La matinada del 16 de desembre de 2005 la Rosario Endrinal va ser assassinada. Persona sense llar, va ser cremada viva en un caixer automàtic d'una entitat bancària del barri de Sant Gervasi de Barcelona. Poques hores abans que es cometés el crim, l'escriptor Ferran Grau (Lleida, 1982) va passar per davant d’aquella mateixa oficina del carrer Guillem Tell. "Molts cops, amb el temps, he pensat que potser aquell vespre ella ja estava allí dormint i que ningú, inclòs jo, no li va fer cas. Pocs dies després, aquella brutalitat comesa per tres adolescents es va fer pública i se’m va glaçar la sang. No em tocava la roba a l’esquena". El periodista i escriptor ha carregat amb aquella sensació que va tenir en aquelles acaballes del 2005 fins a dia d’avui. Petjada emocional que ha acabat exorcitzant a Hiperràbia (Angle Editorial, 2023), un dels relats més notables, en el seu continent i el seu contingut, publicats aquests darrers mesos a casa nostra.
Fascinant experiment literari; Ferran Grau pren com a mirall La taronja mecànica d'Anthony Burgess per novel·lar el que es va donar a conéixer com el Crim del caixer automàtic. Així, si a la història de l'escriptor britànic l'Àlex i els seus druguets practiquen la ultraviolència de forma gratuïta i sense sentit contra tot i tothom; a l'obra de Grau, en Ludo i els seus manelics donen via lliure als seus pitjors instints a través de la hiperràbia. Si els primers parlen l'argot nadsat; Grau ha fet xerrar el xeno els seus personatges, particular parla conformada per més de 200 vocables (tots ells creació de Grau) que es colen entre mig d'una prosa àgil i contagiosa, visceral i lacerant, envernissada amb constants referències al nostre imaginari cultural popular. Una novel·la que va molt més enllà del simple exercici de ficcionar un crim brutal, per reflexionar sobre la llibertat individual de poder triar entre el bé i el mal.
La primera idea era fer-ne un llibre de no-ficció o sempre vas tenir clar que l'havies de ficcionar?
Mai sé que en faré d’allò que em crida poderosament l’atenció: ficció, assaig, no-ficció o el que sigui. Ho descobreixo quan m’hi poso seriosament. L’únic que tenia clar és que, com m’ha passat a les meves anteriors novel·les, havia d’escriure o inspirar-me en aquest cas.
Tot i ser una novel·la, la realitat dels fets que descrius, no només del mateix crim, és gairebé absoluta.
M’agrada molt més definir Hiperràbia com una veritat literària i no pas com una realitat absoluta. És una novel·la, amb els seus respectius codis literaris, però argumentalment és el reflex d’un fet real.
M’agrada definir Hiperràbia com una veritat literària i no pas com una realitat absoluta
Tota aquesta fidelitat als fets és, en bona part, gràcies a la relació que vas establir amb un dels responsables del crim.
Sí. Gràcies al testimoni d’un dels tres implicats i les converses que hem mantingut durant anys, he clissat la intenció que tenien com a grup aquella fatídica nit –i també, els dies i setmanes anteriors- on l’escalada de violència va anar en augment gradualment. No n’eren conscients, o molt poc conscients, de tot plegat i la sensació d’impunitat que es transmetien entre ells els va dur a deshumanitzar i matar cruelment a una dona sense llar.
Com va néixer aquesta relació? De fet, dius que és amic teu.
Va ser gràcies a un col·lega de La Vanguardia que el va entrevistar. Li vaig demanar que m’hi poses en contacte i a partir d’aquí vam començar a quedar per enraonar. D’això, ja en fa ben bé set o vuit anys. Evidentment em repugna i condemno allò que va fer, però el millor del cas és que ell també ho fa. Ha pagat íntegrament la seva pena i s’ha intentat reinserir en societat de nou, aquest cop com un adult molt més format tant acadèmicament com psicològica. És plenament conscient que per sempre més durà l’etiqueta d’assassí –per la majoria social-, però rebutja aquell qui va ser. Això és una de les lliçons que ell m’ha ensenyat: espolsar-me de sobre els prejudicis més complicats d’espolsar. I sí, puc dir que és amic meu.
És plenament conscient que per sempre més durà l’etiqueta d’assassí –per la majoria social-, però rebutja aquell qui va ser
En quin moment li vas explicar que faries del crim que va cometre una novel·la?
