Gonzalo de Reparaz (Porto, 1860 – Mèxic, 1939) va ser un geògraf molt especial, perquè mai no va passar per l'acadèmia, i malgrat tot va ser un individu molt influent: va tenir contacte amb alguns dels més destacats escriptors, acadèmics i polítics de la seva època i els seus textos van acabar sent utilitzats per molts universitaris i fins i tot van ser determinants en l'establiment de polítiques. En bona mesura es va formar en contacte amb el terreny, a través dels seus viatges. Va escriure unes desenes de llibres i milers d'articles en diaris d'Espanya, Portugal i Llatinoamèrica, i les seves opinions generaven grans polèmiques perquè tenia molts seguidors. En bona mesura el seu èxit es devia a les seves sagnants sàtires, que d'altra banda el van fer guanyar-se abundants enemics, els quals ell atacava amb menyspreu.

Seguidor de Ratzel

En els textos de Reparaz és present, en grans línies, el pensament geogràfic de Friedrich Ratzel, que considerava les races com a organismes vius, en lluita per la supervivència. Per tant, les seves anàlisis històriques parteixen dels conceptes "espai vital", "fossilització", "expansió natural"... Les persones, segons ell, tenen aptituds o defectes a causa de l'herència racial, de la mateixa forma que els pobles tenen determinades "aptituds ètniques". El determinisme geogràfic seria a la base de totes les teories de Reparaz. Les nacions serien, segons ell, entitats que seguirien lleis "naturals": "No són creacions fortuïtes de la política, mostres del caprici de prínceps o dels atzars d'una conquesta." Per tant, com que cada poble té les seves característiques peculiars, per a Reparaz cada poble hauria d'adoptar doctrines polítiques peculiars.

Un regeneracionista sui generis

Alhora que seguia Ratzel, Reparaz, que sempre va ser molt poc ortodox, recollia influències dels regeneracionistes de la seva època, i especialment de Joaquín Costa. Amb altres regeneracionistes va apostar per un canvi en profunditat d'Espanya, que afectés també la seva política colonial. Reparaz defensava el que anomenava "penetració pacífica" a les colònies. Creia que els pobles colonitzats reconeixien la superioritat, en tots els àmbits, dels colonitzadors, i que per tant els ocupants no havien de recórrer sistemàticament a la violència, perquè els inferiors se sotmetrien a la dominació de grat. Per això, es va mostrar contrari a les tècniques bèl·liques utilitzades per Espanya al Marroc, on des del 1909 al 1927 els militars africanistes van actuar de forma brutal contra les poblacions del protectorat. Reparaz sempre va argumentar que es podria haver controlat el territori de forma pacífica.

Espanya en clau racial

Gonzalo de Reparaz interpretava la història d'Espanya també en clau racial. Hi hauria una raça autòctona, superior, que degeneraria per les successives aportacions de sang invasora. La raça autòctona, superior, seria una raça iber-berber, que ocuparia la Península, però també al Marroc. Per tant, per a Reparaz, les arrels d'Espanya no estarien en els regnes cristians del nord llançats a l'anomenada Reconquesta, sinó que la pura tradició espanyola seria la de la civilització hispanomusulmana. Això el duria a grans polèmiques amb bona part dels historiadors nacionalistes espanyols.

Ampliador de l'imperi espanyol

Reparaz va treballar del 1899 al 1911 a l'administració colonial espanyola. El seu èxit més important, en aquest període, va ser la participació el 1900, com a ajudant del diplomàtic Lleó i Castell, en la preparació de la firma del Tractat de París, pel qual Espanya va incrementar les colònies amb l'adquisició del Sàhara espanyol i de Río Muni, a la Guinea. Però Reparaz va tenir molts problemes en l'àmbit laboral a causa del seu caràcter, que el va portar a enfrontar-se en nombroses ocasions als seus superiors. De fet, això és evident en els seus llibres: Reparaz combina els estudis geogràfics amb les obsessions personals, i aprofita els textos científics per criticar àcidament els qui no el valoren o els qui s'hi enfronten.

Reparaz no deixaria d'escriure mai. Durant la guerra civil va col·laborar amb alguns estudis amb la CNT, i fins i tot va preparar un projecte per aconseguir una insurrecció al Marroc espanyol, la rereguarda franquista. A la fi, moriria el 1939, quan anava camí de l'exili.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat