Sevilla, 1425. Fa 598 anys. El jueu castellà Moshé Arragel deixa escrit que els sevillans són coneguts i identificats arreu dels territoris de la corona castellanolleonesa per la seva particular fonètica. Els sevillans del segle XV parlen castellà, perquè són descendents de la conquesta i colonització castellanolleonesa de la Baixa Andalusia (la vall baixa del Guadalquivir) iniciada en temps del rei Ferran III (1230-1252). Però tan sols unes dècades més tard, apareix la figura del jueu convers aragonès Gonzalo García de Santa María, que explica i divulga —amb sorprenent èxit— que l’andalús és un dialecte del castellà importat pels conqueridors que ha estat molt mediatitzat per l’àrab de la població nativa. Aquesta hipòtesi s’ha acceptat a ulls clucs durant segles. Però, finalment, la investigació moderna ha posat llum sobre la foscor i l’ha desballestat totalment.
El fals mite de l’origen mossaràbic
El professor Rafael Cano Aguilar, docent i investigador de la Universitat de Sevilla, membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, i un dels grans especialistes en l’estudi de la gènesi i la formació de la parla andalusa, afirma amb rotunditat (com tota la comunitat acadèmica internacional) que el mossàrab (la llengua de les comunitats cristianes peninsulars que van quedar aïllades en territori àrab) va desaparèixer progressivament entre els segles VIII i X, i definitivament durant el segle XI (dos-cents anys abans de la recuperació cristiana). Tant a la vall del Guadalquivir, com a la del Tajo, com a la del Túria. Per tant, la parla i la fonètica dels moderns andalusos, extremenys, manxecs, murcians o valencians no té cap relació amb el llatí vulgar que es parlava en aquelles zones abans de la irrupció dels àrabs (segle VIII).
El fals mite de les invasions
Ni la conquesta romana (segles II aC – I aC), ni la visigòtica (segle V), ni l'àrab (segle VIII) havien trencat la continuïtat de la història d’Andalusia. La composició ètnica de la societat baix-andalusa de l’antiguitat (segle X aC a V dC) i de bona part de l’edat mitjana (segles V a XIII), no havia estat alterada perquè ni romans, ni visigots, ni àrabs mai havien representat més del 10% de la població. Amb la investigació moderna es desballesta, definitivament, el fals mite (àmpliament difós durant el segle XIX), que predicava que “todos los españoles (especialment els andalusos) tienen una gota de sangre mora”. La societat andalusa que van trobar els castellanolleonesos (segle XIII), havia estat profundament arabitzada i islamitzada, però la seva composició ètnica es devia als pobles autòctons (tartessis i sud-ibèrics) de l’antiguitat.
El fals mite de l’origen àrab
La conquesta castellanolleonesa de la Baixa Andalusia va ser una neteja religiosa i cultural. Com ho va ser la conquesta catalanoaragonesa del País Valencià o la conquesta portuguesa de l’Alentejo. El professor Cano ens recorda que el poder castellanolleonès va substituir la població musulmana del Guadalquivir per grans contingents de colons cristians procedents de la cornisa cantàbrica i de la submeseta Nord. I que el naixement i primera expansió de la parla andalusa es va produir a partir d’aquesta colonització. Per tant, si la nova població era de llengua gallega, o astur-lleonesa, o castellana, la característica parla andalusa no podia tenir cap relació ni amb el llatí vulgar de l’època hispano-visigòtica (desaparegut des de feia un mínim de dos segles) ni amb l’àrab de l’etapa musulmana.
Com es forma la primera societat castellano-andalusa?
El professor Cano, de nou, ens explica que després de la conquesta cristiana (1243-1262), la vall del Guadalquivir va ser el Far South de la corona castellanolleonesa. Encaixada entre la serra Morena, al nord, que la separava dels extensos dominis dels ordes religiosos cristians de la Manxa; i la serra Bètica, al sud, que la defensava dels atacs procedents del regne nassarita de Granada, aquella Andalusia primigènia seria una terra de risc i d’oportunitats —a parts iguals— que estimularia la immigració de les classes més emprenedores del nord castellanolleonès. El mateix professor Cano relata que, durant aquell període convuls, aquella “terra de promissió” gestaria un impuls innovador —militar, econòmic, agrari, cultural, lingüístic— que evolucionaria a una velocitat molt superior a la de la resta de territoris de la corona castellanolleonesa.
Sevilla, la nova capital
Tots els elements exposats fins aquí són els que expliquen la gènesi de la parla andalusa. Una parla que el mateix professor Cano defensa que es va gestar i expandir a partir de la ciutat de Sevilla. Des de la conquesta castellanolleonesa de la vall del Guadalquivir, la vella Híspalis havia rellevat Còrdova en la condició de capital del territori i el seu port fluvial (actual barri del Arenal) es convertiria en un bullidor de gent arribada de tots els racons del nord peninsular, disposats a fabricar, a negociar i a fer fortuna. Una societat heterogènia, formada amb gent de diverses llengües (gallec, astur-lleonès, castellà i els seus diferents —i diferenciats!— dialectes), que es va veure abocada —per necessitat— a la creació d’una koiné (una llengua comuna, de base castellana, formada amb elements de tots els sistemes lingüístics d’aquells diversos grups).
L’andalús és castellà?
L’andalús és castellà. En la mesura que el valencià és català. Com diu el professor Cano, això només ho discuteix un grupuscle marginal de fanàtics. La koiné sevillana que es va gestar durant els segles XIII i XIV era un sistema de base castellana. I aquell fenomen no seria, ni tan sols, exclusiu de la societat sevillana de l’època. Només en els dominis de la corona castellanolleonesa ja s’havia produït a Extremadura, a la Manxa i a Múrcia. La diferència, segons el professor Cano, radica en el fet que, a cavall dels segles XV i XVI, Sevilla es convertiria en la capital financera del món conegut. I aquella koiné de la immigració del XIII i del XIV, que a principis del XV ja és un element d’identitat —si més no, de les classes populars— durant el “Segle d’Or sevillà” (segle XVI), es prestigiaria enormement i acabaria abastant totes les capes de la societat andalusa.
Les altres influències de l’andalús
Precisament durant el “Segle d’Or sevillà” es produiria la configuració definitiva de la parla andalusa. En aquell moment apareixen en escena nous actors que contribuiran a la consolidació d’aquell fenomen. S’obrien les vies marítimes africanes i americanes. Sevilla es convertia en la porta d’entrada i sortida d’aquells lucratius viatges i, en poc temps, integraria en la seva vida urbana contingents molt nombrosos de població forastera. Comerciants, armadors, mestres d’aixa i mariners catalans, valencians, toscans, napolitans, sicilians, genovesos i venecians; traginers i artistes gitanos; i esclaus de l’Àfrica subsahariana (Sevilla arribaria a tenir un 10% de la població de condició esclava). Elements protagonistes, sobretot de l’Arenal sevillà, que serien decisius en la formació definitiva del lèxic i de la fonètica de la parla andalusa.