L’escriptor Marc Pons (Lleida, 1966) ha publicat La caixa negra (Pagès Editors), una novel·la negra amb una trama centrada en el procés de fusió de les caixes catalanes al principi de la crisi, uns esdeveniments que l’autor coneix de primera mà perquè havia treballat durant bastant de temps al sector. Ara, Pons, llicenciat en Humanitats, està fent un doctorat en Història Moderna i treballa com a gestor cultural independent, alhora que escriu articles a El NacionalLa caixa negra és la seva primera novel·la.

Com explicaria a algú de què va La caixa negra?

És una novel·la de corrupció bancària, que dibuixa el triangle poder públic- corrupció privada – bancs i caixes. L’obra va d'un tema que és tràgic, perquè ha tingut conseqüències fatals per la societat: milers de famílies desnonades, milers de famílies arruïnades per les preferents, milers de treballadors que han perdut la seva feina... De 120.000 treballadors que hi havia al sector, en van quedar 40.000: van fer-los fora amb jubilacions, amb acomiadaments, amb mobbing... I a desgrat que és una temàtica dramàtica, a La caixa negra la toco amb ironia, amb sarcasme, amb cinisme... El protagonista aplica a la situació una dosi molt elevada d’humor negre.

La banca va dur a terme maniobres per desarticular les caixes catalanes, fins i tot abans de la crisi

MARC PONS-LLIBRE-CAIXA NEGRA-ROBERTO LAZARO_02

Per a vostè, com a treballador del sector, com va ser la desaparició de les caixes d’estalvis?

Les caixes d’estalvis van patir una desintegració induïda. A Espanya, i a Itàlia, eren les grans competidores del sector bancari, i la banca va iniciar maniobres per desarticular-les, fins i tot abans de la crisi. Per fer-ho va comptar amb la complicitat del poder econòmic, de molts directius de les caixes i del poder polític. I aquesta maniobra va dur a la desaparició del model de les caixes d’estalvi. Això va ser especialment perjudicial en aquell moment, perquè les caixes havien d’invertir els seus beneficis en obra social i algunes de les necessitats en educació, sanitat i serveis socials que no podien finançar les institucions per la crisis les haurien pogut cobrir algunes caixes. Les caixes d’estalvi han estat destruïdes i han estat substituïdes pels bancs, que no tenen que invertir en obra social. I si ho fan és per motius publicitaris, no hi ha més... La desaparició del model de les caixes ha estat una tragèdia.

Vostè va treballar a una entitat financera, com el protagonista. Fins a quin punt aquesta obra és autobiogràfica?

Jo vaig treballar 27 anys en una caixa d’estalvis: vaig entrar-hi als 20 anys. Les caixes d’estalvis eren una via per accedir a una tasca gairebé funcionarial. Jo vaig començar atenent al taulell i vaig fer carrera allà. Vaig arribar a delegat (director) d’oficina. Més tard vaig ser víctima de mobbing i me’n vaig anar. Gràcies a això sé molt bé el que passava a les caixes, que no és el que la gent creia que passava al darrera dels taulells. Els personatges de La caixa negra no són reals, però estan inspirats en situacions reals. Tots els personatges, com el protagonista o els directius de la Pia, són construïts per mi, però m’inspiro en les llums i les ombres de moltes persones de veritat. La Pia lleidatana, l’entitat que és al centre de la trama, en realitat va existir: va aparèixer a finals del XIX i es va fusionar amb La Caixa el 1970. Em prenc una llicència literària en reconstruir una entitat que ja no existia en el moment en què situo la trama.

En la seva novel·la negra el paper de grans mafiosos l’ocupen els directius de les caixes.  Creu que eren tan perillosos com la màfia italiana?

Ho eren... Però no només ells, sinó també alguns personatges que no formaven part de les plantilles, sinó que tenien relacions de negocis amb ells. Com els constructors, o els aconseguidors, que obtenien obra pública del poder polític, una cosa que pels circuits normals no es podia aconseguir... Allò que explico és una suma de màfia, caciquisme i participació dels polítics: tot és molt hispànic. La classe política no va voler entrar a fons en el tema de les caixes, perquè també hi estava implicada.

La crisi és una maniobra induïda, és una maniobra de saqueig de les classes mitjanes

MARC PONS-LLIBRE-CAIXA NEGRA-ROBERTO LAZARO_03

Ara sembla que els jutjats estan perseguint a alguns dels implicats. Creu que es farà net?

