Avui, 19 de març, onomàstica dels Joseps, es també la gran diada fallera valenciana. Les Falles són la màxima expressió de la festa valenciana. I són també un tòpic que, en moltes ocasions, desplaça injustament a un segon terme els elements més rellevants de la personalitat col·lectiva del poble valencià. Les Falles, però, formen part d'una dinàmica que explica la història de la nació valenciana.  Les Falles, com a manifestació cultural i sociològica, van néixer a València cap i casal durant la centúria del 1700 i, progressivament, es van expandir al conjunt del País Valencià. Si més no, a un bon nombre de pobles i viles de les comarques litorals. La història valenciana -com la catalana- gravita sobre la capital. València cap i casal ha estat el centre de la història valenciana. L'arrel  catalana trasplantada al bell mig de l'horta, exercint un paper cabdal -un protagonisme més que destacat- en la gènesi, en la formació i en l’evolució nacional del País Valencià. Des dels seus orígens.

Els aniversaris

Quan Jaume I va posar els peus a València, el País Valencià no existia. València és l'impuls que articula la nació. El País Valencià és una realitat de tradició antiga però de fàbrica medieval. Era l'any 1238. El 9 d'octubre, que els valencians celebren des de fa segles com la seva diada nacional. És una data important que revela clarament que, en l'imaginari col·lectiu valencià -des de fa segles-, el 9 d'octubre és una data d'aniversari. El del naixement, la gènesi de la nació valenciana. El 19 de març, la data fallera, simbolitza un altre naixement que té una relació directa amb la celebració dels cicles vitals: la primavera, l'inici de l'any solar. Després, la història situaria altres dates importants en el calendari valencià. El 25 d'abril, que commemora la derrota d'Almansa (1707), la desfeta dels exèrcits austriacistes a mans dels borbònics en el context de la Guerra de Successió hispànica. Un equivalent a l'11 de setembre català, perquè després d'Almansa el País Valencià va ser cobert de silenci. Naixement, vida i mort que expliquen la complexitat valenciana.

El solar ancestral

Això no obstant, les cancelleries de Barcelona i de Saragossa -el motors de la fàbrica valenciana- sabien molt bé que més enllà de l'Ebre -del curs baix del riu- el territori responia a una tradició antiga que, si bé estava íntimament vinculada a les arrels culturals catalana i aragonesa -de l'etapa històrica de la civilització nord-ibèrica- tenia unes característiques pròpies. El mapa de les nacions nord-ibèriques -el denominador comú ancestral- que cobria l'espai format per un triangle amb els vèrtexs situats a Narbona, Saragossa i València. El que no estava tan clar era on situar la fita que havia de fixar-ne els límits. Les estranyes circumstàncies que, en moltes ocasions, construeixen la història van fer que Amposta fos catalana, que Alcanyís fos aragonesa i que Morella, Vinaròs i Benicarló es convertissin en les primeres viles d'una nova entitat que adquiriria el rang de país. Perquè el mapa oblidat dels ilercavons -l'arrel cultural nord-ibèrica- dominava el territori entre l'Ebre i el Millars. I entre la línia de la costa i la vall del riu Matarranya.

La València andalusina

L'any 1238 catalans i aragonesos es van trobar un país absolutament islamitzat i arabitzat. Cinc segles d'aculturació havien esborrat tots els testimonis culturals i lingüístics d'arrel ibèrica i de  tradició llatina. València era una ciutat andalusina i el seu traçat -urbanístic, arquitectònic, sociològic i cultural- no diferia en res del de Granada o del de Tànger, per posar dos exemples. Les preteses bosses de població cristiana vella -els mossàrabs-, que haurien conservat la llengua llatina, en el cas del País Valencià no són més que un fals mite alimentat per certs sectors ideològics que, sense cap criteri acadèmic, defensen un origen no català de la llengua valenciana. En el cas de València cap i casal, i del País Valencià per extensió, la investigació historiogràfica -l'acadèmica, per descomptat- ha provat rotundament que la seva societat andalusina era molt compacta i homogènia. També en aquest cas el pretès mestissatge és un fals mite, que estaria reduït a una categoria estrictament biològica. Perquè la invasió àrab va ser un fenomen d'aculturació absoluta.

