Escasses setmanes abans que el coronavirus aparegués a les nostres vides amb la força d'una onada, Gaspar Hernàndez (La Vall d'en Bas, 1971) va publicar La llibertat interior (Columna, 2020), un llibre a mig camí entre l'assaig i el dietari en el qual l'escriptor i periodista reflexiona sobre la necessitat d'abordar l'autoconeixement personal per tal de ser més lliures, és a dir, més feliços. Guanyador del Premi Josep Pla l'any 2009 amb El silenci i autor de diverses novel·les, el presentador de L'ofici de viure ha vist com durant el confinament el seu programa a TV3 sobre autoconeixement i espiritualitat assolia quotes d'audiència mai vistes, talment com si la pandèmia ens hagués permès la possibilitat d'abandonar el món exterior i retrobar-nos a nosaltres mateixos. Persona afable i propera, parlar amb Gaspar Hernàndez implica abraçar una mena de pau agradable i cordial, sigui quin sigui el tema de conversa, tal com va deixar palès el passat dimarts durant el col·loqui que va compartir amb els subscriptors d'ElNacional.cat. En acabar-lo vam conversar amb ell sobre com assolir aquesta llibertat interior tan preuada en aquests dies que corren.
Vas publicar La llibertat interior poques setmanes abans de l'arribada de la Covid-19. Creus que la pandèmia ha estat un desafiament, també, per la nostra salut emocional?
Sens dubte. Un desafiament, però també una oportunitat per redescobrir-nos millor. Mai no m'hauria imaginat que el meu llibre seria útil a la gent durant el confinament. De fet, molta gent m'ha escrit dient-me que s'havien sentit com en una presó, i que gràcies al llibre s'han sentit lliures.
El llibre, expliques, neix arran d'un documental teu sobre els presos polítics, no?
Sí, Un procés dins el procés, de TV3, sobre el procés psicològic i emocional de les famílies de presos i preses. La germana d'en Jordi Cuixart, l'Esther, ens va dir: "En Jordi, a la presó, és més lliure que lliure". S'estava referint a la llibertat interior. I en Vicenç Alujas, psicòleg i funcionari de presons desde fa trenta anys, em va dir: "a la presó he conegut persones més lliures que moltes de les que són fora".
De quina llibertat parlem, doncs, amb aquesta llibertat interior?
De l'autèntica llibertat, de la que ningú no ens pot prendre de les mans. S'hi han referit molts savis al llarg de la història. El testimoni que més em va marcar va ser el de Victor Frankl: un psiquiatre jueu que, malgrat estar pres en dos camps de concentració nazis, afirmava haver-se sentit lliure fins i tot dins aquell infern a la Terra.
És tant sorprenent com esperpèntic, sobretot tenint en compte que a la porta dels camps hi deia allò de "El treball us farà lliures".
El testimoni de Frankl és increïble. Em vaig fer la següent pregunta: si ell va ser lliure en un camp de concentració, ho podrem aconseguir nosaltres en el nostre dia a dia aparentment ple de llibertats?
Com aconseguir-ho, doncs?
A partir d'un treball d'autoconeixement. L'eina principal som nosaltres mateixos, però només si ens atrevim a treure'ns del damunt les capes del que nosaltres hem cregut que érem. Les referències socials, religioses o culturals amb les quals hem crescut a Occident ens impedeixen moltes vegades descobrir-nos amb autenticitat. Vivim en una societat on la ment racional té molt prestigi, i no hi ha res més nociu per al nostre benestar que pensar massa.
Els nostres pensaments són el nostre gran enemic?
El 80% d'ells, sí. M'agradaria deixar clar, però, que la ment racional és un tresor. La joia de la corona de la nostra espècie. Però no ens és útil per aconseguir la felicitat. El cervell està preparat per sobreviure, no pas per ser feliç. Cada dia tenim entre 40.000 i 60.000 pensaments, i la immensa majoria d'ells són repetitius i negatius.
La ment de mico de la qual parles, oi?
La ment de mico de la qual cal distanciar-nos, ja que ens empresona. De què serveix trobar-nos davant un paisatge meravellós si, en el moment de ser-hi, el que ens està ocupant la ment és una preocupació derivada de la feina, de la parella o d'alguna cosa que res té a veure amb aquell paisatge? La majoria de pensaments que ens assetgen tenen a veure amb la por, amb algun temor sobre el futur o sobre alguna cosa que hem fet en el passat, i és aquesta por permanent la que impedeix gaudir de llibertat interior.
La por té coses bones, però, dius al llibre.
La por és positiva en la seva mesura correcta. Gràcies a la por no hem col•lapsat els serveis d'Urgències durant la crisi del coronavirus i gràcies a la por fem cas als semàfors. Existeix una responsabilitat individual i col•lectiva que s'equilibra gràcies a la por. La por, per tant, ens permet sobreviure, però també és la por la que, en excés, ens immobilitza.
L'opinió que els altres tinguin de nosaltres és una de les grans pors del dia a dia?
És un esclavatge absolut, una motxilla pesadíssima que carreguem i de la qual ens hem de deslliurar si volem ser lliures.
Aquesta feina constant per assolir la llibertat interior suposa moltes renúncies?
