Luci Gutiérrez és una il·lustradora catalana que, des que va començar a dibuixar de petita, mai va deixar de fer-ho. Fins i tot quan es queixava que s’avorria, els seus pares li deien que dibuixés i trobava que era un argument irrebatible, i, per tant, ja no podia continuar queixant-se, a pesar seu. "Vaig estudiar a l’escola Massana", recorda. "Allà vaig descobrir que la il·lustració era principalment un mitjà per explicar coses a través de la imatge i que no es tractava només de fer dibuixos bonics, i això em va fascinar. Els primers anys com a il·lustradora vaig treballar sobretot per publicitat. Al mateix temps feia un fanzine amb amics que es deia Garabattage, va ser la meva segona escola". Encara ara manté aquest hàbit de dibuixar per no avorrir-se, tot i que també dibuixa per feina, per pensar o per treure la mala llet. I ben bé que l’ha portat a obtenir el Premi Nacional d’Il·lustració aquest 2023 i al llarg de la seva trajectòria a publicar dos llibres, English is Easy i Manual d’Autodefensa, així com a publicar il·lustracions a grans revistes i diaris de la premsa nord-americana com The New Yorker o The New York Times. "El 2007 vaig demanar un crèdit i vaig marxar a viure uns mesos a Nova York. Allà vaig conèixer l’agent amb qui encara treballo i el director d’art que em va donar la primera feina. Se’m van acabar els calés i vaig tornar a Barcelona. A partir d’aquí vaig començar a treballar regularment per revistes i diaris dels Estats Units fins al dia d’avui".
De quins referents artístics has begut?
Ha sigut determinant haver tingut professors com el Pep Montserrat i l’Arnal Ballester; per la seva manera d’entendre la il·lustració i per la importància a la capacitat narrativa, també a pensar-la amb criteris propis. El nivell dels il·lustradors a Catalunya és molt alt, però un altre tema és que amb el ritme productiu actual i les condicions precàries, no hi ha els espais on es pugui tenir recorregut. M’agrada la gràfica popular com ara les capsetes de llumins antigues il·lustrades, la gràfica de rètols, d’anuncis antics; els cartells polonesos dels anys 60 i 70 i tot allò que es considera Art Brut o outsider. Els referents que mantinc com a autors, malgrat que passin els anys, són Roland Topor, Edward Gorey i Saul Steinberg.
El nivell dels il·lustradors a Catalunya és molt alt, però un altre tema és que amb el ritme productiu actual i les condicions precàries, no hi ha els espais on es pugui tenir recorregut
Dibuixes per feina o per necessitat vital?
Sí, és la meva feina. Encara que un dia no em vingui de gust, haig de fer-ho si tinc data d’entrega. Hi ha dos reptes: el primer és saber dissimular i aconseguir que no es noti, i l’altre és donar-li la volta a un projecte per aconseguir que t’interessi. Continuo considerant el dibuix com a alternativa per no avorrir-me. També dibuixo fora dels encàrrecs sense cap intenció i aquí és on acostumen a sortir les coses més interessants.
Continuo considerant el dibuix com a alternativa per no avorrir-me
A qui van dirigits els teus dibuixos?
Mai penso a qui van dirigits, el possible públic és un ens abstracte que no se sap per on va. Penso que és un error pensar en un públic específic perquè dona com a resultat productes adaptats on es rebaixen els estàndards i acabes caient en estereotips. El que faig va dirigit a mi, i penso que si a mi em funciona, pot funcionar a més gent. Sí que tinc present la lectura de qui llegirà la imatge, ja que vull mostrar de la forma més clara possible el que vull explicar.
I què vols mostrar?
No sabria dir què vull mostrar amb els dibuixos. Dibuixar té més a veure amb mostrar un punt de vista, una actitud o una manera d’entendre el món, que és el que m’agrada trobar en altres autors.
Podem veure il·lustracions teves a revistes, diaris, cartells de festivals… Amb què gaudeixes més?
No tinc preferència pel tipus de format, sí amb la temàtica: algunes són més interessants que d’altres o bé perquè donen més joc o perquè per si mateixes són més lliures. Normalment, els formats grossos són més llaminers, però últimament m’ho passo molt bé amb dibuixos minúsculs. Els americans en diuen spots. Cada New Yorker en paper, per exemple, en té una sèrie repartida per tota la revista.
Vaig començar al New York Times en un moment que no era tan habitual, o semblava que no hi havia tants il·lustradors al món
Com arribes a fer les portades de mitjans com The New Yorker, The New York Times o The Wall Street Journal?
Avui dia no és gaire excepcional, molts il·lustradors treballen per premsa nord-americana. En el meu cas vaig començar al New York Times en un moment que no era tan habitual, o semblava que no hi havia tants il·lustradors al món. Un cop comences a publicar és com una roda, et coneixen altres directors d’art i t’encarreguen altres il·lustracions. Tot i que des del primer moment treballo amb una agent d’il·lustradors i ella ha sigut part responsable de donar a conèixer la meva feina.
D’aquesta experiència de treballar per mitjans dels Estats Units va sorgir el llibre English Is Not Easy?
És el resultat de combinar les notes que prenia a classes d’anglès i els dibuixos de carrer que vaig fer durant els mesos que vaig viure a Nova York. No l’hauria fet si no hagués tornat amb la frustració de no haver après gaire l’idioma, tenint en compte que he fet molts intents d’aprendre’l a la meva vida, per això vaig fer-me un manual a la meva mida.
Aquests dibuixos em serveixen per pensar, com a diversió i també per treure la mala llet que no sé treure d’una altra manera
I Manual d’autodefensa?
Surt dels dibuixos que faig en quaderns sense cap intenció. Són dibuixos més personals i una via que no puc desenvolupar en els encàrrecs. Aquests dibuixos em serveixen per pensar, com a diversió i també per treure la mala llet que no sé treure d’una altra manera.
En quin projecte treballes actualment?
Per ara tot són idees vagues. No sé si em llançaré a fer un altre llibre, perquè consumeix un temps i energia que és difícil de compaginar amb la feina del dia a dia.
Quin és l’últim dibuix que has fet?
Un cartell per un acte sobre Lorca que es farà a Nova York al setembre, organitzat pel Ministeri de Cultura espanyol.