Barcelona, 25 de novembre de 1936. Andreu Rebertés, Comissari General d’Ordre Públic de la Generalitat, nomenat pel president Companys durant els primers dies de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) era detingut per les Patrulles de Control anarquistes (la policia de facto a la rereguarda republicana); acusat d’ordir l’assassinat de la seva madrastra per un pretès conflicte d’herències. Rebertés, salvatgement torturat pels seus interrogadors, acabaria revelant el que, realment, havia motivat aquella detenció: l’existència d’un complot planejat per Estat Català per derrocar i executar el president Companys i els membres del Comitè de Milícies Antifeixistes (el govern efectiu del país); i, tot seguit, proclamar la neutralitat catalana en el conflicte espanyol i la independència de Catalunya.
Què era Estat Català?
Estat Català era un partit independentista fundat el 1922 per Francesc Macià, que tenia una curta però intensa història forjada durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930/31). El 1925 havia bressolat el naixement de Bandera Negra, l’organització armada que havia atemptat contra Alfons XIII als túnels del Garraf. El 1926, havia organitzat un petit exèrcit que, des de Prats de Molló (Vallespir) tenia la missió d’encendre una revolució independentista. El 1930 havia tingut un paper protagonista en el Pacte de Sant Sebastià, el congrés clandestí dels partits republicans espanyols que, poc després, provocarien la caiguda de la monarquia. I el 1931 havia liderat la creació d’Esquerra Republicana, la plataforma que reunia independentistes i federalistes i que esdevindria la formació hegemònica a Catalunya.
Estat Català i Companys
El 25 de desembre de 1933 moria, inesperadament, el president Macià; i el reglament de la Generalitat preveia que aquesta contingència havia de ser resolta amb el nomenament del president del Parlament fins a esgotar la legislatura. El 5 de gener de 1934, Lluís Companys es convertia en nou president de l’executiu. I s’iniciava una operació de depuració i substitució de la gent de Macià (independentistes) per la de Companys (federalistes). Després es produiria el galdós paper del president en els Fets del Sis d’Octubre de 1934, que es saldaria amb la detenció i condemna del govern i la intervenció de la Generalitat. I la presó, l’exili o la mort de centenars d’independentistes que, ingènuament, havien seguit Companys en la seva eixelebrada proclama (la República catalana dins la República federal espanyola).
Estat Català a l’inici de la Guerra Civil
La repressió desfermada per l’aparell espanyol, lluny de reunir federalistes i independentistes, els va separar encara més. Després de l’escàndol de l’Estraperlo (setembre, 1935) que provocaria la caiguda del tripartit repressor; federalistes i independentistes van pactar, mastegant vidres, una llista conjunta, el Front d’Esquerres, amb l’únic objectiu de guanyar les eleccions i restaurar l’autogovern. Però les diferències eren tan acusades que, un cop complert l’objectiu (amnistia del govern i restabliment de les institucions) Estat Català abandonava la plataforma (juny, 1936). Setmanes més tard es produïa el cop d’estat que conduiria a la Guerra Civil. I en aquell context, els milicians d’Estat Català serien part destacada de les forces civils que van derrotar els colpistes (19 i 20 de juliol de 1936).
El cop d’estat anarquista
Barcelona va ser la única ciutat de la República que va derrotar els colpistes per les armes, i això havia de tenir una enorme transcendència durant i després del conflicte. La primera conseqüència va ser una brutal alteració del poder. La CNT-FAI s’havia convertit en la primera força militar de Catalunya. Amb 30.000 armes llargues, obtingudes en els assalts als quarters colpistes de Sant Andreu i Drassanes, i amb 30.000 milicians disposats a la lluita; reunien una força armamentista molt superior a la suma de Mossos d’Esquadra, Guàrdies d’Assalt i Guàrdia Civil; les forces lleials a la Generalitat. Les armes anarquistes propiciarien un segon cop d’estat que, un cop derrotat el primer (20 de juliol) s’imposaria plenament i, amb la constitució del Comitè de Milícies Antifeixistes, usurparia el legítim poder del govern i del Parlament.
Independentistes i anarquistes
Les relacions entre independentistes i anarquistes eren molt tenses des que la FAI (la Federación Anarquista Ibèrica) havia desembarcat a Catalunya i havia devorat la CNT catalana. Després d’aquest abordatge; que s’havia produït, reveladorament, poc després de la restauració de la Generalitat (1931); el component catalanista de la CNT que restava de l’època del Noi del Sucre (assassinat el 1923), es dissiparia totalment. La CNT-FAI es convertiria en el principal instrument de desestabilització de l’executiu Macià (1931-1933): contínues vagues sense voluntat de negociació. Seria llavors quan Miquel Badia, d’Estat Català; secretari i després Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, es convertiria en l’Elliot Ness de la policia catalana contra la delinqüència organitzada anarquista; i es guanyaria l’apel·latiu de “Capità Collons”.