És un treball diari idèntic al treball d'un esportista que vol mantenir-se en forma. El gran pilar d'aquest treball és, dia rere dia, malgrat tots els maldecaps possibles haguts i per haver, trobar instants en els quals connectar amb el moment present. El psicòleg Antoni Blay, un dels mestres sense el qual no hagués pogut escriure mai aquest llibre, afirmava que res de l'exterior ens podrà fer mai feliços, ja que tot és evanescent. El que avui hi és, demà potser no hi serà.
La forma d'aprendre a descobrir la nostra llibertat interior és desaprenent aspectes que hem rebut en la nostra educació?
La llibertat interior comença amb la llibertat de pensament, és a dir, distanciant-nos d'ell. Si ara et dic: "no pensis en un elefant rosa", tu el primer que faràs serà pensar en un elefant rosa. Els pensaments no els triem, són intrusius i ens controlen. A l'escola, de petits, no ens van ensenyar una cosa tan elemental com que no som els pensaments que tenim. Oi que no som els sorolls del nostre estómac?
Creiem que som allò que pensem.
El primer pas per aconseguir "La llibertat interior" consisteix a adonar-nos dels mecanismes del pensament, i procurar distanciar-nos-en. Al llibre exposo algunes tècniques per aconseguir-ho, com la meditació, el ioga, el tai-chi, el mind-fulness o senzillament passejant per la natura o fent esport.
De petit, a la meva escola, dedicàvem dues hores setmanals a exercicis de meditació i introspecció.
Per sort, cada vegada hi ha més escoles i més mestres que dediquen temps a l'educació emocional. Pel meu gust encara som massa poc agosarats en aquest aspecte, i l'educació de la canalla actual hauria de comptar amb encara més estones dedicades a la introspecció i l'autoconeixement. Per bé que, com dèiem abans, una criatura de sis, nou o dotze anys pot estar autoconeixent-se mentre fa esport, ja que mentre juga a bàsquet o mentre fa patinatge està connectant amb el present.
El vell mantra de deixar la ment en blanc per no pensar, vaja.
Això és un tòpic fals, ja que la ment mai no s'atura. El que sí que es pot aconseguir és no fer-li cas, fer com si sentíssim ploure. Ignorar, en definitiva, la veu d'aquell locutor de ràdio que tenim les 24 hores del dia embolicant la troca i donant-nos la tabarra dins el nostre cap.
En aquest món on cada dia sospesem més informació i estem evocats a més impulsos, com caram es pot ignorar aquest locutor de ràdio intern?
Intentant no reaccionar davant allò que ens diu. L'ésser humà som reactius per naturalesa, però la llibertat interior es troba sempre entre l'estímul i la resposta, com va dir el psiquiatre Frankl. Si ens diuen "guapo" ens sentim bé, i en canvi si ens diuen "lleig" ens enfadem, ja que el sistema estímul-reacció funciona així, però subjugar-se a aquest sistema i caure-hi de quatre grapes és la nostra condemna. Hem de ser lliures per decidir com reaccionem a cada estímul, és a dir, per decidir fins i tot si volem reaccionar-hi.
"Los perros ladran, la caravana avanza", com deia aquell proverbi popularitzat per Lorca.
La llibertat interior es basa a valorar la llum, no pas reforçar la foscor. Això implica passar per alt la cridòria que ens arriba des de la negativitat. Des de l'odi o la ràbia és impossible construir res en positiu.
Com des de la llibertat interior podem fer una societat millor?
Canviant la nostra relació amb la ment. Potser la història és cíclica perquè fa milers d'anys que reaccionem igual davant les coses, sense ser amos i senyors de les nostres emocions. La ràbia és un estímul al qual reaccionem amb odi, i l'odi és un estímul al qual reaccionem amb violència, i la violència és un estímul al qual reaccionem amb ràbia, i així successivament mentre que la bola es va fent eternament grossa.
Una última pregunta: per què cada dia hi ha més gent que confessa haver estat en pau amb ella mateixa durant el confinament? Quedar-nos tancats a casa sense estímuls de consum ens ha apropat a la llibertat interior?
El confinament ha permès entendre que hi ha una altra manera de viure, més senzilla, i menys artificial. Els programes de "L'ofici de viure" de Tv3 que s'han emès durant la pandèmia han tingut una audiència rècord, d'entre dos-cents i tres-cents mil espectadors a cada programa. Hi parlàvem dels temes que hem tocat en aquesta entrevista. Això vol dir que ara mateix hi ha una demanda de la societat. Hi ha molta gent que vol explorar altres formes de viure.
Feia falta que tot s'aturés per adonar-nos que els primers que havíem d'aturar-nos érem nosaltres?
Només cal mirar al nostre voltant per adonar-nos que alguna cosa està canviant. En aquesta etapa postcoronavirus que ara comencem ens cal reformular la nostra mirada sobre el món, i en aquest sentit veig l'ampolla mig plena, i penso que de mica en mica s'està esfondrant un món ancorat a una sèrie de valors poc propicis a l'autoconeixement, i que hi ha un nou paradigma latent en el qual cada dia hi ha més gent amb ganes de descobrir el poder de l'educació emocional des del rigor i el coneixement. Gent amb ganes d'assolir la seva llibertat interior, que és la llibertat que jo reivindico.