Patrick Cockburn (Irlanda, 1950) és tot un referent entre els corresponsals destinats a l’Orient Mitjà. Ha col·laborat amb diaris com Finantial Times i The Independent, i ha obtingut molts premis periodístics. És autor de nombrosos llibres sobre l’Iraq i l’Orient Mitjà. La era de la yihad. El Estado Islámico y la guerra por Oriente Próximo, que agrupa cròniques publicades del 2001 al 2015, acaba de ser publicat per Capitán Swing. Cockburn ha viatjat a Barcelona i ha impartit una conferència sobre el Daesh a l’Escola Europea d’Humanitats, al Palau Macaya, de l’Obra Social La Caixa. És en aquest mateix local que rep a El Nacional.
Generalment la gent pensa que els corresponsals de guerra es divideixen entre els periodistes de saló, que fan les cròniques des de l’hotel, i els bojos per la pólvora, que són sempre el més a prop possible de la línia de front. On se situaria vostè?
Això és un mite; generalment, la gent que no vol problemes no va ni a Síria ni a l’Iraq. Realment són molt pocs els periodistes que no surten de l’hotel. Però tampoc cal estar tot el dia a la línia de front: no és qüestió només d’explicar batalletes. Jo el que faig són notícies a partir del testimoni ocular del que vaig veient, però vull anar més lluny, i intento fer anàlisis a llarg termini, que contextualitza el que veig dia a dia.
El seu llibre La era de la yihad recull cròniques del 2001 fins ara. I en molts casos els seus antics pronòstics s'han anat acomplint. Com s'ho fa per encentar-la tan sovint?
No es pot preveure res al cent per cent, però sí que es pot parlar de coses molt probables. I per a això cal recórrer a una sèrie d’elements, a més a més d’allò que estàs veient en aquell moment: les experiències immediates, els coneixements d’allò que ha passat abans, els coneixements en general de com funciona el món... Si vols informar sobre l’Iraq, has de conèixer les relacions entre les diferents parts de la societat: xiïtes, kurds, cristians... També has de tenir en compte les relacions amb els americans, amb els iranians, amb els turcs i amb els saudites. I no pots oblidar-te de la mentalitat dels iraquians i la seva experiència històrica. Tot això t’ajuda en el teu anàlisi, i aquest llibre és el resultat de tot això.
Què passa amb el Pròxim Orient, que és una de les úniques zones del món on els conflictes, enlloc de desaparèixer, creixen?
Realment, ara és una de les zones més conflictives del món. Aquest és el tema del meu llibre. Hi ha 7 guerres en total, de Pakistan a Nigèria: Afganistan, Iraq, Síria, Iemen, Somàlia... I a més hi ha insurgències a Turquia, al Sinaí, al Sudan... Perquè passa això? Les raons són complicades. Els estats fracassen, perquè els règims nacionalistes i socialistes sorgits a l’era postcolonial, van convertir-se en Estats aparents, amb molt poc suport popular. I eren molt vulnerables a la pressió social. D’altra banda, durant la guerra freda, aquests estats van ser recolzats pels Estats Units o per la Unió Soviètica, però amb la caiguda de la URSS van perdre el suport que tenien. Això va debilitar-los molt i va facilitar la seva caiguda.
Quan el socialisme i el nacionalisme perden encant, la religió esdevé l'única ideologia atractiva i també l'únic vehicle de protesta"
I d'on ve la revitalització religiosa?
Els Estats d'aquesta zona es mantenien units per l'atractiu del socialisme i del nacionalisme, però a partir del moment que aquests perden encant, la religió esdevé l'única ideologia atractiva i també l'únic vehicle de protesta. A tots aquests països de Pròxim Orient, la gent que s'oposava a l'statu quo tenia, com a única eina de rebel·lió, la religió, i una religió extremista. És per això que sorgeixen Estat Islàmic i al-Nusra, i pel que recuperen importància els Germans Musulmans.
Vostè assegura que ni Gaddafi i Saddam eren tan dolents, ni els seus opositors tan bons.
Els mitjans van demonitzar Saddam, i en certa mesura sí que era un dimoni, però malgrat tot no era responsable de tots els problemes de l’Iraq. Quan els EUA van envair l’Iraq, la propaganda deia que tot milloraria sense Saddam, però les coses no van fer més que empitjorar. Gaddafi no era tan violent com Saddam, però va passar el mateix. L’oposició a Gaddafi no hauria aconseguit carregar-se a Gaddafi sense el suport de l’OTAN, el principal promotor de la campanya militar. El 2011, a les trinxeres al sud de Bengasi, hi havia més periodistes que guerrillers. Era clar que aquells combatents no podien substituir Gaddafi. Hauria d’haver estat obvi que el país esdevindria una anarquia criminal, que és el que ha succeït.
