En l'imaginari hispànic Portugal representa aquella porció de terra que fa incompleta l'Espanya peninsular. La Gran Espanya només limitada per accidents geogràfics insalvables: les vastes aigües dels mars i les escarpades muntanyes dels Pirineus. Aquella pretesa unitat indissoluble que es revela –i que s'afirma– davant del món com un subcontinent amb un origen genuí, una història singular i un destí universal. La idea iniciàtica –el bressol ideològic– del nacionalisme espanyol de fàbrica castellana: “Ancha es Castilla”, del delta de l'Ebre a l'estuari del Tajo. La història de Portugal, que explica la seva essència i la seva existència –ergo la seva independència– és un monument al fracàs de la idea castellana d'Espanya. La decepció espanyola que, en la seva ira, clama “si España es el culo de Europa, Portugal es la almorrana”. En canvi pels catalans –pel vell somni català– Portugal és el mirall atlàntic. Orígens diferenciats, camins paral·lels, i destinacions –probablement– similars.

El somni hispànic de Portugal

 

La història portuguesa és un relat de festeig amb les aigües marines convertit en un matrimoni estable i consolidat. Sense històries de banyes. Però no sempre ha estat així. En l'adolescència portuguesa –en la centúria del 1400– les classes dirigents tenien un ull posat –que vol dir, també, una mà– en les drassanes que obrien les vies atlàntiques, i un altre en les horribles guerres civils que devastaven Castella. I van imaginar –i construir– un pla d'unificació hispànica que seria liderat des de Lisboa. L'últim capítol de la guerra civil castellana –Joana (l'hereva legítima) versus Isabel (la pretendent triomfant)– s'explica en un context internacional. Els catalans, que tampoc s'estaven quiets, havien posat els ulls –i els ullals– en Isabel, que acabarien casant secretament amb Ferran. El partit aragonès, la Castella aristocràtica i latifundista. I els portuguesos van fer el mateix amb Joana, casada a bombo i plateret amb el seu rei. El partit portuguès, la Castella artesana i mercantil.

La història de Portugal, que explica la seva essència i la seva existència, és un monument al fracàs de la idea castellana d'Espanya

 

Pòquer de dames

 

Les devastadores guerres civils castellanes van arruïnar els gremis de Burgos, Medina, Almagro i Sevilla, l'empori mercantil del regne. I Ferran i Isabel (la catòlica parella) i el seu nét –i hereu– Carles (el primer Habsburg) van fer la resta. Sobretot en la guerra dels Comuneros. Els portuguesos, que no renunciaven al seu pla, no els va quedar cap altra que un canvi d'estratègia. A partir del catòlic matrimoni, els portuguesos van convertir les Corts de Toledo i de Lisboa en una desfilada permanent de princeses maridables. El pòquer de dames portuguès tenia el propòsit d'acabar en una escala reial. Però la partida va acabar d'una manera inesperada. A Lisboa va morir solter i sense descendència l'últim rei de la dinastia Avis. I Felip II, el monarca hispànic que tenia tots els graus de parentesc possibles amb la casa reial portuguesa, va prendre la mà –les cartes– del jugador pretesament difunt, i va reclamar amb totes les seves forces –les militars sobretot– el tron de Lisboa.

La misteriosa desaparició del rei Sebastià

 

Les relacions polítiques hispano-portugueses –malgrat l'intens intercanvi de fluids reials– tenien tota la traça d'una tensa partida de pòquer de jugadors professionals. Amb tots els trucs –els coneguts i els desconeguts– i totes les trampes possibles. Res que aventuri un escenari de cordialitat. Una versió medieval dels casinos flotants del Mississipí en aigües del Tajo. A Toledo i a Lisboa. En aquest context s'explica –o és vol explicar– l'enigmàtica desaparició de Sebastià de Portugal, un jove rei que encara no havia tingut ocasió d'acudir a les desfilades de princeses i que es va fondre, literalment, en la batalla de Ksar al-Kabir (1578). Tenia 24 anys i ningú s'explica –ni tan sols avui– un monarca –un cap de l'exèrcit– situat a la rereguarda del combat i completament envoltat per la seva guàrdia i pels elements més granats de la noblesa lusitana, va desaparèixer sense deixar cap rastre. Una estranya contradicció que ha convertit la seva figura en mite.

