Imatge principal: Palau de la Música. Barcelona (1940) / Foto: Pérez de las Rozas / Font: Arxiu Nacional de Catalunya
Barcelona, dimecres 23 d’octubre de 1940. Fa 79 anys. Heinrich Himmler, cap de la Gestapo i coordinador dels camps d’extermini del règim nazi alemany, arribava a Barcelona en visita oficial. Feia només vuit dies que el règim franquista espanyol havia afusellat el president Lluís Companys (15/10/1940), capturat dos mesos abans (13/08/1940) a la França ocupada en una operació policial conjunta ordida per la Gestapo i el SIMP franquista. La visita oficial de Himmler a Barcelona, en plena II Guerra Mundial (1939-1945) i entusiàsticament celebrada per les autoritats del règim franquista posa de relleu dos fets fonamentals: la clara i diàfana posició d’Espanya en el conflicte (al bàndol de l’eix del mal Hitler-Mussolini), i l’estreta col·laboració entre els tres règims en les pràctiques persecutòries i repressives contra el catalanisme i el republicanisme.
Himmler a Barcelona
Que la visita de Himmler a Barcelona tenia un propòsit que anava més enllà de la cortesia ho revela la llista de personatges que el van rebre a l’aeroport del Prat. La premsa de l’època (La Vanguardia Española, 23/10/1940) ho titula en portada: “Hoy llega a Barcelona el ilustre Reichfürer de la Policia alemana”. I l’edició de l’endemà detalla que a les autoritats políticomilitars del règim (el capità general Orgaz Yoldi, el governador civil González Oliveros, el governador militar Múgica Buhigas i l’alcalde Mateu Pla) s’hi van sumar –molt reveladorament– Carlos Trias Beltran, testimoni de l’acusació en el judici a Carrasco i Formiguera (1938) i cap del Movimiento a Catalunya; Luis Reparaz Araujo, cap de la policia a Barcelona; José Aybar Pérez, secretario de Investigación i Buenaventura Sánchez-Cañete López, president de l’Audiència.
Himmler a Barcelona. Passeig de Gràcia / Font: Memorial Democràtic
Himmler a Montserrat
Aquella visita tenia, també, un segon propòsit que la premsa de l’època va noticiar de forma molt discreta, però que, en canvi, tenia un component, pel cap baix, estrambòtic. La Vanguardia Española, 24/10/1940, relata que “En Montserrat visitó con todo detenimiento el monasterio, y admiró las bellezas del paisaje”. Però la investigació historiogràfica revela que l’interès de Himmler anava més enllà d’una simple excursió cultural: certs cenacles del règim nazi estaven convençuts que el Sant Grial estava ocult en algun lloc del monestir. També la investigació historiogràfica posa de relleu que, a diferència del que va passar a l’aeroport del Prat, es va viure un ambient de molta tensió: l’abat Escarré es va negar a rebre Himmler i el seu seguici, i els monjos -en tot moment- van mantenir una actitud molt freda que seria a bastament censurada a Madrid i a Berlín.
Himmler a Montserrat / Foto: Pérez de Rozas / Font: Arxiu Fotogràfic de Catalunya
Baader, el de la “solució final” a Barcelona
Tan sols tretze dies després (06/11/1940) arribava a Barcelona el dirigent nazi Ernst Baader, oficialment convidat a impartir una conferència a la Universitat. Aquell acte va ser anunciat amb un discret “Fines y métodos de la selección y formación profesional del obrero alemán”. Però l’especialitat de Baader eren els efectes sobre l’organisme humà de la inhalació de gasos tòxics i materials pesants. Els seus treballs d’investigació s’aplicaven i s’aplicarien activament en la Endlösung der Judenfrage (la solució final al problema jueu). El discret conferenciant, que era el director del gueto de Minsk (Bielorrúsia), dues setmanes més tard –segons algunes fonts– assassinaria amb les seves pròpies mans l’activista jueva Masha Brusckiva, de 17 anys. Abans de marxar de Barcelona, les autoritats franquistes –reveladorament– el nomenaven “amigo de España”.
