L'editorial navarresa Katakrak publica un petit assaig del filòsof croata Srećko Horvat, La radicalidad del amor on es defensa que una de les majors forces revolucionàries al món actual és l'amor. Horvat pensa que l'amor, amb la seva capacitat de trencar motllos i dinàmiques, té un immens potencial de transformació social, i és una de les energies que podria canviar el món. Ara bé, Horvat planteja que l'amor revolucionari no té res a veure amb el concepte neoliberal de sexualitat lliure en què es rebutja qualsevol compromís.

Un altre amor és possible

Horvat aposta per "reinventar l'amor", amb la premissa que l'amor és una part bàsica de la societat i que tota revolució ha de comportar, també, un canvi en la concepció de l'amor: "Mai realment podrem imaginar un món diferent i millor sense la reinvenció de l'amor". Aquest pensador assegura que l'amor està més en perill que mai: per una banda està amenaçat pel capitalisme, que aposta perquè l'individu defugi qualsevol compromís amb els altres, i per altra banda per l'integrisme islàmic, que tracta d'excloure qualsevol tipus de desig. Horvat assegura que el model neoliberal de llibertat sexual exclou l'amor, perquè l'amor suposa compromís, i suposa, per això mateix, risc: "Amor a risc zero no és amor", diu el filòsof croat.

Amor i revolució

"Què m'importa el Vietnam si tinc problemes amb l'orgasme?", és el títol d'un dels capítols de La radicalidad del amor, que aprofita una cita de l'artista i terrorista Dieter Kunzelmann. Per a Horvat la preocupació pel benestar del món no és excloent amb la preocupació pel propi benestar sexual. De fet, apunta que en les situacions de ràpid canvi social la gent també cerca satisfer el seu amor i el seu desig, i que ambdues forces es retroalimenten. Però Horvat va més lluny: considera que l'amor és una força revolucionària de primera magnitud, perquè aquell que estima es lliura totalment a l'amor. És, doncs, algú que no té límits, ni por, ni frens... Horvat assegura que, per al sistema establert, l'amor és "pitjor que l'ébola", i assegura que no es pot ser revolucionari sense grans dosis d'amor.

De l'hipocresia iraniana

Horvat va viatjar a l'Iran i un capítol del seu llibre el consagra a l'estudi de la situació iraniana. El filòsof croata denuncia la doble moral imperant a aquell país: mentre que un munt de plaers són prohibits oficialment, les elits que tenen bones relacions amb el règim gaudeixen d'ells sense problemes. Horvat considera que la prohibició dels plaers per part de les elits a països com l'Iran, i l'ús per part d'elles mateixes dels plaers prohibits, no és tan sols cinisme, sinó també una part bàsica del manteniment de l'estructura social. L'elit iraniana pot gaudir de l'alcohol, del sexe i dels plaers prohibits, i això mateix els consolida com a elit front als simples ciutadans als que aquests plaers estan vedats.

De la Unió Soviètica al Che Guevara

La revolució suposa un moment d'eclosió d'energies i sentiments, i per això sovint va associada a un resorgiment de l'amor. Però sovint els qui dirigeixen les revolucions sospiten de la sexualitat, perquè consideren que dissipa les energies dels militants, que haurien de centrar-se en l'àmbit de la política. Horvat cita el cas, per exemple, de Muamar Gaddafi, que va prohibir la música (tot i que ell va organitzar concerts privats, per a ell, de Beyoncé i de Mariah Carey) o el de Sapardurat Niyazov, que a Turkmenistan va vetar el ballet. La radicalidad del amor analitza amb més detall el cas de la Unió Soviètica, en què, en un primer moment, la revolució va anar associada a un alliberament sexual, que ben aviat va ser reprimit (com criticaria durament Wilhelm Reich). Poc després de la revolució, Aaron Zalkind va establir els "dotze manaments" de la "nova moral" revolucionària, entre els quals hi figuraven: "L'acte sexual no ha de ser repetit amb assiduïtat" i "La selecció sexual ha de produir-se d'acord amb la selecció proletària Revolucionària i de classe. El flirteig, el festeig, la coqueteria i altres mètodes de conquesta sexual específica han de quedar fora de les relacions sexuals". També menciona el cas cambodjà, encara més aterridor. A la Cambodja del Pol Pot, el matrimoni era obligat, amb la finalitat que el ciutadà no fos fidel a cap persona per amor, sinó que tota la seva fidelitat es dirigís cap a l'Estat. El model positiu, per a Horvat, seria el Che, qui combinaria l'odi cap a l'enemic, amb grans quantitats d'amor.

Ambigu 68

Horvat en canvi, és molt sever amb l'herència del maig del 68, i també amb l'experiment de la Kommune I, la comuna d'Alemanya Occidental que va esdevenir mundialment famosa per l'acceptació de l'amor lliure. La Kommune I es va popularitzar, sobretot, per una de les seves membres, Uschi Obermaier, que esdevindria model i que es convertiria en l'emblema de l'amor lliure. Horvat critica que, a la fi, Obermaier va acabar fent de model, dins de les lògiques capitalistes de cossificació de la dona, i que altres membres del grup van acabar fent de "yonquis de dones". Horvat també ens obliga a replantejar-nos, en determinats moments, els amors entre Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir.

Interessant aposta

La radicalidad del amor és un intent ben interessant de replantejar les bases d'un element, l'amor, que habitualment no s'ha analitzat des de la filosofia. Horvat trenca una llança en favor de l'amor, en favor de "quedar-te paralitzat pels ulls d'algú", en uns temps que això no és gaire corrent. Aposta per l'amor com a compromís: creu que estimar és "caure enamorat" i que "no hi ha amor sense caiguda". El filòsof croat proposa l'enamorament com "un nou present" que obliga a replantejar el passat i el futur. El tema promet molt, i l'enfocament és força interessant. Malgrat tot, tot queda en una suggerent aproximació al tema. Un llibre per ajudar a pensar, però que està lluny de donar totes les claus sobre el tema.