Sebastià, rei de Portugal

El pegat del rei Enric

 

La misteriosa desaparició del rei Sebastià va precipitar els esdeveniments. A Lisboa els van tremolar les cames mentre miraven Tajo amunt de reüll. La partida es complicava i les classes dirigents no van confiar en l'esperança que Sebastià s'hagués aixecat de la taula de joc per a anar a evacuar al vàter. Van saltar el torn –i el tron– i van coronar al seu oncle Enric, una personalitat de 66 anys amb una llarga experiència en les taules de joc polític. Hi havia, però, un inconvenient que calia salvar perquè tot allò no acabés en un lamentable pegat. Enric era el poderós arquebisbe de dues arxidiòcesis i era, també, el Gran Inquisidor del Regne. Un currículum envejable –en aquell context– que li impedia, però, acudir com a part activa en les habituals desfilades de princeses. La jugada consistia a coronar Enric com a rei-arquebisbe evitant la possibilitat que les prestigioses –i sobretot estratègiques– dignitats que ostentava fossin assignades a personatges de la corda hispànica.

La invasió hispànica

 

Roma –al corrent de tots els moviments de la partida i aliada tradicional dels Habsburg hispànics– va negar a Enric el privilegi de penjar els hàbits a les figueres del Palau de Ribeira. La successió portuguesa –el trencament de la partida– era una simple qüestió de temps. I a la seva mort –dos anys després– el duc d'Alba –un sinistre personatge precedit d'una macabra fama de sanguinari– entrava a Lisboa i imposava Felip II –monarca hispànic– com a Rei. La unificació dinàstica –els estats Habsburg sempre es van organitzar com una confederació– va ser vigent durant 60 anys. Entre 1580 i 1640 les oligarquies castellanes –amb la inestimable col·laboració de la monarquia hispànica– es van infiltrar en les institucions portugueses, i van acabar ocupant els llocs més destacats de govern, fins a convertir-les en una bassa llardosa de corrupció. El català Franquesa –el Bárcenas de l'època– hi campava al seu aire, fent i desfent –amb el paraigües del Rei– càrrecs públics i negocis privats.

Lluïsa de Guzman, reina de Portugal

La independència de Portugal

 

Durant la dominació hispànica l'antic imperi colonial portuguès va patir una important erosió. El desinterès dels Habsburg per defensar-lo de la rapinya d'holandesos i anglesos va ser una constant que va provocar un descontentament colossal entre les classes aristocràtiques i mercantils. El sobiranisme es convertia en la idea central: la supervivència de la nació –de la societat– portuguesa passava per la independència. La pedra de toc –el detonant de la crisi– va ser la imposició d'Olivares –el ministre plenipotenciari hispànic– d'aportar finançament i tropes per atacar Catalunya i Holanda. Els estaments van coronar Joan de Bragança, descendent indirecte del mite Sebastià. Però qui va tenir una destacada actuació va ser la seva dona Lluïsa de Guzman –una aristòcrata andalusa parenta d'Olivares– que va demostrar que les dones també podien ser grans jugadores del pòquer geopolític. Seva és la reveladora cita que diu: “Més val ser reina per un dia que duquessa tota la vida”. ​

Els sefardites holandesos

 

La reina Lluïsa va reunir l'escala reial de color. Llavors blanca, blava i vermella. Va posar d'acord tots els estaments socials i polítics, va dirigir l'exercit en les batalles decisives i va negociar els tractats internacionals per recuperar les colònies. En aquesta última batalla va buscar –i va aconseguir– la complicitat dels sefardites holandesos, descendents de la colònia jueva lusitana expulsada el 1497 per acontentar Toledo i Roma. A Holanda s'havien convertit en una potent comunitat mercantil i intel·lectual (recordem el filosof Baruj Spinoza) amb tentacles que abastaven el poder a Amsterdam i a Londres. L'èxit de Lluïsa va ser crear una comunió formada pels enemics seculars dels Habsburg i de la Inquisició, que va obrir el camí del reconeixement  internacional i de la recuperació colonial. A Londres i a Amsterdam, passava del rang d'enemic a la categoria d'aliat. I a Madrid, la guerra entre la monarquia hispànica i la República catalana (1640-1652) es convertia en la tomba d'Olivares i en el bressol de Portugal.