Barcelona, 30 de juny de 1713. Les darreres tropes de l’aliança internacional austriacista —excepte les forces catalanes— abandonaven territori català. Aquella ordenadíssima evacuació era el resultat dels diversos acords de pau d’Utrecht, signats pels contendents en la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). Les potències austriacistes es retiraven del conflicte, a canvi d’importantíssimes concessions territorials i econòmiques. Anglaterra, proporcionalment als recursos esmerçats en aquella guerra, seria la principal beneficiada d’un tractat internacional que, també, dibuixava a la perfecció l’ordre de jerarquies entre Lluís XIV de França i Felip V d’Espanya. És a dir, entre França i Espanya.

El cas dels catalans (1714). Font Viquipedia

Els cadàvers d’Utrecht

Però aquells acords deixaven —i deixarien— molts cadàvers pel camí. El primer, el Tractat de Gènova, i, per tant, Catalunya, signat el 20 de juny de 1705 entre l’oposició austriacista catalana (majoritària al país) i el govern d’Anglaterra. I ratificat el 7 de novembre de 1705 pel nou govern de Catalunya, un cop s’havien complert les condicions resolutòries que contenia aquell acord. La sisena clàusula del Tractat de Gènova deia literalment que “Anglaterra garantiria la confirmació de Carles d’Habsburg (com a rei de la monarquia hispànica) comprometent-se a fer servar a qui fos les Constitucions de Catalunya, fins i tot, en el cas que els aliats perdessin la guerra o es produïssin altres esdeveniments adversos”.

La jerarquia borbònica

La cancelleria de Versalles, que va negociar els Tractats d’Utrecht (1713) en nom del règim borbònic de Madrid, va ser molt hàbil. Sabia que els estats de l’aliança internacional austriacista no es retirarien de la guerra (és a dir, no farien possible l’eix borbònic París-Madrid) si no es confirmava un nou equilibri de pesos. I en aquest sentit, resulta molt curiós —i revelador— comprovar que les compensacions territorials i econòmiques que va cedir l’eix borbònic franco-espanyol i que van obtenir els aliats austriacistes les va pagar, exclusivament, el règim de Felip V. Amb aquest nou paisatge, la força i l’espai polítics hispànics, després de dos segles de centralitat, quedaven, definitivament, situats en la perifèria marginal.

El nou pòdium europeu

Els acords d’Utrecht no eren tant per posar fi al conflicte successori hispànic, sinó per consagrar un nou ordre internacional: en els vuit anys que separaven Gènova (1705) d’Utrecht (1713), el pòdium europeu havia variat substancialment. França es consolidava com a primera potència continental, condició que havia guanyat el 1659, després de la Pau dels Pirineus. Anglaterra escalava fins a la segona posició i rellevava la monarquia hispànica, que monitoritzada per Versalles quedava desplaçada a un paper secundari. I l’arxiducat independent d’Àustria, que ja havia posat a ratlla els turcs, es convertia en el líder indiscutible de l’Europa central i oriental, i en la tercera potència europea.

Anna d'Anglaterra (1707). Font Royal Atlas. Amsterdam (1)

Anna d'Anglaterra (1707) / Font: Royal Atlas. Amsterdam

La diplomàcia catalana

El 6 de juliol de 1713, poc després de l’evacuació austriacista, la Conferència dels Tres Comuns (l’equivalent al Parlament) debatia la postura de Catalunya en aquell nou escenari. En aquella votació, els partidaris de la resistència a ultrança van guanyar per 75 vots, contra els 45 dels partidaris de negociar una capitulació honrosa. La historiografia romàntica catalana ha volgut veure que aquella votació era un acte de patriotisme: la rauxa s’imposava al seny. Però, el cert és que els arrauxats tenien una sòlida estratègia: iniciar una guerra diplomàtica que havia de desllorigar Utrecht. La confiança que es va dipositar en aquesta estratègia és la primera prova que, a Utrecht, liquidar el conflicte bèl·lic no era la prioritat.

La moribunda Anna

La reina Anna, la que havia promogut el Tractat de Gènova (1705) i la que havia beneït el Tractat d’Utrecht (1713), s’estava morint sense descendència. No obstant això, a Westminster ja ho havien previst; i pocs mesos després del Tractat d’Utrecht i pocs mesos abans de la mort de la reina, havien nomenat successor un parent de la moribunda Anna: Jordi de Hannover, que residia als Països Baixos. En aquest punt, la diplomàcia catalana obtindria el seu primer èxit: els ambaixadors catalans Felip de Ferran (a La Haia) i Pau Ignasi de Dalmases (a Londres) van negociar i obtenir el compromís del futur rei Jordi de respectar els acords de Gènova. La segona prova que Utrecht no tenia com a prioritat liquidar el conflicte.

