A simple vista, l’obra de Santi Moix (Barcelona, 1960) pot semblar òbvia, però l’antològica que s’exposa als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, demostra que no és així. Santi Moix. La costa dels mosquits. Una antològica (1998 - 2022) reuneix més de 80 peces produïdes en els últims vint-i-cinc anys de la seva trajectòria. Una mostra comissariada per Enrique Juncosa, que es pot visitar fins al 16 de juliol.
Formes orgàniques, colors vius
Pot semblar òbvia perquè els trets que identifiquen l’obra de Moix són formes orgàniques pintades de colors vius, inspirades en la flora i la fauna que tots coneixem. Tanmateix, el seu llenguatge expressionista està a cavall de la figuració i l’abstracció; cada obra és un món imaginari i l’última paraula la té l’espectador. A més, sovint juga a incloure conceptes contraris en una mateixa obra. Per tant, la dicotomia és un altre tret recorrent; un exemple claríssim és la pintura que obre l’exposició Desequilibri harmònic (1998), el títol ja ho diu tot.
El seu llenguatge expressionista està a cavall de la figuració i l’abstracció; cada obra és un món imaginari i l’última paraula la té l’espectador
La distribució de les peces d’art en aquesta exposició és idònia per conèixer l’artista barceloní. A partir de les primeres obres, ja es copsen els protagonistes de l’univers de Moix; els mosquits i les flors de mil formes diferents. L’abundància d’elements i colors que hi ha en una sola escena porta a l’espectador a imaginar historietes úniques per a cada visitant. No obstant això, la seva obra pot provocar des d’emocions plaents fins a sensacions pertorbadores. Per exemple, Llàgrimes de Sant Llorenç (2014) remet a aquella nit d’estiu agradable, mentre que una sèrie d’olis en blanc i negre desencadena sentiments propers a l’expressió del subconscient. Una vegada més, descobrim la seva vocació per la dicotomia.
La naturalesa com inspiració
La principal inspiració de l’artista sempre és la naturalesa. Així i tot, es pot endevinar una evolució en el seu llenguatge al llarg del darrer quart de segle. Un indici n’és l’experimentació amb diferents materials, com una escultura sense títol d’1,70 metres feta amb cautxú el 2010 a Marràqueix. O bé, la tècnica que descobreix al Japó que empra a Flashe, una pintura mat extrafina que escampa damunt d’un material sintètic, resistent i lleuger, el Tyvek. Gràcies a aquesta tècnica, omple les parets d’una sala dels Espais Volart de flors que semblen gairebé creades in situ.
Aquesta exposició és l’antològica de més envergadura que se li ha dedicat a Santi Moix
Aquesta exposició és l’antològica de més envergadura que se li ha dedicat a Santi Moix a casa seva. Inclou els gravats i dibuixos preparatoris que va crear per il·lustrar el clàssic literari Don Quixot (1605), on ressalta un element comú en ambdós artistes; l’humor. A tall de conclusió, es projecta un audiovisual editat expressament per aquesta exposició: Les set vides de Santi Moix, on es visualitzen imatges de l’artista treballant als tallers de pintura i ceràmica en diferents encàrrecs. Es tracta d’una peça ideal per acabar d’endinsar-se en la personalitat de l’artista.