La guerra entre independentistes i anarquistes
Miquel Badia i els escamots d’Estat Català van rebentar diverses vagues organitzades pels anarquistes (1933-1934) que no tenien altre propòsit que promoure un paisatge de conflicte, hàbitat natural de la FAI. Reveladorament, després de l’amnistia al govern de Catalunya i la restauració de la vida política catalana (març, 1936); l’espiral de violència anarquista va escalar vertiginosament: el 28 d’abril eren assassinats Miquel i Josep Badia i Capell; i el 24 d’agost apareixia el cadàver de Josep Maria Planas. Badia va ser assassinat perquè era un combatent irreductible de l’independentisme i un policia implacable amb els enemics del fràgil autogovern. I Planes, periodista d’investigació, perquè havia descobert i publicat l’existència d’una sòrdida connexió entre la FAI i la Falange que perseguia l’extermini físic dels independentistes.
El Comitè de Milícies Antifeixistes
A partir del cop d’estat anarquista del 20 de juliol de 1936, el govern de Catalunya va restar segrestat pel Comitè de Milícies Antifeixistes; un organisme que, pretesament, reunia tots els partits i sindicats republicans i revolucionaris; però que, a la pràctica, estava dominat pels anarquistes de la CNT-FAI. En aquell moment, es van depurar els escassos independentistes o sospitosos de servir la causa independentista que restaven a l’administració catalana. El coronel Frederic Escofet, home proper a la gent del difunt president Macià, Comissari General d’Ordre Públic des de juny de 1936 pel seu destacat paper en la defensa de la Generalitat durant els Fets d’Octubre de 1934, i que seria decisiu en la derrota del cop d’estat militar del 19 de juliol; va ser fulminantment destituït i enviat a l’estranger amb la compromesa missió de comprar armes.
El caos delinqüencial de les Patrulles de Control
El Comitè de Milícies Antifeixistes va recloure els Mossos d’Esquadra, els Guàrdies d’Assalt i la Guàrdia Civil als seus quarters; i els va rellevar per les Patrulles de Control, que eren una refinada extracció del pitjor de cada presó, que la revolució anarquista havia excarcerat sense cap tipus de criteri. Les Patrulles de Control, totalment descontrolades, van sumir el país en un caòtic escenari de violència. Els assalts, segrestos, pallisses, violacions i assassinats a persones per la seva condició religiosa, per la seva activitat empresarial o per la seva ideologia catalanista; es van convertir en una terrorífica xacra. Companys, presoner del pitjor error de la seva carrera política (la cessió del poder al Comitè), no podia fer res més que ordenar operacions puntuals i clandestines de rescat, com la del cardenal Vidal i Barraquer.
El cop independentista
En aquest context de caos i violència, els dirigents d’Estat Català van començar a maniobrar. Joan Torres i Picart, nou secretari general d’Estat Català i home proper a les tesis del difunt Miquel Badia; va convèncer Joan Casanovas i Maristany, d’Estat Català i president del Parlament; i Andreu Rebertès, un personatge tèrbol però que, com a relleu d’Escofet, tenia el control sobre les forces policials de la Generalitat; per a participar en un cop de força que havia de derrocar el règim instaurat pel cop d’estat anarquista; i detenir i executar el president Companys i els membres del Comitè de Milícies Antifeixistes. Tot seguit, es nomenaria un nou govern, presidit per Casanovas, que proclamaria la neutralitat catalana en el conflicte espanyol i la independència de Catalunya.
“Els morts no parlen”
Però aquell pla va fracassar per la delació d’un personatge subaltern de Rebertès, anomenat Duran, encara més tèrbol que el seu patró. Duran va resultar ser un informant anarquista infiltrat en les estructures adormides de la Generalitat. I Rebertès va ser detingut, com a sospitós de l’assassinat de la seva madrastra; i també com a sospitós del robatori d’uns lingots del tresor de la República. Tot i això la seva història personal viuria un misteriós i dramàtic desenllaç: seria excarcerat per Josep Grau i Jassans, un altre tèrbol personatge radicalment antiindependentista i proper al president Companys.. Grau l’havia de conduir a Andorra; però, a mig camí, va fer bona la cita que diu “els morts no parlen” i després d’assassinar-lo va abandonar el seu cadàver en una cuneta de la carretera de Manresa a Calaf.
El pla desarticulat
En l’assassinat de Rebertès també hi van participar Josep Soler Arumí, personatge molt proper al president Companys, i el delator Duran. Aquest fet afegeix més misteri al veritable paper de Rebertès i, fins i tot, del president en aquella trama. En canvi, els altres elements clau; Torres i Casanovas; tot i la gravetat de les acusacions que pesaven sobre ells, no van tenir excessius problemes per assolir l’exili francès. Passats dos anys (novembre, 1938); amb l’exèrcit rebel iniciant l’ocupació de Catalunya, un grup de dirigents d’Estat Català, les cancelleries de París i de Londres, la Societat de Nacions i la Creu Roja internacional, van pactar la creació d’una zona desmilitaritzada i d’administració internacional entre el riu Tordera i el Pirineu. Companys s’hi va oposar, tement que podria ser la primera pedra d’una Catalunya independent.