En una insospitada i molt simpàtica picada d’ull metalingüística, quasi 20 anys després d’haver assolit poders extraordinaris i salvat Sion de l’amenaça destructora dels Sentinelles, Neo torna a ser Mr. Anderson i es dedica a desenvolupar videojocs. El més venut, de tres parts i amb múltiples premis, s’anomena, oh sorpresa, Matrix. La companyia per la qual treballa el nostre home depèn de Warner (companyia productora de la pel·lícula), i els caps de l’empresa volen rendibilitzar l’èxit del videojoc fent-ne una seqüela. O potser un reboot. “La faran amb o sense nosaltres”, li diu el seu soci a Mr. Anderson. La clatellada està servida, i, sabent que una de les germanes Wachowski s’hi ha desentès i ha caigut de l’equació, no costa gaire interpretar que Matrix Resurrections, que ahir va arribar a les sales de cinema, és filla de les pressions per tornar a un univers que semblava mort i enterrat.
Operació estirada de xiclet
Ja fregaven la mediocritat aquelles dues continuacions: Reloaded encara tenia una espectacular escena d’acció a una autopista que salvava lleugerament els mobles, Revolutions no s’aguantava per enlloc; d’un film que va revolucionar el cinema del canvi de segle. D’aquesta manera, amb Lilly Wachowski voluntàriament apartada del projecte (tampoc hi trobarem a Laurence Fishburne, aka Morfeo, ni a Hugo Weaving, aka Smith), i veient els antecedents en l’operació estirada de xiclet, res feia pensar que Matrix Resurrections recuperés la brillantor de l’original. Spoiler: no ho fa, tot en ordre.
Si mirem d’explicar l’argument de la quarta entrega de la saga, assegurem el col·lapse cerebral, perquè pràcticament res del que veurem en les quasi dues hores i mitja de projecció sembla tenir el més mínim sentit. D’alguna manera, Matrix Resurrections busca un retorn als orígens des de la primera escena, que reprodueix l’inici del Matrix original des d’un altre punt de vista, per reinterpretar el que ja hem vist. I ho fonamenta tot en un suposat recorregut emocional que busca el retrobament entre Neo i Trinity. El punt de partida metalingüístic que comentàvem al primer paràgraf d’aquest text es queda per l’anecdotari, o potser explica que el desgavell és, en realitat, part d’una gran broma. Perquè de vegades fa la sensació que la maquinària es desplega amb l’única intenció de prendre el pèl a qui encara considera el cognom Wachowski com a sinònim d’innovació.
Matrix Resurrections: les germanes Wachowski han escollit prendre la pastilla blava
Escollir la pastilla blava
Més enllà d’aquell rellevant primer Matrix, i de la seva notable òpera prima Lazos ardientes, és evident que la carrera de les germanes cineastes no ha confirmat el que es podia preveure als seus inicis: algú se’n recorda d’Speed Racer? O d’El atlas de las nubes? O d’El destino de Júpiter? Algú? Només la sèrie Sense8 (Netflix) va semblar ressuscitar alguna espurna del talent visionari que apuntaven les seves dues primeres pel·lícules.
La desgana planeja en cada minut de Matrix Resurrections, i funciona, o més aviat no, per l’acumulació de salts de fe que demana a l’espectador: en aquest sentit, és paradigmàtica l’explicació de les absències de Morfeo i de l’Agent Smith tal com els coneixíem (una més de les seves incomprensibles decisions de guió); o, i això sí que és realment greu, la sensació que les renovadores i creatives escenes d’acció característiques de la franquícia han passat a millor vida (com els telèfons que servien per escapar de la fantasia creada per les màquines i tornar a l’apocalíptica realitat). Tampoc s’hi escarrassen gaire en integrar de forma mínimament orgànica les escenes dels films anteriors que apareixen com a visions del protagonista. I només un Keanu Reeves que, a estones, es diria convençut que és al plató de John Wick, sembla entendre que tot plegat és una innocentada arribada uns dies abans del que toca.
Així doncs, Matrix Resurrections demana a crits escollir la pastilla blava, i resar perquè tingui els efectes d’un protector estomacal que contraresti una pel·lícula que es digereix com una fabada per sopar.