Hi ha casualitats que diuen més que mil paraules. Com que a Barcelona, la millor botiga del món, en un mateix dimecres hi hagués un concert propiciat per un esdeveniment corporatiu mundial que es celebra al dia següent al Palau Sant Jordi, al qual les veïnes no tenen possibilitat d’accedir ni pagant, i un altre on el context de les cançons parla de com mica en mica els turistes colonitzen els espais que un dia van ser nostres. Parlem de la justicia poética que es va donar aquest dimecres; mentre The Killers feien un concert sorpresa a quasi cent euros a Razzmatazz, aprofitant la seva estada a la ciutat per actuar en una esdeveniment privat de McDonald's, Maria Jaume prenia la Sala Apolo amb el seu celebrat tercer àlbum, Nostàlgia Airlines.
Peregrinar aquell vespre direcció Paral·lel era un acte pràcticament polític, però sobretot, un acte de bon gust. El costat correcte de la història. La de Mallorca s’ha convertit en una de les peces més brillants de la nova escena catalanoparlant d’aquesta generació. Només cal veure com va aconseguir fer sold out a la 2 d’Apolo i va traslladar el seu concert a la sala principal. Així que, a les nou de la nit, ben puntuals, una marea humana, que anava des del més jove de les Balears al més habitual de l’Apolo, es va congregar a la sala on tot artista nacional desitja tocar. A l’escenari, una banda completa de bateria, baix, guitarra, i sinte; davant seu, un públic disposat a deixar-se endur per la nostàlgia més ballable. I llavors, baixant per una petita elevació al ritme de Xin xin i bye bye, Maria Jaume es va alaçar elegant amb un vestit d’encaix i unes botes d’Estudio Camper negres.
La vetllada de la nostàlgia va seguir amb el seu gran èxit Autonomia per principiants i amb un tranquil i melós Un bon berenar. Demostrant que la seva ànima ho pot tot, es va posar la guitarra i va tocar l’últim single abans de Nostàlgia Airlines, El que romp es coret. I si algú dubtava que allò personal és polític, la cantant va procedir a explicar com les següents cançons intentaven retratar aquella Mallorca que mica en mica ha anat desapareixent. La Mallorca on els turistes podien ser amics i no els causants de la desaparició d’un paisatge, d’una manera de viure. No podia ser d’una altre manera que amb el combo Cala Rajada 1964 i Hoteles, sol y playa amb Pau Debon, qui no va poder aparèixer. El sentiment d’enyor d’una realitat que mai tornarà es va viure com quelcom universal quan tot el públic va cantar ambdues cançons com una missa tropical.
El concert, per goig dels fans de tot la vida, va obrir temes més acústics com 2008 i Com te n’has anat?. Però l’autèntica embogimenta va ser quan va obrir el Nostàlgia Airlines al seu màxim exponent. Primer, cantant a l'uníson amb el públic Resaca a sa platja, i després, juntament amb Clara Vinyals aka. Renaldo & Clara, cantant Super Mala Pinta. No va faltar Ella sempre crema i Pura geografia per conquerir la pista de ball. Renovació del balearic sense dubte. I tot i que la Julieta no va poder ser-hi, Trista a Miami va resonar per tot l’Apolo. I quan pensàvem que s’havia ballat tot, va fer una versió eurodance de Ni Picassos Ni Dalís. La nit va tancar amb un encore on es va poder gaudir de Balada de Trast amb Mar Grimalt i un final de festa amb Mala Via. Una nit on el seu perfil més propi de cantautora va deixar pas a una nova energia contagiosa. Més ballable i electrònicament pop que mai, va posar a ballar a tota la Sala Apolo a ritme de la nova nostàlgia balearic.