Els fastos nazifranquistes
Aquells fastos no eren barats. De fet, no hi havia cap intenció de contenció. Ni tan sols el paisatge general de Barcelona –i de Catalunya– marcat per la repressió, la fam, les malalties i la mort, semblava aturar el deliri feixista. Durant aquells dies, una pandèmia de tuberculosi –que acabaria causant 1.730 morts– estava massacrant les classes humils de Barcelona, i les autoritats franquistes es manifestaven impotents per falta de recursos dineraris: ho atribuïen a l’herència dantesca que havien rebut de la “horda rojo-separatista”. Però en canvi, en la recepció a Himmler, l’ajuntament franquista de la ciutat, dirigit per Miguel Mateu Pla, es va gastar 14.000 pessetes de l’època (l’equivalent actual a 70.000 euros) en un àpat a l’Hotel Ritz per a 95 comensals: “hojaldres al parmesán”, llagostins de Sant Carles, “supremas de ave toledana” o crema d’ametlles, entre altres.
Menú recepció Himmler a Barcelona / Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona
El cònsol alemany i el cap local del partit nazi
Rolph Jaeger, cònsol del règim nazi alemany a Barcelona, i Walter Bartoleit, cap local del partit nazi alemany a Barcelona, serien dos elements que tindrien un rellevant paper en aquells fastos. Aquests dos sinistres personatges exercien un control absolut –que perseguia implacablement la dissidència– sobre la colònia alemanya de la capital catalana. Les seves recomanacions, embolcallades amb un pudent tuf d’amenaça, no tan sols mobilitzaven –de bon grat o a la força– la totalitat de la colònia, sinó que els obligaven –vestits amb tots els elements de la estètica nazi– a tasques de proselitisme del règim de Hitler. La celebració de la tradicional i popular festa del Dia de Gràcia a Déu per la Collita del 03/10/1940 –per exemple– va ser convertida en un aquelarre d’exaltació a la figura de Hitler, i en un entrenament de cara a la visita de Himmler.
Teatre Tívoli. Barcelona (1943) / Font: Col·lecció Merletti. Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya
El gendre de Mussolini a Catalunya
Un any abans (10/07/1939), cinc mesos després de l’ocupació franquista de Catalunya Gian Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Exteriors del règim feixista italià, i més conegut com el gendre del dictador Mussolini, iniciava una visita oficial a Barcelona i a Tarragona. A Ciano, tot i que el va rebre i acompanyar el totpoderós Serrano-Súñer, no li van donar la distinció d'“amigo de España”, però, en canvi, La Vanguardia Española, del 09/07/1939, publica que en aquella cimera entre el “yernísimo” i el “cuñadísimo” del règim el va presentar com “el misionero del amor y de la hidalguía italiana”. Una curiosa i reveladora definició per a qui, en aquell cas, representava el màxim responsable dels bombardejos –que causarien milers de morts– sobre la població civil catalana i valenciana i sobre les columnes de refugiats republicans que es dirigien a l’exili.
Ciano i Serrano Súñer. Tarragona (1939) / Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Brangulí
Espanya, refugi dels nazis
Que el règim nazi alemany va assessorar i col·laborar en les polítiques repressives (policials, militars i judicials) del règim franquista, queda fora de qualsevol dubte. Al marge de les dades esmentades, i al marge, també, dels criminals nazis que, conclosa la II Guerra Mundial (1945), van escapar de l’acció de la justícia i van ser acollits i camuflats a Espanya, resulta especialment evident quan es fa públic que el 2 de maig de 1945 (poc abans que els aliats alliberessin París), Franco autoritza a aterrar a l’aeroport del Prat un avió procedent de Vichy (capital de la França titella dels nazis) que transporta Pierre Laval, Abel Bonnard i Maurice Gabolde. Aquests tres sinistres personatges havien estat, entre altres coses, els màxims responsables del tètric aparell de detenció, confiscació i deportació de milers de jueus francesos als camps d’extermini nazis.
Es tanca el cercle
Qui va gestionar aquell “acolliment” va ser José Felix de Lequerica, ambaixador espanyol a Vichy, que cinc anys abans (1940) havia estat, reveladorament, qui havia coordinat la detenció i deportació del president Lluís Companys i del líder sindical Joan Peiró. Ambdós serien afusellats pel règim franquista espanyol. Es tanca el cercle. La pressió internacional va obligar Franco a lliurar Laval a la justícia francesa. Però en canvi, Bonnard i Gabolde no serien mai extradits i moririen de vells a Madrid i a Barcelona. Segons la professora Anne Dulphy, de la Fondation des Sciencies Polítiques entre 1945 i 1949, els ministres espanyols Gómez Jordana, Lequerica Erquiza, Bilbao Eguía i Aunós Pérez van signar 13.471 permisos d’asil polític a col·laboracionistes que la justícia francesa havia jutjat i condemnat in absentia per crims contra la humanitat.