Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.
Avui és el torn del poeta, novel·lista i periodista cultural David Castillo (Barcelona, 1961)
Com pots estar tan trist a la ciutat?
Títol d’una cançó de Víctor Nubla
Cada dia cau un amic en la impietat,
els incineren i dintre de quaranta dies
lliuraran les cendres a la família.
M’afaito sol en la decrepitud del pis
abassegador que només em rescata
quan tu dius hola i apareixes entre
ombres del teu refugi domèstic
amb les olors de plats que tan bé conec.
Els clarinets del meu amic sonen llunyans,
post-industrials van dir,
com un ferit a la pota coixa
després del bombardeig
i el fred primaveral que s’alterna
amb el plugim interminable
que em fa desitjar-te encara més.
Tot passarà també com la tempesta,
com aquestes vides fugisseres
entre els escamots de la mort,
setge intensiu, pudor de sirenes
a cada moment.
Som al cim de l’epidèmia,
penso reiteradament en tu.
Penso reiteradament en tu,
penso reiteradament en tu,
fins i tot quan em tallo.