Mercè Arànega ha trepitjat molts escenaris, i com ella afirma: "no ha format part de cap família, i per això no he tingut cap matrimoni artístic". Aquest dijous estrena Els Watson, de Jane Austen, conjuntament amb un equip de 17 intèrprets més: Hodei Arrastoa, Laura Aubert, Guillem Balart, Dafnis Balduz, Jordi Banacolocha, Lluïsa Castell, Abdi Cherbou, Jordi Coll, Arnau Cot, Jan Daniel González, Mireia Illamola, Laia Manzanares, Paula Malia, Olga Onrubia, Laura Pau, Fina Rius, Marc Rius i José Luis Salinas Ayuso. Es tracta d'una comèdia d’època adaptada per la dramaturga britànica Laura Wade, i el TNC ha programat un seguit d’activitats paral·leles: un cicle a la Filmoteca de Catalunya, un col·loqui amb el pensador Joan-Carles Mèlich i l’enregistrament d’un pòdcast amb Marta Cava i l’editora de la col·lecció Victòria, Blanca Pujals. Segurament, sense aquesta col·lecció que ha representat un èxit sense precedents en el món de l’edició, no s’hagués retornat amb tanta força al victorianisme anglès i al segle XIX.
El text d'Els Watson és una novel·la inacabada de Jane Austen, com també Sadinton, i que els espectadors de sèries han pogut veure'n una meravellosa adaptació a la pantalla (ara a Prime Amazon). En català, Els Watson l’ha publicat Cal Carré amb traducció de la desapareguda Núria Sales. Mercè Arànega és una més de les 18 persones que pugen a l’escenari de la sala gran del Teatre Nacional sota la batuta de Josep Maria Mestres. Un muntatge que recorda a antigues etapes del TNC: grans muntatges amb grans escenografies i vestuari d’època. La Mercè ens rep al camerino a pocs dies d’estrenar, han d’ajustar coses i la complexitat tècnica és elevada. No obstant, ens adverteix que ella té un paper molt petit en aquesta funció.
Mercè, aquest és un muntatge amb perruques i d’època.
Moltes perruques, moltes cotilles, molts canvis de vestuari. Clar. És Jane Austen! Ara feia temps que no veiem una cosa així. L’Àngel Llàcer, quan va dirigir El temps i els Conway ja va fer això però sense ser un text d’època: però tot molt gran i canvis de vestuari i moltes perruques. La darrera que recordo El somni d’una nit d’estiu amb en Joan Ollé.
Has tingut mai parelles artístiques?
No he sigut mai de cap família teatral, diguem-ne. Amb qui he tingut molta relació i he treballat amb ells molts anys, és amb en Rafel Duran. N'he fet 7 obres, en total. Moltes. Amb qui en faig una cada dos anys és amb en Xavier Albertí. La darrera Els homes i els dies. Hi ha vegades que això t’espanta, perquè els que són d’una família tenen sempre feina. Tu sempre pots quedar penjat.
Has trobat l’equilibri perfecte entre televisió i teatre.
Durant 25-30 anys hi he treballat. Ara molt menys, perquè a les dones, quan tenim una certa edat, ja no ens hi volen. He fet moltíssima televisió. I no necessàriament m’ha donat més popularitat. Jo he fet teatre des de sempre i sempre he seguit les directrius del que a l’Argentina en diuen "perfil baix".
A les dones, quan tenim una certa edat, ja no ens volen
D’energia?
No, d’això en tinc molta. De feina. De seguir treballant. Ara també estic a la Catalunya Ràdio amb en Ricard Ustrell. Inicialment em va demanar fer-ho cada setmana i li vaig dir que no, que com a molt cada 15 dies. I a mi m’agrada assajar, i ara quan acabi això ja hauré començat a assajar la següent, aquí, amb la Trono. Un text del Nelson Valente. No tinc l’ego massa alt com per necessitar una cosa molt concreta, requerir coses determinades. Accepto moltes coses que em proposen i en tinc ganes.
Però ara t’entrevista tothom!
Deuen pensar que m’he de morir. No m’ho sé explicar.
De tota la teva trajectòria, tots vam al·lucinar amb Davant la jubilació amb direcció del polonès Krystian Lupa.
Vaig aprendre moltes coses, però allò va ser molt fort. Era una altra lògica, una altra forma... Ell treballa d’una manera molt determinada, i és just al contrari del que hem fet sempre aquí. Res del que he fet mai se li pot assemblar a un procés com aquell. Ell es passava els assajos parlant. Volia que el text fos dit per primera vegada. Diu que l’actor té un paisatge al davant i que s’ha de configurar el que fa, el que passa. I no cal dir les paraules tal com són al text. Requereix un desequilibri constant per a l’actor.
No t’ho havies trobat mai, això?
Allò va ser una brutalitat.
De què tens ganes?
Ara quan acabem entre les funcions de la gira de Instruccions per fer-se feixista, i encadeno dos muntatges al TNC. Podré descansar els mesos d’estiu, i em sembla bona idea, però també tinc ganes de treballar. No crec que surti cap altra obra en tan poc temps, però alguna cosa sortirà.
No et veus dirigint?
Gens. Et requereix molt. Has de perseguir a tothom. Sí que hi hauria textos que m’agradaria fer, però no m’hi veuria pas amb cor.