El francès Dominique Lapierre, escriptor supervendes, periodista i filantrop enamorat de l'Índia, va conquerir lectors a tot el món amb obres de temàtica històrica com Crema París?, Era mitjanit a Bhopal, i, sobretot, La ciutat de l'alegria, retrat de la pobresa a Calcuta.
La seva mort va ocórrer el dia 2 de desembre, segons va confirmar aquest diumenge Dominique Conchon-Lapierre -segona esposa de l'autor- al diari local Var-Matin, de la regió on tots dos vivien, a la localitat de Ramatuelle.
L'enfant terrible del periodisme
Nascut a Chatelaillon, al districte de La Rochelle, el 31 de juliol de 1931, era fill d'un diplomàtic que va servir als Estats Units, Gran Bretanya, Síria i el Líban. Va viure a París durant la Segona Guerra Mundial i va començar la seva carrera com a periodista als 17 anys, quan el diari Le Monde va publicar el seu primer article Un dòlar per cada 1.000 quilòmetres. Amb aquest text va aconseguir una beca per estudiar a la Universitat La Fayette, als Estats Units, on es va llicenciar en Economia Política.
En aquestes dates es va casar amb una periodista francesa que treballava per a la revista Harper's Bazar. Junts van realitzar un viatge al voltant del món amb 300 dòlars a la butxaca que van plasmar en Lluna de mel al voltant del món (1953). En tornar a França va treballar com a redactor a París Match, on va romandre fins a 1967. Allà es va donar a conèixer pels seus reportatges i va arribar a estar considerat com a "l'enfant terrible" del periodisme.
El 1954, mentre complia el servei militar com a sergent intèrpret al Quarter General de l'OTAN, va conèixer el caporal Larry Collins, amb qui va mantenir des d'aleshores una gran amistat que més tard es va convertir en unió literària. A començaments dels anys seixanta es van fer públics els arxius de Hitler i, juntament amb Collins, va començar a investigar sobre ells. Van descobrir que, quan els aliats avançaven sobre París, Hitler va ordenar destruir, incendiar i arrasar la ciutat. Fruit d'aquestes investigacions va néixer el llibre Crema París? (1964).
Vivint amb el Cordovès
Poc després van rebre l'encàrrec del Reader's Digest d'elaborar un article sobre la figura del torero espanyol Manuel Benítez "El cordovès". El seu trasllat de dues setmanes al poble natal del torero es va convertir en una estada de dos anys i mig i l'article es va convertir al llibre ...O portaràs dol per mí(1967), que a Espanya es va publicar retallat per la censura.
A la seva següent obra literària, Oh, Jerusalem, publicada el 1971, van relatar la formació de l'Estat d'Israel pels jueus. Després, impressionats per la figura de Gandhi, van escriure Aquesta nit, la llibertat (1975), que narra la independència l'Índia i la separació del Pakistan.
Amb la idea d'escriure un llibre que establís hipòtesi sobre factors i comportaments reals, van organitzar un equip d'investigadors que durant quatre anys va recórrer el món analitzant què passaria si un grup de terroristes palestins amenacés amb fer esclatar una bomba H oculta a Nova York. Així va sorgir la ficció El cinquè genet, que es va publicar el 1980.
L'Índia, un país que marcaria la seva vida
Després d'aquesta obra, Lapierre va comunicar a Collins la seva decisió anar-se'n a viure l'Índia, país que marcaria la seva vida. Es va establir a Calcuta, on va escriure La ciutat de l'alegria (1985), de la qual va vendre milions d'exemplars. Lapierre va donar la meitat dels drets d'autor al barri en què es basa la novel·la, així com la meitat dels diners rebuts pels drets de la pel·lícula, rodada el 1992 per Roland Joffé.
Des d'aleshores va continuar enviant donacions i col·laborant amb organitzacions índies, però també va crear la seva pròpies fundacions. Durant els noranta va continuar escrivint en solitari i, amb la sida com a tema central, va publicar Más gran que l'amor (1990), al qual va dedicar quatre anys de feina.
El 1997 va presentar el llibre Mil sols, on repassa les seves vivències en l'àmbit professional, i dos anys més tard va publicar El futur és nostre, sobre les activitats fonamentalistes de l'Iran. En aquells anys, abandonat ja el periodisme diari, va publicar diversos reportatges i va treballar en els guions d'un telefilm sobre la mare Teresa de Calcuta i, juntament amb Collins, en l'adaptació cinematogràfica d'Oh, Jerusalem.
Va començar el segle amb un llibre a quatre mans amb l'escriptor Javier Moro, que és el seu nebot. El març de 2001, van presentar Era mitjanit a Bhopal que narra la catàstrofe industrial d'una fuita de gas letal que el 1984 va causar més de 16.000 morts i 50.000 afectats a la capital de l'estat indi de Madhya Pradesh. Van destinar també els beneficis a sufragar projectes d'ajuda a les víctimes. El 2004, va tornar a col·laborar amb el seu antic company Larry Collins en Crema Nova York?, una novel·la d'intriga sobre l'amenaça del terrorisme nuclear a les ciutats occidentals.
Unió Soviètica i Sud-àfrica, els seus altres amors
La Unió Soviètica i Sud-àfrica van ser les següents destinacions de les seves ficcions. A Erase una vez la URSS (2006) narra el viatge d'occidentals al país comunista el 1950 i a Un arc de Sant Martí en la nit (2008) s'apropia d'una frase pronunciada per Nelson Mandela en sortir de la presó per narrar la història de Sud-àfrica i l'apartheid.
Ja octogenari, el 2012, any en què va ser candidat al premi Príncipe d'Astúries de Las Letras, va publicar India mon amour, un quadern de viatges sobre les seves experiències al país. Lapierre va ser reconegut amb diversos guardons per la seva tasca humanitària, com la Gran Creu de l'Ordre de la Solidaritat, rebuda de mans de la reina Sofia el 2002. El 2000, va rebre el Premi de la Fundació Mundial per la Pau i, el 2008, l'Índia li va concedir el màxim guardó per a estrangers del país, el Padma Bhushan.