Li vaig dir des del primer moment en què ens vam trobar en una cafeteria d’Esplugues. Li vaig explicar que no buscava una exclusiva sinó més aviat tot el contrari: buscava una novel·la. Ell sempre ha entès que amb Hiperràbia no he fet de periodista –o d’un tipus de periodista que hauria de desaparèixer si encara volem conservar la poca democràcia que ens queda-.
Amb els altres dos encausats, quina relació has tingut, si és que n'has tingut cap?
Cap ni una. Però no em feia falta. No buscava contrastar res perquè no feia, insisteixo, de periodista. És una novel·la de ficció. Una part me l’ha donat ell. L’altra, naturalment, és fruit de la meva imaginació.
En quin moment Hiperràbia es converteix en el teu particular homenatge a La taronja mecànica?
Vaig fer-me càrrec de seguida que quan un d’aquells implicats en el crim m’explicava els fets d’aquella nit, feia moltes referències a alguna cosa que em ressonava. Poc després vaig ser conscient que aquell eco era paral·lel a allò que havia escrit Anthony Burgess i que després va rodar Stanley Kubrick.
Expliques que quan l'edició catalana de la novel·la et cau a les mans, et sorprenen dues coses. Una és l'autor del pròleg.
Sí! La sorpresa va ser majúscula i grata a la vegada. El pròleg de principis dels 80 el signa ni més ni menys que en Quim Monzó. Estem parlant del Monzó que en aquella època ja havia escrit Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury i que de ben segur estava escrivint L’illa de Maians. I que a més a més feia El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico a Catalunya Ràdio. En una paraula: al·lucinant.
L'altra, l'extraordinària tasca del traductor, en Jordi Arbonès?
En Jordi Arbonès, al meu entendre, va fer una traducció al català impecable.
Volia fer un homenatge molt nítid a La taronja mecànica i fins i tot, el primer títol del primer esborrany era Una taronja de rellotgeria perquè és com s’hauria d’haver traduït literalment A Clockwork Orange
Si no m'erro vas començar a escriure la novel·la en nadsat, l'argot creat per Burgess per als protagonistes de la seva novel·la.
Sí, exacte. Volia fer un homenatge molt nítid a La taronja mecànica i fins i tot, el primer títol del primer esborrany era Una taronja de rellotgeria perquè és com s’hauria d’haver traduït literalment A Clockwork Orange. Després, amb el temps necessari que fa falta que reposi el text i gràcies a les reflexions sàvies de la meva editora, la Rosa Rey, vaig convenir portar el text cap a un terreny més personal, ja que aquells adolescents que retratava eren de la meva generació i no pas del Regne Unit dels anys 60.
El publicaràs mai, aquest primer mecanoscrit?
No ho crec pas. El que sí que puc assegurar és que aquest mecanoscrit dorm en un calaix de casa tranquil·lament.
En quin moment decideixes crear el teu argot particular, el xeno?
Justament quan a l’editorial m’obren els ulls i d’alguna manera em “repten” o em “desafien” a fer un text molt més personal –sense deixar de banda, és clar- la influència directa o directíssima de Burgess-.
Com el vas crear, el xeno? Quins referents vas usar?
Que volia fer un argot propi ho tenia clar. Llavors vaig pensar: utilitza arrels llatines, arrels romaneses i una tercera cosa importantíssima: utilitza la imaginació i fes el que et roti, tal com li deia Salvador Dalí a Antoni Pitxot. Així va néixer el xeno. També hi ha un diàleg puntual que està escrit en el que podríem anomenar “argot trap català”. De fet, confesso que és una influència del Borja Bagunyà i del Max Besora i el seu fantàstic Trapologia.
Un altre dels atractius de la novel·la, vinculat a l'ús del xeno, és el constant ús de referents culturals catalans, del folklore popular al Club Súper 3.
Si creava un argot propi havia de ser un argot viu, que vingués d’algun lloc i no sols una mera traducció de paraules. Per això hi ha tot allò que va crear molt encertadament el Club Super 3 als 90, tota una sèrie de refranys i nadales i també certs pessics de les lletres en català que interpretava la Núria Feliu.
No et feia dubtar que l'ús del xeno fos una experiència farragosa per als lectors i que aquests acabessin abandonant la lectura de la novel·la?
Sí, ha estat una elecció perillosa perquè era conscient que el llibre no hauria pogut tenir una bona acceptació precisament per crear un argot nou de trinca. Va ser un risc que vaig acceptar de bon començament. En soc conscient. Però, per les reaccions que estic rebent de lectores i lectors, el xeno està sent molt i molt acceptat.
