Tu com vas aprendre a conduir? Recordes qui seia al teu costat, qui t’acompanyava o quines sensacions vas tenir? Aquesta és la premissa del text de la Paula Vogel on a partir d’aquí es desencadena un relat autobiogràfic sobre l’abús sexual. Hi ha aprenentatges que semblen inofensius, però que marquen una vida sencera.
A través de la Coseta, interpretada per la Mireia Aixalà, narra els abusos de l’Oncle Peck, interpretat per l’Ivan Benet, sempre acompanyats per l’Alba Gallén, Blai Juanet i Kathy Sey que encarnen la resta de la família i donen suport a l’obra amb música i balls. A través d’una estructura no lineal es desplega un relat de manipulació i pressió familiar que qüestiona els límits del consentiment i com la memòria és capaç de reconstruir allò que ens ha marcat per sempre.
Quina és la història de Com vaig aprendre a conduir?
Ivan Benet: És una obra escrita per la Paula Vogel, una autora estatunidenca mereixedora del Premi Pulitzer per aquesta obra, que és la història de la Coseta, una dona adulta que explica en retrospectiva una història d'abús. El seu tiet, l'oncle Peck, va començar a abusar d'ella des dels 11 anys fins als 18; i és la història emulant les classes de conducció del mateix tiet, i va explicant el context en el qual passa això dintre l'àmbit intrafamiliar.
Per què en cap moment sentim el nom real de la Coseta?
Mireia Aixalà: Jo crec que és perquè la cosifiquen.
Ivan Benet: Sí, la primera forma d'abús ja és treure't el nom.
Què vau pensar quan vau llegir el text per primera vegada?
Alba Gallén: Jo no me'l vaig llegir d'una tirada, perquè vaig veure que la història era prou heavy per a anar-la paint a poc a poc. Llavors em va semblar una història molt forta, però que estava molt ben explicada.
Per què creieu que la Paula va fer aquest retrat tan precís de la pederàstia?
Ivan Benet: Perquè és autobiogràfic. La Paula Vogel ha confessat ara anys més tard, que un cop morta la seva mare va poder explicar que era una història que li havia passat a ella. El que passa és que els pares i les mares fan de taps de molts problemes.
Kathy: Una de les coses interessants que ens comentava la Paula de quan va poder escriure aquesta obra és que ella necessitava temps per perdonar-se a ella mateixa i posar el tiet en un lloc en el qual poder-se relacionar. No per entendre què li va passar o el perquè ho va fer, sinó en un lloc més humanitzador per poder travessar com una mica aquest trauma.
Ara al cinema hi ha la figura de coordinador d’intimitat que ajuda a gestionar escenes de sexe o intimitat. En aquesta obra hi ha un abús sexual bastant explícit. Heu necessitat aquesta figura per gestionar l’escena? I tu, Alba, has hagut d’establir algun límit al magreig per sentir-te més còmoda?
Alba Gallén: Va venir des de direcció que era necessari posar el meu cos perquè es veiés bé, però no calia tampoc ser explícits. O sigui, l'hem gestionat molt des de la comoditat dels dos i des del respecte. També hem jugat bastant amb un efecte òptic, que permet que la gent s'imagini el que s'ha d'imaginar i ja està.
Ivan Benet: La figura de coordinador d’intimitat existeix, però en aquest cas no se'ns va plantejar tampoc que hi hagués l'opció. Vam treballar amb la directora des de la complicitat i des del respecte màxim. L'Albert Pasqual va tenir una idea genial, que li va posar el peto a l'Alba, que d'alguna manera tapava o impedia que es veiés.
En aquesta obra jugueu amb la música, el claqué, la mímica i fins i tot amb l’humor. Què diferencia aquesta obra amb d’altres de temàtica similar?
Blai:La proposta de la dramaturga és des d'aquest lloc. I vam tenir la sort de conèixer-la i de sopar amb ella i va ser molt guai veure que d'una situació tan dura ella també ha fet servir tot això per sortir-ne. L'obra ja està bastant proposada des d’aquest concepte del cor grec, la música ja et fa un crit, passeu-vos-ho bé amb la música, us dono aquests referents, però feu el que vulgueu. I a la Marília li encantava dir, tu què, saps fer, això? Vinga, això ho ficarem aquí, i també és un dels grans forts, que puguis riure i després que sigui tan colpidora. Que no hagis d'estar les dues hores patint.
Mireia Aixalà: És molt brechtiana l'obra, hi ha molts trencaments, no és una història lineal d'una nena que l'abusen als 11 anys, sinó que s'explica una escena i se surt. Jo crec que això és el que la fa més amena i més fàcil de digerir.
Amb quines sensacions creieu que surten les dones i amb quines sensacions creieu que surten els homes després de veure l’obra?
Ivan Benet: Les estadístiques diuen que una de cada quatre dones ha sigut abusada. Per tant, hi ha més dones abusades a la platea que homes. Jo crec que l'impacte és major en les dones. És veritat que interpel·la molt més a les dones perquè és una cadena tan heteropatriarcal la dels abusos.
Kathy: Tinc la sensació que crea la necessitat de revisitar la teva història, sense haver passat necessàriament per un abús.
Jo em referia a sensacions concretes, jo faig sortir sentint fastig, rebuig, ganes de vomitar...
Mireia Aixalà: Ah, sí, sí. Molta gent ha dit que l'oncle Peck li fa fàstic.
Ivan Benet: Mai m'havien dit que feia tant fàstic a la meva vida, sí.
Blai: I és una obra forta i és habitual també acabar i veure gent plorant al públic.
Sou actrius i actors de diverses generacions, hi ha hagut espais perquè cadascú aportés les seves idees?
