestins]. Ells no sobreviuen recaptant impostos sinó que tot el seu suport econòmic és extern. Qatar, Turquia, Egipte... els països que els recolzen estan interessats a mantenir la divisió dels palestins. També els EUA. Però n’hi ha d’altres. La divisió física dels palestins és un altre obstacle. Els qui viuen a l’exili, ho fan en diferents països àrabs. I els qui viuen a Palestina ho fan sota quatre règims diferents: alguns són ciutadans israelians discriminats, altres residents de Jerusalem, alguns a Cisjordània i la resta a la franja de Gaza. Aquestes divisions fan que sigui difícil la unitat. Però no és impossible.