El protagonista de Centauro aspira a guanyar-se la vida conduint motocicletes, però de forma professional i no, com li passa a la pel·li, convertint el seu talent sobre dues rodes en el mètode perfecte per carregar droga de Marsella a Barcelona. Interpretat per Àlex Monner, el protagonista del film intenta sobreviure a la pressió d’una perillosa banda de narcotraficants, en un thriller adrenalític que inclou escenes trepidants, com un tiroteig en ple Mercat de la Boqueria, i que fa servir les protestes i els contenidors cremats durant els dies posteriors a la sentència del Suprem que va condemnar als polítics responsables del procés.
Des de la seva estrena el passat 15 de juny, Centauro s’ha situat entre els llargmetratges més vistos a Netflix, i el seu director, Daniel Calparsoro, viu l’èxit inesperat amb molta alegria i un punt de prudència: “Hem de donar-li més temps, perquè això és una selva: hi ha estrenes a la plataforma cada setmana, i haurem d’esperar quin manteniment té. Però en tot cas és al·lucinant arribar a tanta gent d’arreu del món”, explica. Les dades diuen que els milions de visionats de la pel·lícula l’han situat entre les 10 més vistes a 66 països, experiència que el cineasta ja havia viscut amb el seu anterior film, Hasta el Cielo, que, excepte a Espanya per una qüestió de drets, també ho va petar a Netflix: “encara vam arribar més lluny que amb Centauro; la democratització del cinema és una evidència, i una plataforma és un vehicle perfecte per arribar a tanta gent de llocs tan llunyans”.
Nascut l’any 1968 quasi accidentalment a Barcelona per qüestions de feina paterna, donostiarra pels quatre costats, Daniel Calparsoro forma part d’una il·lustre generació de cineastes sorgits a Euskadi a la dècada dels 90 (la dels Urbizu, Medem, Bajo Ulloa, De la Iglesia...). El director va debutar darrere la càmera amb Salto al vacío (1995), una pel·li plena de ràbia que era una bomba a punt d’explotar en ella mateixa, i va anar desenvolupant una carrera marcada per històries de violència, de personatges desesperats i atrapats, i de molta velocitat: A ciegas (1997), Asfalto (2000), Invasor (2012), Combustión (2013), Cien años de perdón (2016), El aviso (2018) o la ja citada Hasta el Cielo, de la que ara acaba de rodar una continuació en forma de sèrie també per a Netflix (“tindrà un to lúdic més marcat que a la pel·li”, ens diu).
Un format seriat que també ha cultivat a El castigo (2008), Inocentes (2010), Apaches (2015) o a la recent Operación Marea Negra (2022). I ara prepara el rodatge de la seva nova aventura cinematogràfica, Todos los nombres de Dios, que protagonitzarà Luis Tosar i girarà al voltant d’un atac jihadista a Madrid. Parlem amb el cineasta donostiarra de l’èxit de Centauro, de mascles alfa, del gust per l’acció i el cinema quinqui, de la ràbia de les primeres vegades i dels aldarulls per la sentència del procés com a context per un guió.
Centauro versiona una pel·li francesa, Burn Out. Ha estat estrany fer un remake?
És sempre un arma de doble fil, perquè sempre et compararan amb l’original. En aquest cas, em va arribar la proposta amb el guió tancat, i el vaig acceptar perquè em venia molt de gust fer una història sobre el món de les motos, i perquè em semblava que tenia tots els ingredients per fer una pel·li d’acció molt entretinguda. M’agrada molt aquest gènere. Vaig veure la versió francesa, que està molt bé, i em preguntava per què fer un remake, al final és la mateixa història, amb les seves diferències. Però és curiós perquè a França està funcionant molt bé, fins i tot millor que aquí. Pensava que no la veurien, i a l’inrevés. La base de Centauro és l’acció i la velocitat, i l’entreteniment que et proporciona. I els actors, Àlex Monner està fantàstic...
A Catalunya coneixem l’Àlex de fa molts anys, des de Polseres vermelles. Per què el vas escollir?
Ha estat capaç de transmetre la idea de la pel·lícula: aquesta història sobre algú que ha trobat la seva passió, la velocitat, i s’hi tira de cap. Això ho havíem de traduir en imatges, en sensacions, i crec que ho hem aconseguit. Hem tingut un equip molt potent al darrera, i crec que és clau de l’èxit del film. L’Àlex em preguntava el mateix que tu, per què l’havia escollit. Deia que no sabia si podria fer un personatge com aquest, perquè no era el tipus d’actor per un relat d’aquest tipus. És clar que podia, de fet era precisament això el que jo buscava: no volia un prototip de mascle alfa. Volia algú capaç de combinar fragilitat i duresa, i això m’ho donava l’Àlex, a banda de ser un actor collonut, molt potent. Potser hauria estat més obvi contractar un altre tipus d’intèrpret, però estic molt content amb ell, crec que li dona ànima al personatge i a la pel·lícula.
No volia un prototip de mascle alfa; volia algú capaç de combinar fragilitat i duresa, i això m'ho donava l'Àlex Monner
A Catalunya ens ha cridat molt l’atenció que Centauro es contextualitzi en el marc de les protestes al carrer per la sentència del procés.
Forma part de l’argument, està justificat des del guió: els narcotraficants de la pel·li tenen muntat el seu xiringuito al Port de Barcelona, que es tanca en el moment en que comencen les protestes. Això fa que hagin d’inventar-se una altra manera de traslladar la seva mercaderia: un motorista i per carretera, des de Marsella fins a Barcelona. Els aldarulls independentistes són inherents al plot del film. Però també donaven una potència visual increïble, sobretot a l’escena a Via Laietana. No és gratuït, encaixa molt bé. I genera una sensació de caos que reflecteix bé el món que vivim, i que funcionava com una circumstància que el crim organitzat podria aprofitar pel seu propi benefici, allò de a río revuelto ganancia de pescadores.
Tu vas néixer a Barcelona: hi havia una assignatura pendent en rodar a la ciutat?
Jo no hi he viscut com a barceloní, però hi he estat sovint, des d’adolescent. A la meva joventut hi acostumàvem a anar des de Donosti, era com viatjar a Nova York. Aquella època d’abans de les Olimpíades, trepitjar el Raval, el Barri Xinès, la Barcelona de Jean Genet, tenia alguna cosa màgica. Sempre ha estat una ciutat fascinant per a mi, i ho segueix sent. Rodar-hi ha estat una oportunitat fabulosa. A més, per culpa de la pandèmia, vam tenir la sort d’aconseguir permisos per rodar a llocs on, en circumstàncies normals, no hauríem pogut filmar.
Hi ha una escena d’acció trepidant a la Boqueria que em recorda a les imatges captades per videocàmeres de la fugida de l’autor de l’atemptat de les Rambles.
Al final tenim una cultura popular audiovisual, i sempre tendeixo a recolzar-m’hi... Però no hi havia cap intenció clara en aquest sentit, més enllà de la seva potència visual.
Heu rodat gran part de la pel·li a La Mina...
Sí, i crec que no durarà gaire, els veïns ens deien que tot allò ho tirarien a terra aviat. És una zona força robusta, però ens van acollir molt bé i crec que li dona personalitat a la pel·lícula. En una història com aquesta, d’acció, que busca l’entreteniment, esquemàtica al plot, molt directa, sempre és complicat ancorar els personatges, definir-los, perquè no tens gaire temps. I, en aquest sentit, les localitzacions són importantíssimes. Veure d’on venen, on viuen, els defineix en dos minuts.
Les classes altes són iguals a tot arreu, però les classes baixes són diferents a cada país
Llegia en una entrevista que parlaves d’Hasta el Cielo com una història de gent desesperada que s’autodestrueix. I em sembla que aquesta frase valdria per algunes altres de les teves pel·lis, des de les primeres fins a Centauro. Hi estàs d’acord?
Bé, s’acostuma a dir que els cineastes sempre rodem la mateixa pel·lícula. Però sí hi trobo diferències, i crec que hi ha una evolució: a Hasta el Cielo, els personatges tenen una ambició desmesurada de prosperar, que a Salto al vacío no existia. Al protagonista de Centauro el mou més la passió pel seu somni... Potser es tracta de mons similars, la força de l’extraradi, del barri, però els motors canvien.
Això teu sí és Cine de Barrio, i no el programa de la tele...
Sí és veritat que mostrar aquests entorns sempre m’ha semblat que té molt de potencial, que són mons molt rics, i que són un bon termòmetre d’una societat: les classes altes són iguals a tot arreu, però les classes baixes són diferents a cada país.
Els teus inicis, amb Salto al vacío, amb Pasajes, amb A ciegas... vistos avui continuen sent molt potents. Passar de fer cinema sobre els marges (socials) des dels marges (de la indústria) a fer-lo ja instal·lat a l’ofici i amb pressupostos folgats... canvia gaire la mirada?
La mirada no, no la canvia gens. Les energies són diferents, òbviament. Amb 26 anys, imagina’t! Ara tracto que aquella energia la transmetin els equips amb els que treballo, perquè jo en tinc una altra, cosa de l’edat. La ment és la mateixa, el pas del temps et transforma el cos, però la ment creix, la imaginació i les ganes no decauen. I la ràbia es transforma en d’altres coses, moltes vegades en ser més fred, més cerebral, més realista amb un mateix...
En aquest sentit, hi ha una escena a Salto al vacío on una noia fa un discurs sobre la manca de futur dels joves i sobre la falta de nivell dels polítics. Era un Twitter pre-Twitter verbal que, vist avui, és molt actual.
(riu) Totalment, era molt Twitter. Aquell és un discurs postadolescent perpetu, una queixa dels joves sigui quina sigui l’època que viuen. És natural, intrínseca. Ara mateix potser són queixes més presents que abans, perquè la gent jove té poquíssimes sortides. Hi ha persones amb dues carreres cobrant mil euros, i això fa que molta gent es plantegi per quins motius ha d’estudiar. De cop et trobes amb discursos que els teus fills et rebaten quan els expliques que s’han de preparar pel futur: per què, si després acabaré fent de cambrer? Aquesta sensació existeix, i després és evident que l’ascensor social no funciona: és una patranya! I crec que l’estat, des de fa uns quants anys i independentment del partit que governi, es dedica a l’automanteniment, nosaltres fonamentalment som uns paganini i prou. És el que hi ha, ara per ara. Anem cap a una guerra de generacions garantida, no sé quan, entre jubilats i adolescents (riu).
Hi ha persones amb dues carreres cobrant mil euros i això fa que molta gent es plantegi per quins motius ha d'estudiar; és evident que l'ascensor social no funciona
Ets un cineasta influenciat pel cinema quinqui, tot i que l’hagis sofisticat?
Suposo que sí, de fet a pel·lis com Hasta el Cielo hi havia gent que procedia del món que retratàvem. O a Salto al vacío, molts no havien fet res abans com a actors. La sofisticació té a veure amb que no he pretés fer cinema social, tot i que s’hi puguin trobar alguns continguts en aquest sentit, ni alliçonar l’espectador. Mai he seguit un estil proper al documental, sempre hi ha hagut una feina visual molt treballada. Però en esperit el cinema quinqui sí que està al meu imaginari.
Ets fill d’una generació de cineastes sorgits a Euskadi als anys 90, suposo que marcats per una conjuntura molt determinada, i marcada per la violència, que no sé si ha influït al teu cinema.
Potser sí, però la violència existia arreu del país, els atemptats es produïen a tota Espanya. Allò que es va anomenar la socialització de la violència, que per suposat es va reconcentrar a Euskadi, també afectava a tot el país. No sé fins a quin punt això marca o no marca. Sí tinc clar que el que marca és la cultura cinematogràfica de cadascú. I jo, per ser molt concret, et diré que el que passava a Donosti en aquella època té un nom: José Luis Rebordinos. L’ara Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres franceses i actual director del Festival de San Sebastià, als anys 80 tenia un cine-club a Rentería on projectava pel·lis de Pasolini, de Fassbinder, de Bergman... Rentería era una zona molt calenta, i ell n’era un contrapunt: hi podies veure Saló o los 120 días de Sodoma, Accatone... A Donosti sempre hi ha hagut una enorme cultura cinematogràfica, amb el Festival... Això m’ha influenciat més que qualsevol altra cosa.
Acabo amb una curiositat: una de les teves feines és la sèrie Todo por el juego, que parla del món del futbol i adapta una novel·la de Javier Tebas, l’ínclit president de la Liga. Hi vas col·laborar? I... ets futbolero?
Vam treballar junts en l’adaptació, vaig parlar molt amb Tebas, i molt bé. Bàsicament és una persona molt intel·ligent. I sí que soc futbolero, del Real Madrid (riu). Però el meu fill és culer i antimadridista, tinc l’enemic a casa. Crec que això fa que jo sigui un madridista una mica estrany, perquè amb el nano... també vull que el Barça guanyi. Al final he nascut a Barcelona (torna a riure).