París (regne de França), 28 de març del 845. Fa 1.179 anys. L’exèrcit del rei Carles II, net de Carlemany i primer rei de França, s’enfrontava i derrotava les tropes vikingues comandades pel mític Ragnar Landbrock, que havien solcat les aigües del riu Sena amb l’objectiu d’abastar i saquejar París. Segons una vella tradició catalana, Guifré el Pilós —comte de Barcelona i d’Urgell, i parent i vassall del rei de França— va ser ferit de mort en aquella batalla. Evacuat a la tenda del rei Carles— el monarca li va concedir un escut d’armes que va dibuixar amb els dits xops de la sang del comte català. D’aquesta forma, s’explicava l’origen remot de la senyera quadribarrada. Però aquella romàntica tradició és filla de la realitat o, simplement, és una bonica llegenda? Quin és l’autèntic origen de la senyera quadribarrada?
Com es construeix la història de les quatre barres de sang?
És molt probable que la història de les quatre barres de sang comencés a circular com una tradició oral a cavall de l’any 1000, poc després de la primera independència (comte Borrell II, 985). No obstant això, no apareix documentada fins cinc segles després. L’any 1551 l’escriptor valencià Pere Antoni Beuter publicava un text on explicava que el comte barceloní Guifré el Pilós hauria acudit a la crida del rei Carles II, fill de Lluís I i net de Carlemany, per combatre l’amenaça vikinga. Beuter explica que Guifré hauria estat ferit de mort, i el rei Carles, agraït per la seva fidelitat, li hauria ofert un escut llis per a dibuixar-hi el senyal heràldic que lluiria la seva nissaga (els seus descendents). Aquell escut estaria format per quatre barres sobre fons daurat, traçades amb els dits del rei i amb la sang de Guifré.
Per què el comte Guifré és el protagonista de la història de les quatre barres de sang?
Amb independència de la veracitat o no d’aquella tradició, el protagonisme de Guifré en la construcció i el desenvolupament d’aquella història mereix un a part. Per què Guifré, i no Sunyer, Miró o Borrell —per citar tres comtes coetanis del Pilós—, és el protagonista d’aquella història? Quin paper jugava Guifré en l’imaginari d’aquella societat catalana primigènia de l’any 1000? Per què la figura de Guifré està lligada a la creació de l’ensenya nacional dels catalans? Doncs, principalment, per què aquells catalans primigenis tenien plena consciència que Guifré havia estat el fundador d’una nissaga indígena de governants. Guifré no seria el primer comte independent de Barcelona i d’Urgell, però sí que seria el primer comte de la Marca carolíngia de Gotia que, a la seva mort (897) transmetria el seu càrrec per herència.
Guifré no va ser mai en aquella batalla
La història de les quatre barres de sang és una bonica tradició construïda amb elements de l’èpica cavalleresca propis de la cultura medieval europea. Com ho és, per exemple, la tradició artúrica (el rei Artur i els cavallers de la Taula Rodona) que vol explicar la gènesi de la nació bretona. Però la història de Guifré i les barres de sang, com la d’Artur, només és una romàntica tradició. El Pilós no va poder ser mai a la Batalla de París per què l’any 845 només era un nen de cinc anys. En aquell moment, el comte carolingi que governava Barcelona i Urgell era Sunifred, el pare de Guifré. I les fonts documentals no situen ni Sunifred ni els seus successors Guillem de Septimània, Aleran de Troyes, Odalric, Humfrid i Bernat de Gòtia (que, encara, exercirien el càrrec per nomenament reial), ni, encara menys, Guifré, en aquell camp de batalla.
Llavors, d’on ve la senyera quadribarrada?
L’origen de la senyera quadribarrada ha estat objecte d’un intens debat historiogràfic. Encara, en l’actualitat, no hi ha un consens absolut, però hi ha un corrent acadèmic majoritari que defensa l’origen pontifical de la senyera quadribarrada i la seva associació amb la casa comtal de Barcelona a partir de Borrell II, el primer comte independent (987). Segons aquest corrent majoritari, la negativa de Borrell a renovar el jurament de vassallatge al primer monarca francès de la casa Capet fabricaria un escenari incert. Borrell deixava en suspens la relació de subordinació respecte a la corona i, mentrestant, assumia el paper del rei en els seus dominis comtals. Però no tenia ni la força pròpia ni el reconeixement extern per a sostenir aquesta posició. Per tant, li calia negociar una fórmula de protecció amb algun poderós aliat.
Borrell i el papa Joan XV
El pontífex Joan XV, que, curiosament, havia assolit el setial de Sant Pere mentre el general andalusí devastava els comtats del sud de la Gòtia i es posava la primera pedra de la crisi Barcelona-París (985), mantenia un important conflicte diplomàtic amb Hug Capet, nou rei de França (987). El papa i el rei es disputaven la facultat per a nomenar bisbes i abats (que volia dir nomenar els seus respectius partidaris). I Borrell i la seva cancelleria, que volia dir el seu cercle familiar immediat (esposa, fills, filles, gendres, nores), hi van veure una oportunitat i van girar la mirada cap a Roma. Els diversos viatges de Borrell a la Santa Seu (987-992) culminarien amb l’acord pel qual els dominis comtals de Borrell (Barcelona i Urgell) restaven sota la protecció del pontificat.
L’ensenya pontifical
Barcelona i Urgell es va convertir en un més dels petits dominis de la Mediterrània occidental sota el paraigua pontifical. En aquella època i posteriorment, ho eren també, per exemple, Niça, Pisa i Calàbria, que, amb Barcelona-Urgell, forjarien aliances militars per a l’expansió dels seus respectius comerços marítims. L’ingrés en aquella aliança implicaria, també, que la família de Borrell, és a dir el Casal de Barcelona-Urgell, assumia l’ensenya que el pontificat lliurava als seus aliats (una bandera de fons groc i barres vermelles). El testimoni més antic el tenim en la policromia del sepulcre de la comtessa Ermessenda, morta el 1058, mig segle després de l’aliança forjada per Borrell i un quart de segle abans que els aragonesos cerquessin i obtinguessin, també, la protecció del paraigua pontifical (1083).