La justícia s’ha limitat a buscar uns culpables, uns bocs expiatoris, que són presentats com els únics responsables de la crisi, i amb això es vol tancar el tema. Els que estan essent jutjats són molt pocs, com el Blesa, el Serra, el Rato... Però hi ha molts més responsables: ara hi ha una lluita per veure qui pagarà els plats trencats. La quota de responsabilitat d’aquest procés no només és dels polítics és també de molta altra gent, que ha quedat a l’ombra i que espera que passi el temps per no haver de respondre davant de ningú. La caixa negra és una obra que vol divulgar un problema que molta gent no ha acabat de percebre, perquè només se’ls ha explicat una part. En realitat el model de les caixes va desaparèixer per una crisi provocada. La crisi és una maniobra induïda, és una maniobra de saqueig de les classes mitjanes. Ja se n’han produït altres processos similars al llarg de la història.

La seva obra suposa, especialment, una denúncia de les classes dirigents lleidatanes?

Vull descriure la societat de les ciutats petites-mitjanes, on hi ha un grup de famílies que fa 200 anys que governa la zona, amb governs de dretes o d’esquerres. Són sempre els mateixos. D’aquesta obra ningú en surt ben parat. Tothom en té la seva part de responsabilitat. La “crosta tradicionalista” de Lleida (no molt diferent de la de Reus, Girona o Tarragona) no quedarà contenta, però no és una obra per satisfer-los a ells.

A La caixa negra els sindicats tampoc queden gaire ben parats...

No queden ben parats, perquè al sector de les caixes els sindicats no han fet de sindicats, no han existit. Han estat còmplices dels directius, del poder econòmic i del poder polític. Voluntàriament o forçadament , n’han estat còmplices... En el panorama laboral espanyol, els sindicats de debò no existeixen.

La crosta tradicionalista dóna peu a personatges que tenen un sol actiu: venir d'una família amb molt de poder a la comarca. Personatges molt immorals...

Denuncia també la hipocresia de la moral sexual. Els seus personatges més conservadors són després els que cometen les majors immoralitats...

A les caixes d’estalvis hi havia un dèficit molt gran de professionalitat i de capacitat, perquè havien acabat essent dirigides per elements de la crosta tradicionalista, personatges que tenien un sol actiu: venir d’una família amb molt poder a la comarca. Eren personatges molt immorals... En l'àmbit de les caixes, en alguns casos, hi havia molt de sexe i ús de drogues. Però això no és exclusiu de les caixes d’estalvis, passa a moltes empreses... Hi ha sectors en què s’exigeix a les treballadores que s’obrin de cames per progressar.

Andorra està molt present a les notícies de Catalunya i molt poc a la literatura. Tu creus que és un gran motiu literari poc amortitzat per la literatura catalana?

I tant! Andorra és el nostre Gibraltar: és un lloc de sempre de contrabandistes, de blanquejadors... A la nostra cultura mediterrània, tan donada a la corrupció, tenir Andorra al costat és una via oberta a la corrupció. Itàlia té San Marino, França té Mònaco, Espanya té Gibraltar, i nosaltres tenim Andorra...

La majoria de les novel·les negres difonen un missatge moral: els dolents acaben malament i el bé sempre triomfa. Vostè hi creu en això?

No. Desgraciadament no és així. I no és una qüestió que sigui consubstancial al sistema capitalista. En qualsevol sistema passa això. És consubstancial a la societat humana. I paradoxalment es dóna amb més força a les societats més desenvolupades. Com més desenvolupada està una societat, més fàcil és que triomfi el mal.

Vull escriure novel·les on expliqui situacions que suposin un problema greu per a la societat i que hagin estat poc tractades pels mitjans de comunicació

Té més novel·les en preparació?

Sí... Escriure La caixa negra va ser, per a mi, una experiència molt especial: va ser una teràpia, i alhora una petita venjança. Em va servir per denunciar una situació que m’havia afectat, i que resultava incòmode per a molta gent. I vull seguir amb aquesta tònica: vull escriure novel·les on expliqui situacions que suposin un problema greu per a la societat i que hagin estat poc tractades pels mitjans de comunicació i també per la literatura. I vull fer-ho de forma divulgativa, fresca i desenfadada, perquè arribi a molta gent.