Era absurd imaginar-se que Qatar i Aràbia Saudita volguessin promoure Estats democràtics, laics i seculars"
En el seu llibre desmitifica molt les primaveres àrabs i apunta que no és tan clar que es tractés de moviments democràtics i modernitzadors.
Les primaveres àrabs tenien elements diferents i contradictoris. Per una banda tenia un element clarament democràtic i popular: va moure a milions de persones a Tunísia, al Iemen i a Egipte a protestar en favor de més llibertat. Volien acabar amb l’Estat policíac. Volien acabar amb el monopoli del poder i de la riquesa... Però hi ha altres elements molt menys democràtics que eren a les primaveres àrabs des del començament de la rebel·lió: a Síria, a Líbia, a l’Iraq... Aquests moviments tenien el suport de l’Aràbia Saudita i de Qatar, que són les darreres monarquies absolutes teocràtiques del món, inspirades en el wahhabisme, una variant extremista de l’Islam sunnita. Era absurd imaginar-se que Qatar i Aràbia Saudita volguessin promoure Estats democràtics, laics i seculars. I, per altra banda, també hi havia un altre element molt antipopular: els Estats Units i Europa volien acabar amb Gaddafi i Baixar al-Assad perquè aquests s’oposaven a les seves polítiques. Les primaveres àrabs no van ser un moviment unívoc.
Però molta gent va creure que els opositors libis eren demòcrates...
L'oposició líbia es presentava davant els mitjans de comunicació europeus i dels Estats Units com a secular i laica, però quan el govern de transició va arribar al poder, després de caure Gaddafi, el primer que va fer va ser restaurar la poligàmia, que havia prohibit Gaddafi. Aquesta era la cara real de l'oposició, i no la que havien ofert fins aleshores els responsables de relacions públiques d'aquests moviments.
Uns milers de persones disposats a morir per una causa són molt més efectius que centenars de milers d'homes que no estan disposats a morir"
Passem al Daesh. Com és que aquest grup de radicals el 2014 va aconseguir conquerir tants territoris front a exèrcits en teoria molt superiors?
El 2014 els gihadistes van ser tan forts perquè creien que la seva causa era la causa de Déu, i estaven disposats a morir per ella. Uns milers de persones disposats a morir per una causa són molt més efectius que centenars de milers d'homes que no estan disposats a morir. Fins avui, l'arma de guerra més efectiva del Daesh són els terroristes suïcides.
Però el Daesh no comptava amb coneixements militars especialitzats?
Sí que en tenia. Comptava amb aportacions d'oficials de l'antic exèrcit de Saddam, tot i que aquestes no són gaire importants, perquè l'exèrcit de Saddam no era molt eficaç. En realitat, l'experiència bèl·lica més important per al Daesh és la de la gent que ha combatut als americans a la resistència iraquiana: els que han sobreviscut a anys de guerrilla és perquè són bons militars, com els combatents libanesos de Hezbollah, que han sigut capaços de plantar cara als israelians durant dècades.
Però l'exèrcit iraquià, no era molt potent?
En realitat, l'exèrcit iraquià era extremadament dèbil. En teoria tenia 360.000 soldats, però efectivament en podia tenir moltíssim menys. Un batalló que oficialment tenia 600 efectius, podia tenir-ne en realitat 100, i els oficials s'enduien els salaris dels 500 soldats que faltaven. I com que els americans van liberalitzar els subministraments de l'exèrcit, quan es pressupostaven aliments per a 600 homes, potser només se'n compraven per 150... Si volies ser oficial de l'exèrcit iraquià, havies de pagar per ser-ho: si volies ser general podies pagar dos milions de dòlars, i ho aconseguies. Després recuperaves la despesa mitjançant diversos sistemes de corrupció. Els punts de control de l'exèrcit a les carreteres, fins ara, obliguen a pagar a tots els camions que hi passen. I en aquests controls es poden fer molts diners, perquè són una mena de duana privatitzada. Si volem portar mercaderies de Kirkuk a Bagdad, a 3 hores de cotxe, un camió es gastarà uns 1.500 dòlars extra en aquests punts. Recordo que abans de la caiguda de Mossul alguns caps de l’exèrcit em van advertir que els seus subordinats no lluitarien: “són inversors, no són soldats”, deien... Jo em vaig trobar a Bagdad alguns soldats desertors, durant aquells dies, i tots repetien: "Penses que morirem per això? Creus que estem bojos?".
Els Estats petrolers donen lloc a governs que monopolitzen la riquesa i que no tenen cap necessitat de la resta de la població"
El petroli que va enriquir aquests Estats, no va servir per fer-los poderosos?
Més aviat a l’inrevés. Els Estats petrolers donen lloc a governs que monopolitzen la riquesa i que no tenen cap necessitat de la resta de la població. Generen grans desigualtats. A aquests països hi tens barris de milionaris i just al costat, hi trobes barris pobres, sense ni clavegueres. I això passa a l’Orient Mitjà, però també a l’Àfrica. Aquests estats són poderosos per la seva riquesa, però de vegades són més fràgils del que sembla, perquè no tenen el suport de la població.