En aquest joc d'analogies amb La taronja mecànica, el nom de Ludo del protagonista d'Hiperràbia tampoc és gratuït.
Exactament. La tècnica de reinserció que s’usa a l’obra original és “la tècnica Ludovic”. El meu protagonista duu, precisament, aquest nom.
Vaig tenir una intuïció: a la meva novel·la el compositor del Jesucrist Superstar havia de ser l’analogia de Beethoven a La taronja mecànica
I si l'Àlex de La taronja mecànica estava obsessionat amb Beethoven, en Ludo ho està amb l'Andrew Lloyd Webber.
No he escoltat gaire la música de Lloyd Webber. Diguem-ne que soc més d’un altre “estil”. Però vaig tenir una intuïció: a la meva novel·la el compositor del Jesucrist Superstar havia de ser l’analogia de Beethoven a La taronja mecànica.
Quina música escoltaves mentre escrivies Hiperràbia?
La mateixa música que escolto sempre. Especialment els Beatles i la música anglosaxona en general. Tot i que quan escric escolto el mateix que quan visc. Per exemple, el disc que escolto ara en bucle és l’últim del Borja Penalba que, d’altra banda, crec que s’hauria de premiar fort o estudiar-se als instituts. Ara bé, si m’he de quedar amb un sol tema? Doncs sens dubte Hiperràbia sona a The Universal dels Blur.
Cal aprofundir perquè si no entenem i analitzem aquests mecanismes que fa que un humà es comporti com un ésser mecànic (o “de rellotgeria”) mai serem capaços d’acabar o disminuir la violència que ens envolta
És impossible empatitzar amb els protagonistes d'Hiperràbia, però has arribat a entendre per què practicaven aquesta ultraviolència?
Empatitzo amb ells però no amb el que van fer. I precisament hi empatitzo perquè vull entendre per quins sets sous van fer el que van fer. Tinc la teoria que cal, gairebé és una necessitat o una urgència, entendre aquest tipus d’actes aparentment inexplicables. Però aquest nivell de violència i de tortura no són nous, ni molt menys. Només cal que mirem que va passar a la primera meitat del segle XX, per dir una època històrica qualsevol, i que vam fer com a individus i com a societat. En tot cas, cal entendre, cal aprofundir perquè si no entenem i analitzem aquests mecanismes que fa que un humà es comporti com un ésser mecànic (o “de rellotgeria”) mai serem capaços d’acabar o disminuir la violència que ens envolta i que fa patir a tanta gent.
Trobo que un dels elements més perversos del relat és que, i m'agradaria que se m'entengués bé, en el fons estaven fent una bretolada, la manera que van trobar tres adolescents de rebel·lar-se contra una societat que creien que els havia fallat.
I així també ho entenc jo. Aquella nit no van sortir de casa pensant: “avui matarem una persona”. Va ser un acte vil, mesquí, deshonest, sòrdid, repulsiu, nauseabund i tot el que vulguem, i encara ens quedaríem curts, però malgrat ja eren simpatitzants de la gamberrada nocturna, no tenien instint assassí. Simplement, el sentit d’impunitat en grup va fer que l’augment i la intensitat de la violència anés a més i a més, fins que ja va ser massa tard.
El cor de la novel·la és el lliure albir.
Sí, la llibertat individual de poder escollir, tant el bé com el mal. Però també parlo de la reinserció social i de la violència que ens envolta com a societat. La violència personal, però també la institucional.
Algunes veus –les menys, tot sigui dit- a vegades pensen que estic traient importància al que van fer els tres assassins. Però no és pas així. De fet, és tot el contrari
Anthony Burgess va acabar renegant de la seva novel·la, especialment a partir de la pel·lícula. Com ell, tens recança que es malinterpreti el missatge d'Hiperràbia?
Por no en tinc, però sí que algunes veus –les menys, tot sigui dit- a vegades pensen que estic traient importància al que van fer els tres assassins. Però no és pas així. De fet, és tot el contrari.
Per cert, tens cap proposta per fer d'Hiperràbia una pel·lícula?
No, però n’estaria encantat.
Tinc la impressió que escriure aquesta novel·la deu haver estat una obsessió.
Sí. Però no sols aquest llibre respon a una fal·lera. Tota novel·la crec que és fruit d’una obsessió i fins i tot d’una confessió. Quan vaig posar el punt i final vaig sentir o pensar el que penso sempre: “Aquesta ja l’he acabada, ara cal que em torni a arromangar i posi fil a l’agulla en una següent novel·la”. I tota aquesta baveca.