El 1818 Mary Shelley publicava Frankenstein o el Prometeu modern. Ara, Ahmed Saadawi publica Frankenstein a Bagdad (a l'editorial Amsterdam, amb traducció d'Àlex Queraltó). Es tracta d'un remake del clàssic de Shelley, però ambientat al Bagdad del segle XXI, en plena lluita entre govern, gihadistes i diverses faccions en lluita.

Canvi de debat

Shelley subtitulava el seu llibre El Prometeu modern. Es referia al déu grec que, segons algunes versions del mite, va crear l'home a partir de fang. De fet, el seu llibre era sobretot una reflexió sobre la creació i la destrucció de vida, i la relació de l'home amb la divinitat. El científic Victor Frankenstein crea un monstre al que poc després abandona, sense haver donat ni nom. El monstre, que se sent sol, intenta integrar-se a la societat humana, però no ho aconsegueix i reacciona amb gran violència. La novel·la de Saadawi és força diferent. El seu Frankenstein és creat per un drapaire, Hadi, que no té cap voluntat especial de superar els déus. Aquest monstre és construït a partir dels cadàvers que apareixen per arreu en una ciutat on, de forma continuada, hi ha explosions de cotxes bombes, delinqüència comuna, assassinats polítics i combats entre faccions rivals. Construït amb fragments de moltes víctimes del conflicte, Comsedigui (com l'esgerro de Frankenstein, tampoc té nom), és l'expressió del dolor col·lectiu produït pels enfrontaments.

En clau social

El Frankenstein àrab del segle XXI, tot i ser produït en temps d'integrismes, no és una obra centrada en la relació entre l'home i la divinitat, sinó que és bàsicament una reflexió crua sobre la relació entre els homes: sobre la guerra, sobre la intolerància, sobre el poder, sobre la ambició, sobre la justícia, sobre la venjança... El monstre de l'Anglaterra del segle XIX era un empestat per a la població, el monstre àrab contemporani, en canvi, és molt més ambivalent, perquè a la fi, no és sinó un reflex d'un entorn hostil, malalt, deteriorat...

Sense ideals

El Bagdad de Saadawi és una ciutat no només afectada per la guerra, sinó per tota una sèrie de maldats associades a aquesta: corrupció, misèria, arribisme, amiguisme, violència familiar... Xiïtes, sunnites i islamistes s'enfronten pels carrers, però això no fa sinó ocultar realitats molt més quotidianes que també deriven en violència: conflictes veïnals, gelosies, especulació immobiliària... Entre les bombes, els projectils, i la crisi, la ciutat s'està desfent, com es desfà la moral dels seus habitants. Els ideals s'han volatilitzat per complet i els iraquians es deixen portar només per l'egoisme més ferotge. Sota la cobertura dels discursos polítics, només hi ha la més ferotge lluita per la supervivència, i pel privilegi. La presència americana, en lloc de contribuir a la pacificació de la situació, no fa sinó incrementar les tensions.

Amb ulls de periodista

El protagonista real de la novel·la de Saadawi no és tant Comsedigui, com Mahmud, un periodista iraquià que va rebent notícies del monstre i que a través de la seva professió es relaciona amb l'elit i amb els baixos fons de Bagdad. Mahmud reflecteix, també, la putrefacció de la societat iraquiana davant un conflicte que s'eternitza, perquè acaba coincidint amb les clavegueres del molt putrefacte estat iraquià. No és l'únic interessat en el monstre: paral·lelament la policia iraquiana també segueix la pista de Comsedigui. Però no ho fa amb correcció detectivesca, sinó amb la brutalitat més absoluta, amb amenaces, xantatges i tortures. I, de fet, el llibre és ple de personatges secundaris, perquè la voluntat indubtable de Saadawi és pintar un mosaic social de la societat iraquiana i parlar, també, de la vida dels habitants de la ciutat més enllà de la guerra.

Petita esperança en una gran tragèdia

Frankenstein a Bagdad combina un relat amb elements absolutament fantàstics, amb una descripció minuciosa d'una realitat quotidiana: les vivències dels habitants de Bagdad. Saadawi és tremendament lúcid en el seu anàlisi de l'Iraq en guerra. No sembla disposat a deixar-se endur ni per la fe en un futur millor ni per la conveniència de fer una història feliç que sigui més comercial. De fet, sembla que tots els personatges de l'obra només tinguin dues sortides: o enriquir-se de forma immoral gràcies a la rapinya facilitada per la situació de caos, o la marxa a l'exili. Els iraquians, i especialment els de les minories, com els cristians, abandonen en massa Bagdad, o el país, com a única via per lliurar-se de la guerra. Per a molt, abandonar Bagdad és el que millor els pot passar.

Un nou Frankenstein?

És difícil llegir Frankenstein a Bagdad com si fos una reedició del llibre de Shelley o una novel·la gòtica. Saadawi recupera el motiu central de la novel·la fantàstica, la del monstre creat per l'home que pren vida, però el mou amb uns paràmetres completament diferents a l'escriptora anglesa. Per altra banda, és completament normal: el monstre de Shelley era una anomalia que trencava l'ordre de la societat; però, òbviament, al caòtic Bagdad en guerra, l'ordre no existeix com a tal. El monstre iraquià actua en una societat marcada pel crim i per la violència. Ni tan sols és tan fàcil identificar els seus crims enmig d'una mar de cadàvers que apareixen cada matí pels carrers de la ciutat. Quan la normalitat és la guerra, què és la monstruositat?

Ben lligat

Frankenstein a Bagdad partia d'un plantejament original però arriscat: compartir l'herència clàssica amb una realitat punyent i de plena actualitat. Era fàcil caure en la frivolitat o en el patetisme, però Saadawi és capaç d'evitar-ho i de dur amb habilitat la trama. És capaç de mantenir el ritme de l'obra i, alhora, d'evitar caure en una espiral de dramatisme. Frankenstein a Bagdad és, a la fi, un llibre brillant, que ens trasllada al cor de l'horror amb intel·ligència i savoir faire literari. No és estrany que hagi acumulat premis.