Stephen Witt traça la crònica definitiva sobre el fenomen que va canviar per sempre la indústria discogràfica

El món de la música (i de la cultura en general) va canviar per sempre amb la democratització d’Internet i la irrupció de plataformes d’intercanvi d’arxius. Amb un únic clic podíem disposar de tantes cançons com volguéssim: 14, 368, 5.849, 24.562.693… al disc dur del nostre ordinador. 

Tot i que melòman que gaudeix gairebé fins a l’orgasme de la possessió d’un disc en format físic, he d’admetre durant uns mesos vaig embogir i vaig descarregar il·legalmet centenars, milers d’àlbums. Centenars, milers d’elapés que no escoltava mai però que, patint una mena de síndrome de Diògenes musical, emmagatzemava a la memòria del meu ordinador (per excusar-me, diré que, anteriorment, també vaig tenir una botiga de discos a la qual venien clients amb CD-R d’àlbums, que no es publicarien oficialment fins a setmanes després). Febrada que també va patir Stephen Witt. La diferència és que aquest matemàtic i periodista nord-americà ha escrit el relat definitiu sobre el fenomen que va canviar per sempre la indústria discogràfica i jo, no.

He d’admetre que vaig estar molt a prop d’abandonar la lectura d’aquest Cómo dejamos de pagar por la música (Contra Editorial) en el seu primer capítol. Aquelles pàgines introductòries on Witt explica com es va desenvolupar el format de compressió d’audio MP3, amb els seus tecnicismes, em van semblar un conyàs insuportable. Però bé, el paio havia dedicat anys a la seva investigació i vaig decidir atorgar-li el benefici del dubte. Superat aquest primer episodi, ja no vaig parar fins cruspir-me d’una tongada les 328 pàgines del llibre. El gran encert de Witt és traçar la seva tesi explorant tres moments capitals en aquesta història, afegint, a més a més, al seu relat recursos més propis dels thrillers literaris que no pas de l’assaig (maneres, cal destacar, que no resten veracitat al seu treball). 

El primer d’aquests moments ens apropa als investigadors i enginyers alemanys encapçalats per Karlheinz Brandenburg, que, buscant un mètode que permetés comprimir el so per facilitar la seva transmissió, van acabar creant l’MP3, format digital que canviaria per sempre la manera en què consumim música. 

Posteriorment ens presenta a Dell Glover, treballador d’una planta de CD ubicada a Kings Mountain, una petita ciutat de Carolina del Nord. Glover es convertiria en el “pacient zero” de la pirateria, filtrant a la xarxa mesos abans de la seva publicació oficial els milers i milers de discos que es premsaven al seu lloc de treball. 

El tercer protagonista és una de les eminents figures de la indústria musical nord-americana: Doug Morris, que, al capdavant de les més importants discogràfiques (l’única persona que ha estat director dels tres grans segells: Sony, Universal i Warner), va contemplar com s'enderrocava l’empori fonogràfic que ell mateix havia contribuït a erigir.

Combinat tots tres relats, Witt traça aquesta extraordinària crònica d’un dels fenòmens més paradigmàtics (i controvertits) de la societat d’inicis dels segle XXI: el pas del CD als formats digitals, de pagar per la música a la seva absoluta “gratuïtat”. Un llibre que, si el busqueu, molt probablement el podreu trobar a la xarxa i descarregar per la patilla. Però, creieu-me, el gaudireu molt més si el pagueu. 

Cómo dejamos de pagar por la música. Stephen Witt. Traducció: Damià Alou. Contra Editorial. Barcelona, 2016. 328 pàgines.