La majoria dels mitjans, en parlar d’Estat Islàmic al Pròxim Orient, només ens parlen de radicalisme religiós. Però vostè, al llibre La era de la Jihad, apunta que l’ètnia també té molta rellevància.
Les dues coses estan relacionades: l’element sectari i l’element ètnic. Tot i que hi ha algun kurd al Daesh, la majoria de seguidors d’aquest grup són àrabs sunnites. El gihadisme atreu a gent que no té res en absolut, a l’Est de Síria i a l’Oest de l’Iraq. És una regió molt pobre, on la gent sobreviu a base de menjar pa i beure te. Els joves no tenen futur, i estan enganxats a les drogues. A més a més, és una societat religiosament conservadora. És un terreny adobat per al Daesh o per a al-Nusra. Però també hi ha un element antikurd, en el reclutament dels gihadistes. El factor ètnic també hi té influència.
El Daesh, quan es va apoderar de Mossul, va fer servir aquesta victòria per fer creure que tenia el suport diví. Si perdés la ciutat ara, enviaria el missatge contrari"
Si cau Mossul, el Daesh desapareixerà del Pròxim Orient?
Per al Daesh, perdre Mossul seria una derrota greu, perquè la seva conquesta va ser la seva major victòria simbòlica. Quan es va apoderar de Mossul va fer servir aquesta victòria per fer creure que tenien el suport diví. Si perdés la ciutat ara, enviaria el missatge contrari. Però no crec que desaparegui, perquè ha estat un moviment molt fort, i pot tornar a ser-ho. El Daesh ha tingut un temps per controlar l'educació i per rentar el cervell als adolescents, i ho ha usat per crear un nucli dur de creients.
Estat Islàmic també està perdent força a Líbia. Quines perspectives hi ha aquest país, on la inestabilitat és si cap, més greu que a Síria?
De fet, a Líbia hi ha només hi ha un petit grup de seguidors del Daesh, però són molt fanàtics, i els que s’oposen a ells estan molt dividits. Hi ha batalles des de fa mesos. Però és difícil que el Daesh aconsegueixi victòries ara: no té l’avantatge de la sorpresa. El 2014 ningú s’ho esperava i va avançar ràpidament i va controlar territoris, però això ja no passa ara. En l’actualitat per a ells és més difícil fer algun atac rellevant; no poden fer una guerra llampec, perquè els Estats Units i altres països donen suport al govern.
Vostè coneix bé el Iemen. A Espanya hi ha molt poc coneixement del que passa allà. Quina és la situació actual d’aquest país?
És una catàstrofe, sens dubte. Aràbia Saudita i els seus aliats estan fent campanyes de bombardejos continus. Quan els russos que col·laboren amb l’exèrcit sirià van bombardejar Alep i van matar molts ciutadans, es va dir que era un crim de guerra. Però quan els saudites van matar 160 persones durant un atac a Sanà, la capital del Iemen, ningú no va dir res; de fet, la gent no sap ni on és Sanà. Els Estats Units i altres països són hipòcrites en no interessar-se pel que passa al Iemen i escandalitzar-se pel que passa a l’Iraq.
Els membres del Daesh continuaran intentant atacar a Europa"
Si el Daesh es debilita a l’Àfrica i al Pròxim Orient, el risc d’atemptats a Europa, augmentarà o disminuirà?
No crec que canviï substancialment. En realitat, el Daesh ja ha actuat a Europa per compensar les seves derrotes al Pròxim Orient. Una de les raons per les quals van fer els atemptats destructors de Niça i de París, era per demostrar que malgrat els problemes militars a l’Iraq o a Síria, encara tenien una batalla per lliurar. Els agrada dominar l’agenda dels mitjans. Els mitjans especulaven que el Daesh s’havia acabat i de sobte, amb una massacre al centre de París, el Daesh va acabar imposant-se als mitjans de tot el món. I això vol dir que continuaran intentant atacar a Europa.
Vostè no sembla gaire satisfet amb l’actitud d’Europa i d'Occident en el conflicte del Pròxim Orient.
Els Estats occidentals al·leguen que són al Pròxim Orient per reforçar forces democràtiques liberals. Anuncien que estan moguts per preocupacions humanitàries, però en realitat només es preocupen pels bombardejos als civils quan els que els bombardegen són els països que no els agraden. Els Estats Units col·laboren amb la campanya de bombardeig saudita al Iemen, que causa milers de morts. I a l’Iraq, l’exèrcit entrenat pels Estats Unitsva deixar gairebé destruïda la ciutat de Ramadi, on hi vivien 370.000 persones. I no se n’avergonyeixen d'això; ans al contrari, n’estan orgullosos. No em puc sentir satisfet amb la seva actitud.