Jordi I d'Anglaterra (1714), Font National Portrait Gallery. Londres

Jordi I d'Anglaterra (1714) / Font: National Portrait Gallery. Londres

El rellotge de Westminster

Però la materialització d’aquella acció diplomàtica, que depenia de la coronació de Jordi, va ser boicotejada pel govern tory —conservador— de Londres. Les simpaties (diguem els interessos) de Jordi per la causa catalana no eren cap secret, però els tories van preferir jugar amb els tempos —que controlaven perfectament— abans que impedir la coronació del Hannover; és a dir, provocar un monumental escàndol i desestabilitzar el país. La reina Anna moria l’1 d’agost de 1714, quaranta-tres dies abans de la caiguda de Barcelona; temps suficient per enviar una força naval que hauria reobert la guerra. Però Westminster alentiria els tràmits de la coronació de Jordi I fins al 18 de setembre de 1714, quan ja es tenia coneixement que Barcelona havia capitulat.  

A misses dites

Amb tot això, podem afirmar que la derrota catalana no es va produir el 12 de setembre de 1714 (el dia 11 la guerra era ben viva, i es va combatre dins de Barcelona, carrer a carrer i casa a casa). La derrota catalana definitiva es va certificar a Londres el 18 de setembre de 1714. El dia que Jordi I va ser coronat, ja era públic que Barcelona havia capitulat. Feia, tan sols, sis dies. I l’acció armada (l’enviament d’un potent estol naval) que, amb anterioritat, havien previst el nou rei d’Anglaterra i els ambaixadors catalans va ser desestimada pel mateix Hannover, argumentant que, en aquell nou escenari, no hi havia cap possibilitat que l’atac naval anglès obtingués col·laboració des de terra. Els tories guanyaven i Catalunya perdia.

La corrupció 'tory'

Per entendre la posició tory només cal donar un cop d’ull a les clàusules d’Utrecht. La postura tory amb relació al conflicte successori espanyol era pública i clara: abandonar la lluita —al més aviat possible— a canvi de compensacions territorials i econòmiques. De fet, aquesta havia estat la predicació que els havia portat al poder (1710). Versalles ho sabia i va cultivar a propòsit la complicitat tory. A més de Gibraltar, Menorca i algunes places al Carib, els anglesos van obtenir l'asiento de negros, la part del lleó del negoci colonial hispànic. L'asiento no va passar a la Corona britànica, sinó, sorprenentment, a una companyia mercantil privada, participada i presidida... (oh, sorpresa!) per Henry Saint John, vescomte de Bolingbroke... i primer ministre d’Anglaterra!

Henry Saint John, vescomte de Bolingbroke i primer ministre anglès (circa 1735). Font Governement Art Collection

Henry Saint John, vescomte de Bolingbroke i primer ministre anglès (circa 1735) / Font: Governement Art Collection

El cas dels catalans, una reivindicació de la dignitat anglesa o una simple arma llancívola?

L'asiento de negros era el monopoli del negoci de l’esclavatge a les colònies hispàniques d’Amèrica. Era de titularitat reial, i els monarques hispànics en cedien l'explotació, anualment i per subhasta, a un particular generalment de naturalesa castellana. I si bé és cert que la cessió d’aquell negoci a l’empresa de Bolingbroke era temporal (per cinquanta anys) i parcial (uns vaixells a l’any) va causar una gran indignació al Partit Whig —liberals—, que se sentien exclosos d’aquell vedat. A partir del 1714, els Whig van desplegar una intensa campanya contra els tories, però, reveladorament, no es va centrar en aquest fet, sinó en l’incompliment del Tractat de Gènova. Es publicava amb el títol La deplorable història dels catalans.

El celebrat sentit anglès de la praxi

El perquè d’aquesta omissió s’explica per la gran importància que tenia aquell fet: la cessió de l'asiento de ngros era el primer gran forat provocat al monopoli castellà a l’Amèrica hispànica, que anunciava la fi d’aquest sistema. Per tant, l'estratègia Whig —les classes mercantils angleses, arquitectes del Tractat de Gènova— hauria decidit criticar la forma en què s’havia obtingut, i no el contingut en si (l'asiento a canvi de renunciar als compromisos internacionals). L'estratègia va donar els resultats esperats, i el 1715 els Whig obtenien la majoria a Westminster i formaven govern. Sobre el paper, era el moment de recuperar els acords de Gènova, però, reveladorament, van fer seu el pretext de Jordi I. Els Whig guanyaven i Catalunya perdia.

Mercat d'esclaus (segle XIX). Font Instituto Itaú Cultural. Sao Paulo

Mercat d'esclaus (segle XIX) / Font: Instituto Itaú Cultural. Sao Paulo

Sarah Churchill

No se sap fins a quin punt la cessió de l'asiento de negros era una bomba de rellotgeria que els negociadors francesos havien preparat amb el propòsit de desestabilitzar Anglaterra. Però el que sí que és segur és que aquella maniobra que, a satisfacció dels Whig, enfonsaria els tories durant una bona temporada, faria bona la cita —l’origen de la qual s’atribueix a Winston Churchill— “Anglaterra no té amics ni enemics, només té interessos”. Per cert, i a títol anecdòtic (o no), Sarah Churchill (partidària de la causa catalana i avantpassada directa de Winston Churchill) va ser la personalitat més poderosa d’Anglaterra fins que els tories van provocar la seva caiguda (1708).

Sarah Churchill (circa 1700). Font Governement Art Collection. Londres

Sarah Churchill (circa 1700) / Font: Governement Art Collection. Londres

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat