El Born Centre de Cultura i Memòria presenta, fins al 8 de gener, l'exposició "Això em va passar. De tortures i d'impunitats (1960-1978)". Es tracta d'una mostra de petit format que tracta de deixar clar que el franquisme va ser un règim que va usar la tortura de forma sistemàtica; a més a més, vol recordar que els autors d'aquests fets van gaudir d'immunitat i que s'ha oblidat per complet a les víctimes. Javier Tébar, comissari de l'exposició, afirma que va triar aquest títol perquè quan explicava les tortures als seus alumnes universitaris, molts li preguntaven, estranyats: "Però això va passar?". Per això va considerar essencial recollir els testimonis de la gent que havia patit les tortures, perquè poguessin explicar en primera persona "allò que ningú mai els havia preguntat".

Fotografia del torturador Antonio Juan Creix essent condecorat, i el seu expedient oficial. Fotografia: El Born CCM - Pere Virgili.

Contra la distorsió

Segons Tébar, l'exposició vol combatre certes visions de la història que presenten el tardofranquisme com un règim suau; amb aquesta exposició es vol provar que la tortura era un element estructural del sistema. Per altra banda, es vol deixar clar que el franquisme no és un sistema que va evolucionar simplement pel pas del temps, sinó que vol recordar el paper dels que van lluitar contra el franquisme i que amb la seva lluita van permetre que s'afermés la democràcia.

En primera persona

L'exposició presenta alguns casos molt coneguts de tortures, com el de l'estudiant Rafael Guijarro, mort en ser llançat per una finestra, que va donar peu a la cançó "Què volen aquesta gent que truquen de matinada", de Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima. Però intenta, també, reflectir el cas de molts torturats anònims, a través dels arxius sindicals, dels mateixos documents oficials i de la recollida de testimonis orals. Els comissaris de l'exposició han recollit les declaracions de persones que van ser torturades per anar a manifestacions, per repartir fulletons de l'oposició, per organitzar vagues, o fins i tot per ser parents de militants de grups opositors. A alguns els van arrancar les ungles, a d'altres els van obligar a passar-se hores i hores en posicions inversemblants, d'altres van passar dies sense dormir, a alguns els provocaven ofegaments ficant-los el cap en una galleda plena d'aigua, a molts els colpejaven amb porres, alguns van explicar que els cremaven repetidament amb cigarretes enceses, en certs casos es tapava el cap del detingut amb una galleda metàl·lica i se la colpejava amb porres fins ensordir-lo... I van ser molts, també, els que van patir tortures psicològiques: els torturadors els deien que serien violats, o que empresonarien a les seves famílies, o que els matarien... I, a més a més, molts dels torturats després patien represàlies addicionals: podien ser acomiadats de les seves feines, o enviats al servei militar a destins de càstig, com el Sàhara... Alguns torturats no superarien mai el trauma: quedarien personalment anorreats, necessitarien tractaments psicològics o fins i tot es suïcidarien.

Xifres esfereïdores

El 24 de març de 1969 hi havia 735 persones detingudes per motius polítics. L'exposició recorda que del 1960 al 1978, 55.000 persones van ser detingudes, interrogades o processades per qüestions polítiques. D'aquestes, 6.748 van ser empresonades. 113 persones van morir com a conseqüència d'actuacions policials i 21 van ser assassinades per grups d'ultradreta. 9 persones van ser executades i 12 van morir com a conseqüència de les tortures que se'ls van aplicar. El que mai ningú podrà saber, ja, és quantes d'aquestes persones van ser torturades. Moltes d'elles van morir sense poder denunciar allò que havien sofert. Els comissaris de l'exposició deixen clar que al darrera de la tortura hi havia la dictadura franquista, i que no es tractava d'una acció aïllada de funcionaris que s'extralimitaven. I destaquen que els jutges, els cossos de seguretat i la premsa es negaven a acceptar cap denúncia de maltractes.

Un mapa

A la mateixa ciutat de Barcelona es van practicar tortures en molts indrets, però els llocs més freqüents eren les comissaries de policia i les casernes de la Guàrdia Civil. Per això a l'inici de l'exposició hi ha una fotografia d'època d'un dels llocs més emblemàtics de la pràctica de tortura: la "Jefatura de policia" de la Via Laietana. Una instal·lació que avui en dia no té cap indicació dels patiments que hi van sofrir els demòcrates detinguts durant la dictadura.

Fitxes d'opositors. Fotografia: El Born CCM - Pere Virgili.

No s'acaba

L'exposició fa èmfasi, en la seva part final, en què la transició, amb la seva llei d'amnistia, va garantir la impunitat dels torturadors. Exposa diferents casos de trobades entre torturats i els seus torturadors. I destaca que els autors de tortures, i els jutges que els van protegir, no van ser depurats, i que les estructures de l'Estat van quedar absolutament viciades per la presència d'aquests individus. L'exposició es tanca, justament, amb un tall d'un reportatge en què Martín Villa, governador civil franquista i ministre de la transició, es nega a justificar perquè havia condecorat a un reconegut torturador. El període analitzat es tanca el 1978, amb l'aprovació de la Constitució. Malgrat tot, els comissaris volen recordar que la tortura no es va acabar el 1978 i que durant molt de temps es va denunciar la seva pràctica.

On som?

Javier Tébar assegura que a Espanya l'oblit de les víctimes ha estat total. És més, indica que les víctimes no poden ni tan sols explicar allò que els va succeir lliurament. I explica el cas de José Ortega Ortega, un paleta jubilat d'Algesires que va ser denunciat a l'abril de 2016 per "injúries i calúmnies". El seu "delicte" era haver explicat que el policia Ángel Lozano l'havia torturat el 1975, a la comissaria de La Línea de la Concepción. Lozano i sis companys més d'organitzacions esquerranes van ser torturats durant tres dies, durant els quals no se'ls van deixar dormir. Un dels companys de Lozano va acabar tenint problemes mentals i va ser internat a una clínica psiquiàtrica durant dos anys. Ortega va decidir denunciar al policia quan aquest va ser declarat fill predilecte per l'Ajuntament de La Línea de la Concepción, i aquest va interposar una denúncia contra el torturat, tot al·legant que tenia un expedient impecable. Finalment, després de moltes protestes de les organitzacions de defensa de la memòria històrica, la denúncia va ser arxivada.

Evocacions de la ruïna

Aquesta exposició s'emmarca dins un programa més ampli, Evocacions de la ruïna, en què s'estableixen paral·lelismes entre el franquisme i altres situacions de violència política. Dins d'aquest programa s'hi inclouen diverses projeccions de documentals, i també vàries sessions sobre les vulneracions dels drets humans. I l'Ajuntament s'està plantejant també la possibilitat de realitzar altres accions, com la senyalització de l'antiga presó de dones de Les Corts com a centre de tortura. Un col·lectiu d'antigues preses polítiques està reivindicant que no s'esborri el record de les tortures infligides en aquest recinte.

Fer visible l'invisible

Aquesta no és una exposició de grans dimensions i no compta amb peces de gran valor museístic. Disposa d'un parell de projeccions i d'una sèrie de plafons explicatius. I té una dificultat òbvia: és molt difícil visibilitzar la tortura, perquè aquesta intenta ocultar-se: es fa en privat, intenta no deixar marques i, durant el franquisme, va ser ocultada fins i tot per les autoritats judicials. Fins ara, algunes de les víctimes de les tortures tenen problemes per recordar els abusos que van patir. Malgrat tot, dins d'aquestes limitacions, Això em va passar és una exposició que aconsegueix deixar constància de les parts més fosques de la transició espanyola i obre les vies per un debat sobre la impunitat i sobre la continuïtat de les estructures franquistes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat