No fa ni un mes que Jordi Solé va guanyar el premi Prudenci Bertrana i aquest autor es va sentir com un futbolista fitxant pel Barça. Periodista i escriptor, i amb una desena d'obres publicades, el de Sabadell va alçar-se amb el guardó gironí per l'obra L'any que vaig estimar Ava Gardner (Columna), una novel·la que mescla realitat i ficció per fer un perfil íntim i personal d'una de les estrelles de Hollywood més rellevants del segle XX. La trama se centra en quan l'actriu va establir-se a Tossa de Mar per gravar la pel·lícula Pandora y el holandés errante, i Solé ha estirat aquest fil argumental basat en fets reals per posar-se en la pell de la Gardner més empoderada i generosa, però també d'altres personatges transcendentals en la seva vida com Mario Cabré o Frank Sinatra.
Per què Ava Gardner?
El llibre neix arran d’una visita a Tossa de Mar que em va fer adonar de com de present era encara l’Ava allà més de setanta anys després d’haver-hi rodat Pandora y el holandés errante. Una estàtua, la seva foto a molts aparadors, botigues amb el seu nom... Vaig pensar que si havia deixat tanta petja segur que valia la pena explicar com havia estat el seu pas per Tossa.
Tu encara no havies nascut quan l’actriu va rodar allà. Com arribes a ella?
No, és veritat. Però ja de petit la meva àvia m’explicava la història dels seus amors amb el Mario Cabré. La veritat és que a casa meva sempre havia agradat molt el cinema i des de petit jo tenia el costum de saber com es deien els actors i seguir-los la pista. El meu pare fins tenia una col·lecció de fotos signades d’estrelles de Hollywood que havia recopilat a base d’escriure als estudis de Hollywood i demanar-les.
Com va ser el procés de documentació?
Avui en dia, documentar-se és relativament fàcil gràcies a Internet. Allà hi és tot! Només cal buscar-ho. A més, l’Arxiu Municipal de Tossa havia fet una feina fabulosa de recopilació de material publicat de l’època i me’l van fer arribar molt generosament, de manera que va ser força fàcil. La única cosa que no vaig poder trobar va ser un article de la Cecelia Ager, teòricament publicat a Variety i que segons tothom va ser el que va aixecar la llebre als EUA sobre l’afer entre Ava i Cabré. Per molt que el vaig buscar no el vaig poder trobar. Em va semblar molt curiós, perquè fins i tot em vaig subscriure a la revista per poder consultar el seu arxiu. Però res...
Quina lectura fas d'aquesta actriu?
El primer que vaig fer va ser llegir la seva autobiografia i la veritat és que ja em va tenir guanyat. Em vaig trobar una dona divertida, que tocava de peus a terra, generosa amb gairebé tothom que havia conegut. També és veritat que l’Ava de Tossa, de 28 anys, no és la mateixa Ava d’una dècada després, quan s’instal·la a Madrid per viure la seva vida a la seva manera. La de Tossa era més tendra, més naïf, podríem dir. Però jo la veig com una dona empoderada i una estrella de cine en certa manera avançada al seu temps.
Tossa i la Costa Brava tenen un abans i un després de Pandora
La Costa Brava va internacionalitzar-se gràcies (o per culpa) d’ella?
D’ella o de la pel·lícula, sí. Però totalment. Tossa i la Costa Brava tenen un abans i un després de Pandora. És gràcies a la pel·lícula que passen de ser poblets de pescadors que viuen del mar i de cultivar una mica la terra a convertir-se en un dels focus d’atracció turística més importants del món.
Vist amb perspectiva, la història ha idealitzat massa l’amor entre Ava Gardner i Frank Sinatra?
Era una relació que avui qualificaríem de tòxica. És evident que ella és la dona de la vida d’ell i ell, l’home de la vida d’ella. Però tots dos eren massa extrems. El Sinatra, a més, era tremendament insegur i, a la vegada, molt donat a la infidelitat. I a ella ningú no la feia de menys. De manera que malgrat estar bojos l’un per l’altre la seva història no va sortir bé. Trist, però a la vegada tremendament habitual, em temo.
Has passat de la novel·la negra a una història amb tints romàntics. T’has sentit igual de còmode escrivint?
