Sovint, molts de nosaltres ens hem emmirallat en el periodisme i l'articulisme dels anys trenta –el de Pla, Sagarra, Xammar, Soldevila, Gaziel...– com si d'ells ençà hi hagués hagut un desert. És veritat que el franquisme va castrar moltes plomes i en va silenciar moltes d'altres, però no deixa de ser de justícia que fem valdre algunes veus insubornables més enllà del panteó clàssic. Com les de Joan Fuster, Ramon Barnils i Xavier Vinader, tres imprescindibles que l'Editorial 3 i 4 recupera en tres volums adients per a temps desconcertats, amb nous pròlegs que contextualitzen i ofereixen noves lectures als articles antologats.
De plena actualitat
Els pamflets polítics reunits a Escrits de combat de l'assagista Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), entre els qui s'inclouen Qüestió de noms o El blau de la senyera, l'antologia d'articles escrits al setmanari El Temps entre 1984 i l'any 2000 per Ramon Barnils (Sabadell, 1940-Reus, 2001), titulada Contra el nacionalisme espanyol i Confidencial, l'aplec de textos del periodista Xavier Vinader (Sabadell, 1947-Barcelona, 2015) publicats al mateix setmanari, sorprenen per la seva actualitat, fins i tot per la seva capacitat de veure-hi més enllà del moment en què van ser escrits i d'avançar qüestions potser en aquell moment incòmodes però avui dia acceptades socialment. És a dir, la defensa de la realitat política i cultural dels Països Catalans més enllà de les denominacions administratives, el clam contra la substitució de la llengua catalana o les renúncies simbòliques i polítiques en la construcció del País Valencià en democràcia, contrasten amb un moment en el qual fins i tot el president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig proposa una mena de Commonwealth amb Catalunya i les Illes.
El periodista Ramon Barnils (Família Barnils/Viquipèdia)
I què podem dir del periodisme d'investigació portant al límit les costures de la Transició i la defensa de la llibertat d'expressió de Xavier Vinader, quan hem vist les clavegueres de l'estat espanyol actuar pràcticament a cara descoberta? O dels articles breus i plens de verí de Ramon Barnils, on no deixava ningú per verd en el circ de la política catalana i espanyola, en què el periodista denunciava la pesada herència franquista, qüestionava els miracles del que avui s'anomena d'una manera genèrica el règim del 78 i apostava, en un temps que proclamar-se'n era propi d'exaltats i marginals, per la independència de Catalunya?
Un mestratge necessari
Per això la lectura d'aquests mestres –estic segur que els tres rebutjarien l'apel·latiu– és tota una lliçó pels que escrivim en català, ara i aquí. Una informal universitat permanent –confessa el qui escriu aquest article que va gaudir com un nen a les classes de Màster de Xavier Vinader, on el periodista bàsicament explicava amb grans quantitats de bon humor, la seva vida de reporter. "Vinader va deixar un llegat i una herència que no sabia que existia, una xarxa Vinader que aplega molta gent, tot i que molts d'ells encara no ens coneixem. Afortunadament per a nosaltres, i desgraciadament per al poder, la xarxa és més gran del que pensàvem. El fet és que m'hi vaig trobant gent d'aquesta xarxa en llocs molt diferents i això fa pensar que és molt resistent i d'una dignitat aclaparadora" Ho diu el periodista i exdiputat de la Cup David Fernández, que prologa l'aplec de 150 articles seleccionats per Francesc Viadel.
El periodista Xavier Vinader (Viquipèdia)
Com dèiem, sovint hem tendit a mirar lluny, sense ulleres de prop, i hem passat per alt una generació que va escriure a contracorrent en plena pax constitucional, pagant-ne el preu. El vincle entre la generació republicana i la de Barnils o Vinader el teixeix l'expresident Carles Puigdemont al pròleg dels articles del primer –Núria Cadenes n'escriu l'epíleg: "amb un estil molt personal i una acuradíssima selecció de les formes i el lèxic, el seu periodisme enllaça amb l'articulisme lliure, agosarat, que va brillar durant els anys de la Catalunya republicana". Una gosadia que sembla relaccionada amb la que demana Ferran García-Oliver, que escriu l'epíleg als Escrits de combat de Fuster, prologats per Josep-Lluís Carod-Rovira, diu: "El futur no està escrit, però el futur empeny amb decisions fermes i audaces. Per això el clam de Fuster "siguem ambiciosos. Siguem-ho fins al ridícul si cal. La resta se'ns donarà per afegidura".