El director de cinema nord-americà Peter Bogdanovich, artífex de l'oscaritzat clàssic "The Last Picture Show" ("L'última pel·lícula", 1971), ha mort als 82 anys, segons va informar aquest dijous The Hollywood Reporter. La seva filla, Antonia Bogdanovich, va dir a aquest mitjà que el cineasta amb mig segle de trajectòria ha mort poc després de la mitjanit, per causes naturals, a la seva casa de Los Angeles. "Ens agradaria demanar-li respecte per la nostra privacitat mentre lamentem la mort del nostre ésser estimat, aquest home meravellós", ha demanat la família segons un comunicat recollit per la cadena NBC.
Bogdanovich, nascut el 1939 a Nova York (EUA), va ser dels directors més importants del Nou Hollywood de la dècada dels 70 i deixa un llegat amb una vintena de reconeguts títols, entre els quals "What's Up, Doc?" ("Què em passa, doctor?"), de 1972, i "Paper Moon" ("Lluna de paper"), de 1973.
El Nou Hollywood
Bogdanovich deixa darrera seu un llegat extraordinari com un dels grans representants de l'anomenat Nou Hollywood, un corrent cinematogràfic de marcat caràcter contracultural i amb una nítida influència europea, així com la porta d'entrada a directors legendaris com Francis Ford Coppola, Steven Spielberg, Martin Scorsese o George Lucas.
Aficionat al cinema des de petit, va iniciar la seva carrera artística al Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA), on va preparar una antologia de pel·lícules sobre Orson Welles i Howard Hawks i alhora va anar forjant-se com un prestigiós crític de cinema. El 1964 es va mudar a Los Angeles i va fer la seva incursió en el setè art com a ajudant de direcció de Robert Corman, que produiria el seu primer llargmetratge, "Targets" ("L'heroi camina solt"), treball al qual van seguir documentals sobre els cineastes Howard Hawkes i John Ford.
L'última pel·lícula
El 1971, Bogdanovich va començar el rodatge de la que seria la seva producció més coneguda i premiada, "L'última pel·lícula", un drama en blanc i negre ambientat a Texas que va aconseguir els Oscar a millor actor secundari i actriu secundària (Ben Johnson i Cloris Leachman), a més de sis nominacions.
Aquest va ser el preludi d'una prolífica carrera en la qual apareixen títols com "At Long Last Love" ("Per fi el gran amor"), de 1975, "Cohen and Tate" ("Cohen i Tate", 1984) o "The Thing Called Love" ("Aquesta cosa anomenada amor", 1993), i que es va allargar fins a 2014, quan va llançar la seva última pel·lícula, "She's Funny that Way" (Embolic a Broadway).
El premiat director va ser reconegut diverses vegades a Espanya, destacant la Concha de Plata del Festival de Sant Sebastià i el premi del jurat el 1973 per "Lluna de paper" o "Noises off" ("Quina ruïna de funció!"), de 1992, que el 1994 el va merèixer el premi del públic del Festival de Peníscola.