Barcelona, 20 de desembre de 1918. Fa cent anys. La sessió plenària de la Mancomunitat de Catalunya aprovava per unanimitat la creació d’una ponència encarregada de la redacció i presentació d’un text estatutari —sobre unes bases existents— que havia de culminar l’obra política d’aquell organisme preautonòmic. Des de la seva constitució, el 6 d’abril de 1914, tots els esforços s’havien adreçat a la recuperació de l’autogovern de Catalunya, liquidat pel primer Borbó hispànic el 1714. Aquell projecte d’Estatut va ser aprovat per l’assemblea de la Mancomunitat, també per unanimitat, el 25 de gener de 1919. I l’endemà, 26 de gener, va ser ratificat al Palau de la Música per l’assemblea que havia reunit els representants dels 1.072 municipis que tenia llavors el Principat. En aquella cèlebre reunió, 1.046 ajuntaments (el 97,57%) es van pronunciar a favor de l’autogovern.
Sessió plenària de la Mancomunitat / Institut Municipal d'Història de Barcelona
Però la tramitació a les Corts espanyoles s’havia de convertir en un autèntic via crucis per als representants polítics catalans. La premsa de l’època revela que els anomenats partits dinàstics, el Partit Conservador i el Partit Liberal, que s’havien alternat en el govern d’Espanya durant mig segle, es van conjurar per bloquejar el projecte estatutari català. La fabricació de crisis polítiques que culminaven amb la dimissió en bloc del govern i l’aturada dels projectes en tramitació fins a la formació d’un nou executiu es van convertir en un instrument recurrent. Amb el suport entusiàstic de la premsa madrilenya —“la cochina prensa madrileña” de la qual parlava Unamuno el 1907, a propòsit de la guerra de Cuba de 1898—, que, abans i durant la tramitació de l’Estatut, va desplegar una intensa campanya de difamació i descrèdit de Catalunya i de la seva classe política.
Govern de la Mancomunitat / Mancomunitat de Catalunya
L’arquitectura del bloqueig no era de fàbrica intel·lectual. La mateixa premsa de l’època revela que els cenacles intel·lectuals castellans van acollir favorablement la proposta de Cambó, llavors un dels líders del partit hegemònic català, la Lliga Regionalista, que presentava el projecte estatutari com “la solución del problema catalán”. Fins i tot van desenvolupar un esbós de projecte semblant per a Castella. En canvi, la classe política, principalment la dels partits dinàstics, òrfena de figures intel·lectuals rellevants i dominada pel poder econòmic, es va convertir en una màquina d’enrunar. Les connexions entre aquests dos poders eren especialment evidents en la figura del comte de Romanones, un dels líders del Partit Liberal, que seria assenyalat per la premsa com l’inductor de la guerra del Rif (1920-1926) —per interessos empresarials propis—, per esmentar-ne només un exemple.
A partir de l’oportuna dimissió del president del govern espanyol, Manuel García Prieto, del Partit Liberal, el 5 de desembre de 1918, quinze dies abans de la constitució de la ponència estatutària, la premsa madrilenya (la “cochina prensa madrileña” d’Unamuno) es va llançar a una brutal campanya de difamació i descrèdit de Catalunya i de la seva classe política, que avançaria per la dreta, per l’esquerra, per sobre i per sota els intel·lectuals castellans i que aconseguiria crear un estat d’opinió a Espanya radicalitzat i bel·ligerant amb el projecte d’autogovern. Els titulars i editorials d’aquella premsa, unflats amb un discurs de proclames sorprenentment semblants als de la guerra de Cuba (1895-1898), presentaven l’Estatut català com l’amenaça més greu no tan sols a la unitat d’Espanya, sinó també a la pau social i a l’estabilitat “nacional”.
Alfons XIII i Romanones / Museu Nacional d'Art de Catalunya i La Ilustración Española y Americana
Aquella explosió anticatalana culminava el 9 de desembre de 1918, onze dies abans de la constitució de la ponència estatutària, amb la celebració d’una gran manifestació a Madrid que no havia estat convocada per cap formació política, sinó —reveladorament— per les castellaníssimes cambres de la propietat i les diputacions provincials: les bases, respectivament, del poder econòmic i del poder polític espanyol. L’essència, també, del fenomen del caciquisme econòmic, polític i social. Les comparacions fabricades a propòsit per la premsa madrilenya amb la recent història de Cuba, que havia tingut una escarransida autonomia política abans de l’ocupació nord-americana i la independència, van avançar Cambó, el valedor del projecte català a Madrid i que no havia estat mai independentista, també per la dreta, per l’esquerra, per sobre i per sota.
Concentració a Barcelona a favor de l'Estatut (16.11.1918) / Blog Llibertat
Romanones, que pocs dies després de la dimissió de García Prieto i de la manifestació de Madrid havia passat a ocupar la presidència del govern espanyol, va prometre a Cambó la creació d’una comissió extraparlamentària —un altre pintoresc instrument de bloqueig—; una promesa que el líder català va saber llegir a la perfecció. Cambó va tornar a Barcelona amb tots els dubtes dissipats i va animar la creació de la ponència i la redacció definitiva del projecte sobre unes simples bases anteriors que havien estat el centre de la diana de la premsa madrilenya. Mentrestant, la campanya incendiària —el discurs del terror que augurava episodis de gran violència— havia arribat a Catalunya. I en la sessió plenària de la Mancomunitat el 20 de desembre, els diputats dels partits dinàstics van invocar la prudència per evitar la violència, segons la premsa de l’època.
El 28 de gener de 1919, el projecte estatutari català iniciava la tramitació a les Corts espanyoles. Novament és la premsa contemporània la que revela les humiliacions que van patir els representants catalans. Les Corts espanyoles prenien el relleu de les places i carrers de la manifestació madrilenya del 9 de desembre anterior i es convertien en el segon i definitiu escenari d’aquella batalla. Segons aquesta mateixa premsa, en les sessions de debat, en una exhibició dantesca de patrioterisme rabiosament inflamat que anava molt més enllà de la vehemència pròpia dels parlamentaris de l’època, els diputats dinàstics —amb la complicitat de republicans i socialistes— mai van argumentar cap proposta política i es van lliurar al que ve després del filibusterisme: interrompre, xiular, insultar, esbroncar, acusar de traïció i, fins i tot, intentar agredir els representants catalans.
Ban de declaració de l'estat de guerra arran de la vaga de la Canadenca / Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Josep Puig i Cadafalch
El 5 de febrer de 1919, a Barcelona esclatava la vaga de la Canadenca, una de les més transcendentals de la història de Catalunya. Aquella vaga no tenia una relació directa amb l’Estatut, sinó amb les grans reivindicacions de la classe treballadora. Però assoliria un gran abast i un formidable impacte que encendria totes les alarmes del poder econòmic i polític espanyol. Tres setmanes després, el 27 de febrer, en plena crisi propiciada en bona part per la violència de les autoritats governatives espanyoles, Romanones, amb el pretext de la gravetat de la situació, feia ús per enèsima vegada de l’instrument recurrent: ordenava el tancament de la sessió i deixava la tramitació de l’Estatut en via morta. Va ser llavors, ja fa quasi cent anys, que el monàrquic i autonomista Francesc Cambó va pronunciar la frase “Monarquia? República? Catalunya!”.
Imatge principal: Retrat fotogràfic de Francesc Cambó / Institut Cambó