Els moriscos

La conquesta catalanoaragonesa del País Valencià va provocar una fractura de la societat andalusina valenciana. Com sol passar en totes les guerres, els rics es van escapar. Les elits àrabs de València van trobar refugi als dominis de la monarquia nassarita de Granada. I les classes populars van restar al territori. O més ben dit, van haver de restar al territori. Per moltes raons, però bàsicament perquè el seu modus vivendi estava estretament relacionat amb la terra, amb els recursos de la terra. El País Valencià islàmic ja era una potència agrària. I tot i això, els pagesos van ser desplaçats i enquadrats en les grans propietats de l'aristocràcia militar catalanoaragonesa. I van ser convertits en mà d'obra semiesclava que en temps de pau produïa a baix cost i que en temps de revolucions era reclutada per als exèrcits particulars dels seus amos. Un paper difícil que, històricament, generaria importants conflictes entre les classes populars -les morisques i les cristianes-, amb un evident benefici per als interessos polítics de les oligarquies aristocràtiques. Fins a la definitiva expulsió de 1609.

Els catalans

L'any 1238, l'any de la gènesi jaumina, València cap i casal va ser literalment buidada de població morisca. El Llibre de repartiments revela que a la capital es va produir una substitució radical de població. Les cases, els obradors, les botigues, les tavernes i els horts -intramurs i extramurs- van ser assignats a població catalana -majoritàriament- i aragonesa i llenguadociana -en menor mesura-, que procedia dels senyorius de l'aristocràcia militar que havia participat en l'empresa conqueridora. Amb un destacat protagonisme lleidatà. L'abundància de cognoms en la València contemporània que fan referència a indrets geogràfics de la plana lleidatana -en aquells anys, la regió més densament poblada del Principat- ho corrobora. Verdú, Cervera, Agramunt, Balaguer, Guimerà, Tàrrega, Urgell, Segarra, Noguera, Garrigues són, des de la conquesta jaumina, patrònims habituals al cap i casal i al conjunt del país. Nissagues de les classes populars -pageses, artesanes i mercantils- que han forjat la història del País Valencià.

El català de València

Les llengües dels conqueridors eren la catalana i l'aragonesa. Això ningú no ho posa en dubte. Ni tan sols aquells que neguen la filiació catalana del valencià. A partir de l'any 1238, el català -idioma majoritari dels nous pobladors- es va convertir en la llengua dels carrers, de les places, dels gremis i de les institucions del cap i casal, i de les alqueries, pobles i viles de la meitat oriental del país -la façana costanera. En canvi, l'aragonès va esdevenir la llengua de la meitat occidental -el rerepaís. Els aragonesos i els llenguadocians que es van instal·lar a la regió catalanoparlant van adquirir, passades unes quantes generacions, la llengua majoritària. El resultat o, més ben dit, l'evolució del resultat, és la característica forma del català de València que se'l pot anomenar -i se l'anomena- valencià. Un català occidental amb influències de l'aragonès i, també, de l'occità. En canvi, els catalans que es van establir a l'interior van adquirir l'aragonès majoritari. En va sorgir un dialecte propi i diferenciat, que en el decurs dels segles desapareixeria devorat pel castellà.

El búnquer de la imbecil·litat

Ningú amb un mínim de solvència intel·lectual sosté que el valencià -el català de València i del País Valencià- és una llengua diferenciada del català. El reducte d'imbecil·litat -entesa aquesta en el sentit, des de la filosofia, de qui fa difusió d'idees de to i de contingut molt baixos- que ho continua afirmant, ho fa per interessos purament personals i de classe. I són els mateixos que, girant el mitjó, negarien que el castellà de Burgos, de Sevilla o de Buenos Aires siguin idiomes diferents. Però potser ens regalarien l'acudit de defensar que l'idioma de Nova York és el nord-americà, o el de Melbourne es l'australià. És el que fa no tenir cultura. O, senzillament “xulejar-la”, prostituir-la. Una legió d'elements que havien fet fortuna a redós de les institucions i que havien enllordat la imatge i la projecció del País Valencià, convertint-lo a ulls de l'opinió pública europea en la versió més avantguardista de la Sicília mafiosa del segle passat.

Els no tòpics

Però el País Valencià no és això. El País Valencià és una altra cosa que el “caloret” i  els “dos millons de peles”. El País Valencià és el centre absolut de la Mediterrània. És el país dels contrastos. És llum i ombra. És festa i dol. És seny i rauxa.  És avantguarda i tradició. És ciutat i camp. Com el Principat, com el Llenguadoc, com la Provença, com la Ligúria, com la Toscana, com el Laci o com la Campània. Com les Mallorques, com Còrsega, com Sardenya o com Sicília. És la Mediterrània, amb la seva història de plenitud i de decrepitud. De victòries i de tragèdies. És cultura. És civilització. És València, cap i casal, l'ànima bessona de Barcelona. I és el País Valencià. Els nostres germans del sud.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat