Emily Dickinson no diu obertament, en cap poema, en cap carta, que va ser forçada pel pare i pel germà. De fet, hi ha moltes coses que voldríem saber dels grans escriptors, començant pel pare de tots, per Homer, de qui ni tan sols sabem si va existir, que tant podria haver estat un home determinat com podria ser només un nom, una entelèquia com una altra. Al segle d’Emily Dickinson, ella i qualsevol altra dona com ella haurien hagut de callar davant de l’incest. Imperativament no hauria pogut enraonar de manera inequívoca. I amb més motiu a cals Dickinson, una família puritana fins al ridícul, masclista i hipòcrita, sense contenció ni mesura, a la manera tradicional de Nova Anglaterra. Sexualment irregular.

I és que, precisament, si alguna cosa volem entendre de la poesia de Dickinson és que tot gira al voltant de la insinuació com a fenomen expressiu, de tot allò que no es diu, del “blank” al que s’al·ludeix una vegada i una altra. En català en diríem la buidor, l’espai en blanc d’una pàgina, però també significa el fitó sobre el qual es projecten totes les sagetes, l’objectiu. És el blank de Milton i el de Coleridge i d’Emerson, és el camí que s’estronca i no duu enlloc, és el laberint a la manera de Kafka, sense sentit, prefigurat, anunciat, per la poeta Dickinson. Ella espera el lector que l’ha llegida, que en coneix els mots, però també els implícits que no esmenta, Dickinson l’està esperant al capdamunt de l’escala, al primer pis, a casa seva, la casa del seu pare, a Amherst. És el blank dels ulls estimats —els de la seva suposada amant, Susan Gilbert? —, “the true blank of thine eye” ('el veritable blanc dels teus ulls'). És l’articulació d’un altre llenguatge i d’una altra semàntica, com correspon a un enorme escriptor. Estic ben d’acord amb Harold Bloom quan, recordant-se d’Ursula Le Guin, diu que la poesia d’Emily Dickinson és un formidable exercici de no dir les coses amb el nom que tenen habitualment. Una literatura dissident, radical, indomable, que té l’atreviment de desanomenar el que ja estava batejat, però sempre per entendre-ho encara millor. La poesia d’Emily Dickinson és una poesia de la comprensió, de l’intel·lecte, de la recepció del significat, del descobriment del que no ha estat dit. És una poesia romàntica que no busca ni l’espiritualitat ni el sentimentalisme sinó entendre què és el món. Com és el món en realitat. El de les paraules i, sobretot, el que no pot ser dit. Dickinson és subversiva, perillosa, malagradosa, burleta, incisiva. Una amenaça perpètua contra personalitats cursis i prepotents. Ella s’ha reclòs en vida a la casa familiar i es dedica a llegir i escriure, a observar, a callar, a cuidar la mare, el pare i el germà, que són alhora l’enemic i l’amic, com ho és també la seva estimada Susan.

De molt petita va perdre diverses amigues seves, mortes de manera inesperada de tuberculosi, el que aleshores s’anomenava tisi. Ahir tot just jugava amb elles i avui ja han marxat per sempre. La veritat no té remei. S’adona que tot és ben fràgil i que la vida pot arribar a ser molt dura, molt bèstia, implacable. La mort l’acompanya des que té consciència d’ella mateixa i té decidit, per sempre, ser una supervivent. I entén que el patiment no ens fa millors sinó, de vegades, més receptius, més atents. Només si som capaços d’aprendre de l’experiència del mal. Dickinson és l’única de la família que té una determinada llibertat: no participa de les reunions socials i no va mai a l’església, ha descobert que la religió és una comèdia i que la societat n’és una altra; la política, les relacions de poder, la vida de família pot ser radiant en els berenars d’estiu damunt l’herba, però també sòrdida dins de les humitats sordes de la nit. Especialment si el pare, el jutge, el germà, s’han aprofitat de la seva joventut, de la seva innocència. L’únic fantasma que ha vist, diu foteta, anava vestit com el senyor jutge:

“L’únic Fantasma que mai he vist
Vestia Randes de Malines —així—
Sense sandàlia al peu —
Caminava com ho fan les volves de neu —
El Posat, silenciós, com un Ocell —
Però ràpid —com el Cabirol —
Les maneres, estranyes, Mosaiques —.
O potser, Vesc.  (...)
Que Déu no vulgui que jo miri enrere —
Després d’aquell Dia espantós!” (331)

La poeta té clar que no vol quedar definida, sentenciada, com a víctima de l’abús. Dickinson es rebel·la contra el paper de víctima. Potser per això l’incest acaba esdevenint, inesperadament, el passaport cap a una relativa llibertat. Per això, en un determinat moment, decideix vestir només de blanc i fer-se una mica la boja, la tocada del bolet, la fràgil, per proclamar davant de tothom la seva hipotètica puresa. I per recordar als homes de la casa la hipocresia del seu capteniment. Així s’explica millor que el pare autoritari la deixi al seu aire dins dels límits de la casa. El germà consenteix que s’entengui amb la seva dona mentre ell busca fora el seu acontentament adúlter. És una hipòtesi de lectura més versemblant que la tradicional, la que suposava una escriptora solitària, lletja i embogida, la verge Dickinson que escrivia poemes preciosos per art d’encanteri, sens saber res de la vida ni de l’amor carnal.

En la meva opinió, Emily Dickinson és capaç de deixar entendre en poques paraules, com poques vegades s’ha dit en tota la literatura de tots els temps, el que és la vida, en què consisteix, exactament, una vida que valgui la pena de ser viscuda. Ho diu, per a qui vulgui entendre-ho, al poema 1747, un dels millors que mai podreu llegir, alhora sexual i cerebral:

“Que l’Amor és tot el que hi ha
És tot el que sabem de l’Amor,
És prou, el pes cal que sigui
proporcional al solc.”