Mireia Aixalà: Sí, tothom aporta coses diferents, les seves idees i els seus punts de vista. Llavors la directora decideix si ho compra.
Fins a quin punt creieu que la Coseta s'enamora del seu tiet o és manipulació? I qui és responsable d’aquest abús?
Mireia Aixalà: Home, l'última està claríssima. El responsable és l'oncle Peck. I l'entorn que ho permet.
Alba Gallén: No fa falta tot un poble per abusar d’una criatura.
Ivan Benet: El responsable és l'oncle i les seves circumstàncies, el seu entorn que ho va permetent, el seu passat que s'insinua que potser ell ha sigut una persona abusada. Per tant, no ha sigut capaç de trencar aquesta cadena que està comprovadíssim que molts abusos venen d'aquesta cadena no trencada, en conseqüència jo crec que el responsable és ell i tot el poble. I pel que fa a l'enamorament o no de la Coseta és molt complexa aquesta pregunta.
Mireia Aixalà: Jo crec que la Coseta sí que s'enamora des de l'enamorament d'una nena de 13 anys, que té un senyor adult, guapo, que l'escolta que la fa sentir bé, que la fa sentir intel·ligent, amb una família que només es fiquen amb ella i hi ha un home que l'escolta. No és un amor adult ni un amor real. El que ha de frenar això és l'oncle Pec. O sigui, ella no és responsable del que passa. A més no té pare la Coseta. És un enamorament paternal, no d'una relació d'home-dona sexual, aquí és on es confon tot perquè el senyor és el que ho emmerda.
Kathy: És l'enamorament del referent paternal, ella s'agafa aquí, jo crec que són les dues coses, és enamorament i és manipulació.
I en quin moment creieu que és conscient?
Mireia Aixalà: Ella és conscient quan se'n va a la universitat, que agafa distància i aquí és on s'adona del que ha passat. Ella, tal com està escrit, tota l’estona intueix coses, que va dient això no està bé, però clar, si tens un senyor que cada setmana està amb tu i et va menjant l’olla, tu perds la perspectiva. Quan torna i decideix trencar amb aquesta relació, tot i que li fa mal trencar amb aquesta relació, perquè clar, hi ha alguna cosa que està enganxada a aquest senyor, però l'única forma de trencar això és no veure'l mai més, i és dolorós, però creu que ho ha de fer; no obstant això, només pot fer-ho quan agafa distància.
Blai: Com la síndrome d'Estocolm. És la complexitat de dir: “Me l'estimo i l'odio i vull que es mori i a la vegada vull que estigui bé”.
Creieu que si la directora hagués estat un director, la mirada seria diferent?
Alba Gallén: Doncs, segurament.
Ivan Benet: Jo crec que és important que sigui una directora. Això no vol dir que algun director home ho abordi d'una manera ultraconscient i sensible. Però, qui més ho ha travessat són les dones, per tant, hagis viscut un abús sexual o no, saps molt més en quina situació està la cosificació d'una mateixa.
Mireia Aixalà: Al final, d'una manera o una altra, ho hem viscut una miqueta totes, l'abús de l'oncle Peck. De coses, sent dona, ens han passat a totes.
Kathy, tu encara perceps racisme al teatre?
Probablement fa uns anys no s'hauria plantejat que jo, tot i formar part del cor grec, estigués fent el paper d'una mare i de la tieta d'una família on tota la resta són blancs. I jo crec que una de les coses interessants d'aquesta proposta és que no hi ha qüestionament i és el joc actoral, directament. Fa uns anys segurament això s'hauria posat més en dubte. O seria més qüestionat i cada vegada més crec que s'està obrint la porta a què actors i actrius racialitzats fem de tot. Com la resta de companys blancs. Evidentment, encara piquem pedra i això no vol dir que estigui tot solucionat, però per sort la cosa va avançant i també té molt a veure amb qui hi ha darrere, qui està dirigint qui està produint. Jo suposo que també com més diversitat hi hagi de mirades en aquests llocs de poder, doncs més naturalitzat estarà els punts de vista que es donin des d'aquí, estarà més obert a tenir mirades més diverses.
Quan vau llegir que la tieta Mary acusa la seva neboda, la Coseta, de provocar el tiet i ser la culpable, com us vau sentir?
Kathy: Se'ns ha educat molt des del lloc de competir entre dones. Ara, per sort, les coses estan canviant, però és una cosa que n'hem sentit, que ho hem vist, i al final sempre, moltes vegades en aquestes situacions d'abús o de violències, es pregunta què va fer ella per provocar això. Llavors, això és una cosa sistèmica. La tieta està representant la mirada patriarcal de la societat. No és només l'acusació de la tieta sinó de tot el sistema.
Mireia Aixalà: La tieta Mary està escrita des d'un lloc de fa anys. Jo crec que avui en dia, m’agradaria pensar que pensaria diferent. La Mary devia néixer als anys cinquanta i és com d'una generació bastant anterior.
Ivan Benet: Jo vaig pensar, “merda”, perquè, l'obra està escrita l'any 97 i vaig pensar, hòstia, malauradament és molt vigent, perquè avui en dia ens trobem encara en moltes situacions en les quals la primera persona que es qüestiona és la víctima.
Mireia Aixalà: Jo crec que les dones sí que hem avançat, que hi ha una cosa de comunitat de dones, que ja no es qüestiona la víctima.
Ivan Benet: Sí, però jo vaig pensar en el cas Rubiales.
Mireia Aixalà: Bé, però moltes dones van sortir defensant-la, potser fa 20 anys no haurien sortit.
Ivan Benet: Ostres, quants qüestionaments vaig llegir o rebre i tal de què havia fet ella.
Mireia Aixalà: La majoria eren d'homes.
