Si us poseu en un lloc i hi cabeu justet, una persona de Girona pot preguntar-vos: Ja hi queps? Com que el verb és cabre (amb a), esperaríem que digués Ja hi caps?, com ho diu la majoria de catalanoparlants. Alhora, com que la penya gironina no sol dir Xavi (nom d'home) sinó Xevi, al final pensem que a Girona posen e en llocs on tocaria a. Per què passa això?
La resposta la tenim en la vocal neutra, una a molt tancada. Aquest so es troba en la meitat oriental del català. En el cas del verb cabre, en passat es flexiona així: ell no hi cabia. Aquest cabia, en boca d'un parlant de Girona (i de Vic, Manresa, Mataró, Reus, Barcelona o Palma) sona amb vocal neutra. I com que el mot petit (que s'escriu amb e, perquè d'Andorra a Elx es pronuncia amb e) també sona amb vocal neutra a Girona (i a Vic, Manresa, Mataró, Reus, Barcelona o Palma), al final els gironins, davant d'una vocal neutra àtona, quan la fan tònica pot passar a ser e independentment de l'arrel d'aquell mot. Així, de la forma verbal cabia (amb vocal neutra, per a un gironí podria ser quebia) en surt quebre.
Un fenomen molt més estès del que sembla
Un pot pensar que a Girona tenen el mal costum de posar e arreu en comptes de a. Però en realitat és un fenomen molt estès en la meitat oriental del català. A Mallorca, per exemple, diuen sebre en comptes de saber (per Girona també es pot oir sebre i a les Illes també quebre). Al Camp de Tarragona hi ha gent que no diu pas El xiquet forada papers, sinó El xiquet foreda papers. Malgrat el primitiu forat, que dona el verb foradar, partint de formes amb vocal neutra (foradar, foradat, foradava...) hi han recol·locat una e quan és tònica. Alguns tarragonins diuen que una cosa punxent resca, no pas que rasca. Al Berguedà un gos empeita un gat, no pas l'empaita. I arreu de l'orient català oireu que algú tenca la porta, no pas que la tanca (com es diu a l'occident català).
Aquesta manera de pronunciar gironina no és un tret local, sinó que és un fenomen bastant general
Alguns d'aquests casos han passat a l'ortografia. En origen només es deia nadar (del llatí natare, per tant ell nada), llançar (ell llança), xarrar (existeix l'expressió tenir xarra, que significa que algú és molt xarraire), avançar (ell avança), traure (ell trau), nàixer (ell naix), jaure (ell jau), etcètera. I així ho sentireu a l'Ebre o a València. Però com que els parlants del català oriental pronuncien vocal neutra en algunes formes (nadar, llançarà, xarraria, avançava, traurà, naixia, jaurem) quan és tònica han acabat posant-hi e (jo nedo, no ho llencis, xerri, avenç, treure, néixer, jeure; de fet, a les Illes existeix el nom xerra 'conversa'). Incongruentment, aquestes formes sí que figuren en el diccionari normatiu (dic "incongruentment" perquè el diccionari normatiu no recull pas quebre, sebre o tencar: si recull unes variants degudes a un fenomen concret, hauria de recollir totes les variants d'aquell fenomen, no pas unes sí i les altres no). En definitiva, aquesta manera de pronunciar gironina no és un tret local, sinó que és un fenomen bastant general.