A Lana Bastašić (Zagreb, 1986) li agrada mirar la infància amb uns altres ulls. Potser és l’herència de la Guerra dels Balcans, amb la presència de la qual la seva generació es va fer gran. Potser és, simplement, que rebutja idealitzar-la o reduir-la al tòpic dolç i gastat de la innocència. El cas és que Bastašić, que ha viscut set anys a Barcelona, ha publicat Dents de llet (Periscopi), un recull de contes que succeeix la novel·la Atrapa la llebre (Periscopi), que ja va veure la llum en català el 2020. És un conjunt de relats punyents, que ens ensenyen el món dels nens amb una mirada freda i magistral, molt lluny del que és habitual, i que confronten i remouen el lector, ho vulgui aquest o no. Conversem amb ella de la seva infància als Balcans, del progrés a Europa i dels conflictes lingüístics al seu país, Bòsnia. “M’agrada molestar feixistes”, afirma a tall d’advertència.
La infància està tradicionalment relacionada amb la innocència o la dolçor però a Dents de llet és el contrari.
A vegades subestimem el món dels nens. Pensem que oblidaran les emocions fortes, les pors, els traumes, però en realitat són éssers humans tant complexos com nosaltres, encara que tinguin un llenguatge menys desenvolupat. No són només un ‘abans’ de ser alguna cosa més; ja són persones, encara que petites. Al llibre vaig apropar-me a ells com si fossin un personatge qualsevol. No veig la infància com una etapa innocent. És una etapa molt formativa, molt educativa però també hi ha els primers traumes.
Literàriament la tenim a idealitzar, la infància?
Totalment. Són adults els qui ho fan. Són els adults qui parlen de la infància i parlen d’alguna cosa que enyoren. Però veient-ho en els nens és molt diferent. Jo vaig ser molts anys professora d’anglès de nens molt petits, que encara no sabien escriure, i ells no et diran: “estic vivint un moment molt dur” però el passaran. Som nosaltres que fem aquesta projecció. I jo no volia fer això sinó submergir-me en el punt de vista del personatge, encara que tingui cinc o deu anys, i mirar el món amb els seus ulls.
Volia que el lector pensés quin món estem creant i quin tipus de monstres tindrem d’aquí vint anys
Com s’entrellaça la teva pròpia infància amb la dels protagonistes dels contes?
Crec que, com tothom, he passat coses boniques i dures en la meva infància. Vaig viure la crisi de la meva generació, en què vam ser nens durant una guerra. I volia parlar de moments difícils però formatius per cadascun d’aquests nens on el camí s’ha modificat una mica i ell pot arribar a ser un monstre però en què també hi ha esperança que no sigui així. Alguns contes també són històries que he sentit o m’han explicat. Tot i això, m’agrada molt fer ficció. M’agrada haver de pensar quina és la qüestió central i quina veu o quin punt de vista faig servir per explicar-la. Això m’importa molt més que la qüestió biogràfica.
Vols dir que alguns relats estan basats en contes populars de la zona dels Balcans?
Pot semblar molt fort, però jo a Bòsnia, a Sèrbia i a Croàcia no tinc amics que dirien que la seva infància va ser bonica. Jo crec que és per la generació dels nostres pares, que van patir una crisi brutal. Quan has de pensar què mengem, com no tenir fred i on viurem, tampoc pots fer-ho molt bé en la qüestió de ser un pare o una mare. Nosaltres vam créixer amb uns pares que no deien t’estimo perquè es donava per entès, uns pares que havien de pensar en mil coses abans que en els seus fills. Això ha passat a molta gent de la meva generació i la qüestió no és victimitzar-nos sinó no repetir alguns errors, no reproduir els mateixos traumes.
Vinc d’un entorn on es parla molt del passat i de la història, de Iugoslàvia i la guerra. Però no s’hi parla del futur
La relació distant i a vegades violenta entre pares i fills que hi ha als contes forma part, doncs, de l’univers de la teva generació.
Totalment. Vinc d’un entorn on es parla molt del passat i de la història, de Iugoslàvia i la guerra. Però no s’hi parla del futur. I això no té cap sentit. Es diu molt que hem de tenir fills perquè necessitem més serbis o més croats o bosnians. També es diu que les dones és millor que tinguem fills que no pas filles. Com els criem i com els eduquem, però, no importa. I crec que això sí que està localitzat geogràficament i històricament. Jo només volia que el lector pensés de quina manera parlem als nens, quin món estem creant i quin tipus de monstres tindrem d'aquí a vint anys.
El dels contes és sempre un món molt patriarcal.
Sí, encara avui és així. Potser a un lector típic de Barcelona li sembla una cosa del passat però encara hi ha llocs molt patriarcals al nostre món. I no estem parlant d’Iran o Afganistan, sinó d’Europa. Ens oblidem que Iugoslàvia va ser el centre d’Europa. Després de la guerra i de tot el que va passar vam tornar cinquanta anys enrere i això és brutal. Tothom a Europa n’hauria de ser conscient. Sempre podem tornar enrere en matèria de drets humans, el progrés no és una cosa que un cop comença sempre avança. I això va passar amb el paper de la dona als Balcans, per exemple. A Iugoslàvia, l’associació antifeixista de la dona va ser una cosa molt forta, les dones tenien dret de vot l’any 1945, molt abans que Suïssa. I després de la guerra, quan van tornar els mites religiosos i nacionalistes, la dona es va convertir un altre cop només en mare. Les coses estan canviant amb les noves generacions, però, i això em dona una mica d’esperança.