Jo he fet novel·la negra, històrica, young adult, moltes coses... No m’agrada que em posin etiquetes, més enllà de la d’explicador d’històries. De manera que era qüestió que un dia en fes una d’aquesta mena. Però sí que és veritat que amb aquest llibre he sortit de la meva zona de confort i ha estat tot un repte. Un repte que ha valgut molt la pena.
La novel·la negra o la romàntica han estat gèneres sovint maltractats o estigmatitzats, considerats de segona. Busques trencar estereotips?
No especialment. Els estereotips existeixen perquè funcionen i, de fet, trencar-los crec que s’ha convertit en un altre estereotip per ell mateix. Dit això, no pots fer històries on tot sigui sota, cavall i rei perquè a la gent tampoc no li agrada. Però moltes vegades un lector prefereix una història satisfactòria que una història original. Crec que l’ideal és caminar per la fina línia que separa tots dos mons, agafant el millor de cadascun. La pega és que és més fàcil de dir que de fer.
Què significa guanyar el Premi Prudenci Bertrana?
Una passada. El millor que m’ha passat mai professionalment. És com ser futbolista i fitxar pel Barça. A la vegada, mires la llista dels premiats i t’agafa vertigen. És un honor i una gran pressió, tot de cop. Però benvinguda sigui, la veritat!
T’havies sentit poc valorat com escriptor, fins ara?
A veure... No ens enganyem: no soc Marcel Proust. Tampoc no intento ser-ho, i crec que això s’ha de tenir en compte. Entre altres coses, perquè si només escrivís Marcel Proust, llegiria força menys gent. A mi m’agrada considerar-me com un entertainer del món del llibre. Algú que explica històries que poden agradar a molta gent d’una manera que pugui agradar a molta gent. Però això sí: fent-ho sempre el millor que puc i que sé. Donant sempre el 100% En aquest sentit, fins ara sí que he pensat que les meves històries tenien molt més potencial i que si no venia més era perquè, simplement, el lector no sabia ni que existissin. Espero que això canviï a partir d’ara.
Guanyar-se la vida escrivint és de valents?
Guanyar-se la vida escrivint les teves pròpies històries és cosa de ciència-ficció. En català només ho aconsegueixen quatre. Un, dos, tres, quatre. Jo me la guanyo, però escrivint encàrrecs: col·leccions de quiosc, bàsicament. Que si mitologia, que si que clàssics adaptats per a nens, que si malvats cèlebres... Ara, gràcies als déus, ja en tinc un altre que em tindrà ocupat tot el 2024. A casa, és la diferencia entre anar estrets o fer vacances. O sigui que déu salvi els encàrrecs!
Guanyar-se la vida escrivint les teves pròpies històries és cosa de ciència-ficció; en català només ho aconsegueixen quatre
Has publicat tant en castellà com en català. Has notat diferències d’oportunitat entre els dos mercats literaris?
És obvi que el castellà té més lectors, però, bàsicament, funciona tot igual. Per desgràcia per a l’escriptor, els objectius de les editorials i els seus no són exactament els mateixos. Tots dos volen vendre, per descomptat; la pega és que l’editorial en té prou venent uns centenars de llibres del teu per recuperar la inversió. En canvi, l’autor cobra només un 10% del PVP. I cada llibre et costa una feinada! N’has de vendre milers i milers per fer un sou digne. I això no passa gairebé mai, ni en català, ni en castellà. Som els pagesos de les lletres...
Creus que actualment hi ha sobreproducció de llibres?
Si et digués que sí, què voldria dir? Que els altres no tenen dret a publicar les seves històries. Que no en tinc jo? Que hauria d’haver-hi un cupo? I segons quin criteri? El dels crítics? El del públic? Ara bé, és una evidència que hi ha moltes novetats. Moltíssimes. I que si no estàs ben col·locat a la llibreria, és com si no existissis. Això és un fet. Però si els llibres es publiquen, deu ser per algun motiu. Aquesta és una bona pregunta per l’editorial, no per a un escriptor que només intenta guanyar-se la vida fent el que li agrada.
Acaben de donar el Premi Planeta. Què faries amb un milió d’euros?
Pagar!