El director iranià de cinema Abbas Kiarostami (Teheran, 1940) ha mort aquesta matinada d'un atac de cor als 76 anys a París, on rebia un tractament per al càncer gastrointestinal que patia.

Abans de viatjar a França, Kiarostami havia estat uns quants mesos hospitalitzat a l'Iran, però va haver de traslladar-se perquè el seu estat de salut va empitjorar.

A més de director, i de ser un romàntic del cinema i un lluitador per preservar un estil fora del que imposa el mercat, basat en un ritme lent que contrasta amb la immediatesa del món actual, també era guionista, editor, director artístic i productor. I no només això. Més enllà del cinema, Kiarostami ha estat un gran defensor de l'art, de la llibertat d'expressió i del poble iranià i, per això, també feia de poeta, fotògraf, pintor, il·lustrador i dissenyador gràfic.

Va començar la seva carrera des de baix, gravant anuncis per la televisió iraniana, dibuixant llibres infantils i, més tard, fent curtmetratges, fins que als anys 60 es va sumar a la Nova Onada Iraniana de directors de cinema amb Masoud Kimiai, Sohrab Shahid Saless, Dariush Mehrjui, Bahram Beyzai, Nasser Taghvai o Parviz Kimiavi. Tots treballaven en una línia molt similar, amb el diàleg poètic i l'al·legoria del guió per afrontar qüestions polítiques i filosòfiques.

Amb més de 40 pel·lícules dirigides sota el braç, el director iranià va guanyar la Palma d'Or de Cannes el 1997 per la seva pel·lícula El gust de les cireres.

També és conegut per haver dirigit altres pel·lícules com A través de les oliveresOn és la casa del meu amic?Close-up o La vida continua.

Les seves històries giraven entorn de la vida i la mort, com es pot veure sobretot a la trilogia Koker.

Contra la censura

A l'Iran és habitual que les autoritats prohibeixin als directors de cinema treballar. Per això, Kiarostami va ser llest i va decidir residir al seu país, però treballar des de París.

Les limitacions no eren cap límit per a ell –valgui la redundància– i va arribar a presentar-se a festivals tan coneguts com el de Cannes i Venècia, on va guanyar el Gran Premi del Jurat de la Mostra per El vent ens portarà (1999) o el Seminci de Valladolid, on va aconseguir l'Espiga d'Or per A través de les oliveres (1994) i per Còpia certificada (2010).

Solia dir que "les limitacions no són agradables, però el més important és què fem amb aquest descontentament. Deixem de treballar o busquem solucions per continuar el camí com a artistes i poder aconseguir èxits?".

Ara bé. No va escapar-se que li prohibissin algunes pel·lícules com, per exemple, Còpia certificada sota l'argument que la vestimenta de la protagonista no era l'adequada per la moral islàmica.

Fidel als seus treballs, fa pocs anys va dir a Barcelona que "el cinema és bàsicament una indústria que de tant en tant produeix una obra d'art".

La seva última pel·lícula va ser Like someone in love (2012), una producció realitzada al Japó. Sempre deia que "treballar en una altra llengua és una experiència que demostra que habitualment ens posem més barreres de les que existeixen, però som molt semblants: el material comú és una geografia universal i tots som éssers humans".