De la mà del món patriarcal, també ve la presència de la religió, que hi surt per tot arreu a les històries.
Als anys noranta, quan naixies i et donaven una identitat, una religió particular venia associada amb ella. Si tu eres croata volia dir que eres catòlic, no es podia pensar una sense l’altra. Per això jo sempre ho dic quan em pregunten per l’independentisme català, que el veig com una cosa molt diferent, perquè aquí no veig aquesta cosa exclusiva. I allà no podies ser una nena sèrbia sense ser ortodoxa. Els nens poden ser tot el que som nosaltres. Però nosaltres tenim l’autoritat en l’univers de la casa, que durant molts anys és bàsicament el que ells coneixen.
Quan has de pensar què mengem, com no tenir fred i on viurem, tampoc pots fer-ho molt bé en la qüestió de ser un pare o una mare
Parlant de casa, com abordes la idea de la família als relats?
És precisament aquesta cosa que per a un nen la família és tot el que hi ha i no es pot qüestionar. És com una monarquia en un univers petit on l’autoritat no es qüestiona i on hi ha la política del personal, amb papers repartits per a cadascú. I aquesta política es converteix en pràctiques reals. Per això sempre dic que tenim responsabilitat a endinsar-nos més a l’hora de corregir allò que veiem que no està bé dins de les famílies.
Com ha estat la recepció d’aquestes històries que retraten aquest món a vegades desagradable i cruel al teu propi país?
És estrany perquè hi ha persones que han llegit al llibre i m’han dit ‘jo he viscut això’ o ‘això és el meu pare’. Però també he conegut gent que m’ha dit que no li havia agradat gens el llibre i que no l’havia pogut llegir perquè el trobava un horror. Però això també m’agrada. Ho prefereixo a la indiferència perquè sé que ha passat alguna cosa, alguna cosa s’ha mogut.
Has escrit Dents de llet en serbo-croat. Hi ha hagut el mateix conflicte lingüístic que quan va sortir Atrapa la llebre?
En primer lloc es tracta d’un conflicte polític sobre com anomenem la llengua. Allà hi passa com amb el valencià o el català. El serbi, el croat, el bosnià i el montenegrí són dialectes que, per interès polític, s’han convertit llengües. Políticament aquests dialectes es veuen com entitats molt diferents, encara que són molt similars, i si faig servir una paraula en un dialecte i no un altre es veu com un acte polític que et situa en una posició política determinada. El que faig és fer-ne servir poques d’aquestes per a què no em puguin encasellar en una categoria. Jo pertanyo a la tradició iugoslava i no vull que em separin de determinats escriptors per utilitzar un dialecte i no un altre. Jo ho veig perquè vaig fer filologia i per a mi hauríem de tenir noms diferents per llengües i nacions. Perquè nació o estat són construccions i les llengües són molt més grans. El que he fet en els contes és escriure algun en dialecte croat pur, un altre en serbi, etc. Tinc problemes també per optar a alguns premis.
Nosaltres vam créixer amb uns pares que no deien t’estimo perquè es donava per entès, que havien de pensar abans en mil altres coses abans que en els seus fills
Si no escrius en dialecte serbi, hi ha premis als quals estàs exclosa malgrat sigui la mateixa llengua, vols dir.
Si, per exemple en l’edició francesa dic que el llibre està traduït del serbo-croat, que en realitat no existeix com a llengua. Ho faig perquè, com sempre dic, m’agrada molestar els feixistes. És com amb el valencià i el català, que també són dialectes, però imaginat si hagués passat una guerra entre València i Catalunya. Als Balcans, la política entra en la lingüística i això no hauria de passar.
Quan dius ‘feixistes’, et refereixes a un tipus de feixista en particular?
A tots. Aquí teniu una història de feixisme brutal també però a nosaltres, que vam lluitar contra ell als anys 40 i el vam derrotar, el que ens queda és la preocupació per la puresa. La idea que cal netejar coses: el llenguatge, ciutats, societats, els cossos, etc. I això passa a Zagreb, a Belgrad i a alguns llocs de Bòsnia també. Per exemple a Zagreb, el Ministeri de Cultura no volia comprar llibres per a biblioteques que no fossin en dialecte croat. És com si a Madrid no volguessin comprar llibres d’algú argentí. Per a mi això és feixisme, la paranoia amb la puresa.
Què t’ha apropat als contes després d’escriure Atrapa la llebre, una novel·la?
Jo vaig començar a escriure contes en realitat, perquè vaig començar a publicar en la meva llengua reculls de contes i relats curts en revistes. Però abans de la novel·la ningú s’hi interessava. Vaig escriure la novel·la perquè tenia una història que era massa complexa com per posar-la en un conte però després vaig pensar que no volia escriure’n una altra perquè si. Els contes són un lloc on l’escriptor o escriptora tornen al seu taller. És com un cineasta que torni a fer només fotos per veure quines coses l’interessen o per corregir-ne algunes.